El que fan els japonesos

No sé quants érem, a vegades em semblaven el triple de tant de soroll i activitat que hi havia a la residència. Ara que visc només amb una amiga, més o menys amb la mateixa parsimònia que jo per a certes coses, mire en perspectiva aquells dies amb eixa colla de mig bojos mig sonàmbuls. Posem que érem quaranta vivint amb dos cuines, en habitacions d’un llit que a vegades es convertia en llit de dues persones, amb una zona de wifi al saló. Belgues, dos croats, tres francesos, valencians, catalans, u de Jaén i dos murcians. I personatges i figures a parts iguals. I algun imbècil i gent que voldria a la meua vida per sempre, si sempre no espantara tant com no mai.

Com els belgues quan fa sol fan és una barbacoa i a les Açores aquest juliol ha estat ple de sol, tot han sigut barbacoes al jardí de la residència, amb el conill passejant ben a prop, amb molt d’alcohol i guitarres i un ukelele del valencià mig gallec, molt simpàtic. I les nits eren llargues, i encara que jo me n’anava al cau ben prompte -fins una nit que vaig tancar un bar i em van despertar a l’habitació, ja sabeu- les nits eren llarguíssimes i tothom podia haver cantat la Canção d’engate si l’hagueren conegut.

Un dia no trobava unes bragues que havia estés la nit anterior, d’eixes tipus pantalonet que serveixen per quan dus falda, i una tovallola i vaig preguntar i ningú les tenia, fins que un dels murcians, també molt simpàtic, va comprovar el seu muntonet de roba -camisetes, pantalons, llençols- i va trobar les meues bragues pràctiques i gens eròtiques entre la seua roba. Aleshores, els dos companys de classe, que sabien que les havia perdut, van comentar-me que en eixa residència estaria bé saber on han estat totes les bragues, que sospitaven -i que sabien, òbviament- que hi havia bragues que havien viatjat molt. I jo pensava en què jo a les nits havia estat escoltant cançons tristes i que les meues bragues havien estat ben tranquil·lotes al calaix.

I un dels meus companys de classe, el que s’asseia al meu costat, em va contar que tingué una nòvia que venia bragues usades, que les venia per internet i que segur que les venia a japonesos, que estan tan reprimits. I a Holanda hi havia japonesos però ací no, i jo pot ser els ho hauria preguntat que ja eren els últims dies que estaríem tots junts, que la residència i la faràndula s’acabava i que jo ja em trobava més còmoda.

I vet ací que per parlar de la residència, he acabat parlant de bragues perquè tot ha tingut un aire d’Erasmus feliç vora els trenta.

Ara estem tots desperdigats, cadaú en sa casa i cadaú en la seua illa i no vos diré a qui trobe a faltar si és que trobe algú a faltar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s