Fer de guaita

Mirar la mar, mirar la mar, mirar la mar. Així són els dies de guaita des de les sis i mitja del matí, ja crec que ho he contat. Ara sé que amb les ones si ve aire de l’est és més difícil veure les aletes dels dofins i que l’escuma blanca des dalt del mirador són ones altes quan estàs a la barca. I també sé com li diu Felipe, el guaita de Terra azul, a eixes ones, carneiros i a poc a poc, entenc com parlen a Ponta Garça, l’açoreny que entenia al principi tant com l’holandés. Aquests dies d’agost no hi ha molts dofins comuns, i les hores passen per sobre lentíssimes. A part d’aprendre a mirar la mar, de vents i brúixola, estic aprenent la paciència i també el silenci. I el silenci quasi sempre és un desafiament.

Arianna mira més que jo amb els prismàtics, i sovint, jo sóc com un d’eixos hòmens que estan al costat de la mar sense mirar-la. I també faig cas de les ombres com ells.

A vegades, un catxalot salta, o un aligot atura el vol enmig del vent i sembla que ha valgut la pena alçar-se de matinada.  

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s