La història de l’últim festival

Diu que es va despertar a la nit veient a la pèl-roja, una xica de vint-i-cinc anys amb un aire a Truman Capote, companya de pis, amb la mà aixecada. Diu que va vore una cosa blanca i va pensar que això, encara que ho semblava, no podia ser un cul. Però era un cul, afegeix mig rient. I la pèl-roja, tant borratxa i lliure, es posà a pixar damunt d’ell. Estaven compartint una tenda i un matalàs unflable en el festival de música a Ribera Grande i els tres s’havien gitat molt bufats. 

Diu que va cridar el nom de l’altre amic, que també dormia allí, i que s’alçà d’un bot i els dos corregueren deixant a l’altra que acabara de pixar i que s’acomodara en el seu pixum i somiara. Van trobar dos tendes més lliures i els dos van adormir-se. A l’endemà, el xic al que li havien pixat damunt, va haver de tornar a casa a canviar-se i refregar-se la pell amb espart. 

Ho conta mentre estem a l’Ateneu, un lloc de moderns on pots demanar-te una aigua amb gas de marca i te posen llima i sucre al got. Jo ja he sentit la història altres tres vegades, variant qui pixava a qui i qui es despertava. Se sabia que anava a ser un gran cap de setmana perquè anava quasi tota la colla i havien contactat abans d’anar amb no sé qui perquè els venguera speed i MDMA.  Que diuen d’ells mateixos que s’han ajuntat molts destroyers.

La pèl-roja es va disculpar a l’amic en un portugués afrancesat, i els altres que escolten també el final de la història tornen a repetir el de sempre, que què serà d’esta, tant borratxa sempre, que que malament es posa. Però els diverteix. I les nits que balla a cegues pel pub i que mou els braços com una titella i es refrega amb tots, només esperen això d’ella. 

Anuncis

L’empresari

Imagineu que sóc un murcià i que conte una història. Que amb la tia que em vaig enrollar, una zamorana, anem tots dos a vore un cotxe perquè ella se’n va a Nordeste, un poblet com Yerseke i necessita un cotxe per no morir-se d’avorriment. Que anem al bar on se suposa està l’amo del cotxe i preguntem amb un portugués amurcianat: quem é o “amo” do carro “aparcado” lá fora? I imagineu que ix un home d’uns cinquanta anys, camisa de ratlles, pantaló curt, amb una copa de licor a la mà i s’assenyala al pit i diu: é o meu carro! I que eixim tots tres. I l’home de la copa obri un descapotable i nosaltres li deiem que eixe no, que l’altre, i assenyalem un seat ibiza roig a l’altra vorera. Però l’amo del seat ibiza no està al bar, preguntem i no és cap dels hòmens asseguts amorrats a la copa ni cap dels hòmens de la barra. Aleshores, l’home de la copa de licor comença a xarrar-mos i jo que sóc murcià i graciós, li xarre també i el convide a una cervesa. I a partir d’ací ja som amics.

Que el tio és pare i que ens convida al seu aniversari que serà d’ací dues setmanes, amb la família. I fa bromes a la zamorana, encara que la zamorana té nòvio i no sóc jo. I una cervesa rere una altra, totes a partir de la primera, pagades per ell. I jo, ja a la segona cervesa, la Sagres em senta de meravella, parle un portugués fluïd. I el tio em mira i riu i em diu, baixet, sense que la zamorana el senta, que ell és empresari. I tot agafant-me del braç, sense soltar cap dels dos l’ampolla de Sagres, anem fora, ja de nit. I obri una furgoneta, i em mira i somriu, i alça el seient de darrere, i repeteix que és empresari i la veu topeta amb un munt de bitllets. I cap a les dos del matí tornem a la residència amb un pet considerable, sense cotxe però amb un amic empresari amb el que parlaré, a partir d’ara, un portugués perfecte.

Arriba!

La nit  ha començat a un mexicà sense mariachis, en un local anomenat Arriba, passades ja les Portas da cidade, prop de la fortalesa de Ponta Delgada. Som un grup de deu, quatre portuguesos, una italiana, una austríaca, un holandés, dos catalans i jo. Es nota eixe silenci de grup de persones que tenen poc de veure entre ells, i si no formes part del grup, mires el silenci i el sospeses, mentre analitzes les parets i els sombreros penjats.

Al costat s’asseu l’holandés i recorde tots els holandesos que no m’han agradat, i a l’altre costat un portugués que no obri la boca i que ja va acompanyat per una de les catalanes. Parlen de la natació amb dofins, dels turistes imbècils, i mentrestant l’holandés i l’açorià van prenent tequila i cervesa. Jo em dedique a la margarita, sense que no tinga a ningú que em convide a una absenta. Entre mos i mos, també conten algunes anècdotes del treball, i jo mire com una de les guies, la de Lisboa, es toca el penjoll en forma de catxalot repetidament. 

Després de l’enchilada i les tortillas, quan ja havíem atacat les postres, vénen els dos cambrers, un d’ells amb l’ampolla de tequila i la sal i l’altre amb una armilla plena de gotets com si fora una armilla plena de pistoles. El de l’armilla posa cada gotet estampant-lo contra la taula i ho fa tant fort que trenca un d’ells. Quan se’ls engolim d’un glop, els dos cambrers criden Arriba! i alcen el braç. És el més extravagant que he vist fer a un cambrer mai i havia de ser a les Açores.  

A la quarta margarita, ja em trobe amb ganes de dir-li a la tutora que jo no estic fent la tesi, que si volguera fer onze hores cada dia pot ser m’ho pensaria. Però em guarde les ganes a l’últim glop i em clave amb l’holandés que clarament no m’entén. Ara a qualsevol festa vull reviure la nit de l’absenta, el ball i els refregons, i només trobe holandesos amb la pell roja i margarites que es buiden massa ràpidament.

Ferraria

Ponta de Ferraria apareix després d’una baixada plena de revolltes, al costat dels illots de Mosteiros, entre el blau turquesa i el blau fosc de la mar. S’arriba pel camí anomenat Ilha de Sabrina en honor a eixa illa que va durar només dos mesos i que va engolir-se la bandera anglesa i la moral anglesa perquè aquells creien que anaven a tindre nou territori i el nou territori va ser fugaç. 

Has d’anar quan hi ha marea baixa i la surtida d’aigua calenta, que recorda que tot ací és volcànic, fa que te pugues banyar a 35 graus a l’Atlàntic, cosa que no pot deixar de meravellar-te. La zona és un poc perillosa encara que els açorians estan acostumats, supose, perquè no veig a ningú preocupat quan les ones sembla que estiguen a punt d’estampar-te contra les roques, ni que esbares a l’escaleta d’alumini i te tornes a estampar contra les roques,  ni que un corriment de terra et xafe a tu i a la teua tovallola mentre prens el sol.  

També has d’anar a veure la posta de sol des d’allí, i si pots combinar-ho amb la marea baixa, diuen que l’experiència és inoblidable. Hi ha qui ha dut vi o cerveses per rematar l’escena i pot ser, si tens un músic a prop, pots dur una guitarra. 

 

Nus

Se solen comprar a l’estiu perquè és quan ensenyes els turmells. A penes són uns fils de diversos colors que signifiquen, segons el cartó de mostra, diferents coses, que si esperança, que si pau, que si equilibri. Aquesta última vegada he triat el verd, jo que no he confiat massa en què l’esperança siga una cosa necessària. Feia pot ser més de cinc anys que no en comprava cap. M’he fet el nus al turmell i he recordat tots els estius passats a la mar, amb polseretes semblants que es desfeien al final de l’agost.

Fa dos mesos que estic enmig de l’Atlàntic, entre volcans actius, carrers empedrats i hòmens recremats sense dents, i estic nugant tots estos dies com si no anaren a desfer-se’n. Les matinades i els cafès, les hores que passe dalt de la Zodiac, els golfinhos de tota classe amb els que entropesse, el músic amb barba que solia dir-se lover de la vida , la nit que vaig mesurar el Baia dos anjos i vaig ser molt feliç, el diumenge de boleia amb Núria, les barbacoes a la residència i l’habitació feta cau, els becaris bojos i els hòmens que s’asseuen sense mirar la mar a Ponta Garça. 

I em dic que fer llistes és inútil i mire la polsereta al turmell que es desfarà al final de l’estiu com sempre.

Hernàndez

Ho conta mentre mengem crêpes i bevem vi perquè la cervesa ja fa estona que s’ha acabat. Tots, que som uns cinc, el mirem, dempeus, que gesticula. La història ha sorgit perquè hem començat a parlar de l’Arianna, més que res, ell ha començat a malparar i dir burrades de com condueix i jo he intentat defendre-la, que no condueix tant malament i que preferisc que no canvie bé les marxes o se li cale el cotxe a que vaja a tota hòstia per l’autopista. I aleshores ha dit la por que passa cada vegada que va a Ponta Garça amb ella i ha fet el gest de tindre els ous a la gola. Tots riem i li preguntem si és la volta que més por ha passat al cotxe i contesta que és la tercera en el rànquing.

I ho conta i riem. Que eren set a la furgoneta de camí a una discoteca enmig de no sé quins dos pobles murcians i que cinc d’ells anaven darrere, asseguts en cadires de platja, agafats d’una corda. Que anaven borratxos i alguns empastillats i que s’havia posat a conduir el que havia agafat primer les claus. Aleshores, al girar una revolta els va parar la guàrdia civil, una parella d’un jove i un més vell. Els van fer baixar i ell, que era dels que estaven darrere amb les cadires de platja, es va quedar amagat, rere els seients i veia com la llanterna enfocava els altres i escoltava les preguntes i respostes. No fa una altra volta el gest de tindre els I ous a la gola, però l’imagine.  

Aleshores el més vell pregunta a un dels xicons que si era ell el fill d’Hernández, i tant que era el fill d’Hernández, un policia del poble, amic d’este guàrdia civil i de l’ordre. L’interrogatori es fa llavors més amable i el vell adopta el paper del pare comprensiu amb les bogeries de joventut. Però el jove continua mirant amb la llanterna la furgoneta mentre pregunta si tenien alguna cosa, i clar que tenien alguna cosa,  a la furgoneta i a les butxaques però el tal fill de l’Hernàndez diu que no, mig ofès i els altres callen.  Entre les ombres, el jove  veu alguna cosa que es mou i acosta més la llanterna i sobtat, pregunta al que està ajupit darrere els seients que fa allí i a d’aquell no se li ocorre una altra cosa que dir que està «aquí, pues de puta madre».

Té sort perquè quan anava a baixar, els altres ja pujaven, que el vell els ha pegat una palmadeta a l’esquena i els ha dit que no vagen molt lluny i que conduïsca el que estiga millor. Malgrat les protestes febles del guàrdia civil jove, tots pugen a la furgo i s’agafen a la corda.

Quan respiren uns metres més enllà dels guàrdies, es posen a cridar com uns bojos amb un riure nerviós i un tant espasmòdic fins que aparquen el cotxe i entren a la discoteca.

Fer de guaita

Mirar la mar, mirar la mar, mirar la mar. Així són els dies de guaita des de les sis i mitja del matí, ja crec que ho he contat. Ara sé que amb les ones si ve aire de l’est és més difícil veure les aletes dels dofins i que l’escuma blanca des dalt del mirador són ones altes quan estàs a la barca. I també sé com li diu Felipe, el guaita de Terra azul, a eixes ones, carneiros i a poc a poc, entenc com parlen a Ponta Garça, l’açoreny que entenia al principi tant com l’holandés. Aquests dies d’agost no hi ha molts dofins comuns, i les hores passen per sobre lentíssimes. A part d’aprendre a mirar la mar, de vents i brúixola, estic aprenent la paciència i també el silenci. I el silenci quasi sempre és un desafiament.

Arianna mira més que jo amb els prismàtics, i sovint, jo sóc com un d’eixos hòmens que estan al costat de la mar sense mirar-la. I també faig cas de les ombres com ells.

A vegades, un catxalot salta, o un aligot atura el vol enmig del vent i sembla que ha valgut la pena alçar-se de matinada.