Sazonal

Les illes, menys si et mous a la ciutat de Ponta Delgada, són per viatjar  fent autostop. De boleia, li diuen ací. Hi ha uns companys que van fer la volta a São Miguel com si fora una volta al món amb cotxes de desconeguts, altres han acabat convidant l’amable ciutadà que els ha ensenyat algun raconet de l’illa, perquè tenia temps o s’avorria, a un sopar vora mar. 

Nosaltres en Terceira vam anar en un camió de llet, i el conductor ens parlà de vaques i d’Espanya, sense que en principi tingueren massa relació estes dues coses, vam pujar amb un home d’uns cinquanta, de São Jorge, que ens acostà fins a la porta de l’alberg i fins i tot, va haver una conversa sobre futbol a canvi d’arribar al centre d’Angra. La gent és amable i, pot ser perquè solen viure sense pressa, o perquè l’illa és massa xicoteta, no els importa fer uns quants quilòmetres més acompanyats o parlar de la seua vida amb estranys que no tornaran a veure. Perquè és tan fàcil la conversa amb estranys! 

Els conductors que entre revolta i revolta ens han contat que la pròpia illa t’ha d’agradar tant com la dona, que les Açores estan mortes, que tots els polítics són iguals, que la mar i Flores -o São Jorge, o Pico- són les millors illes, que els agrada Espanya, que a Terceira fan corregudes de bous quasi cada dia. I entre aquesta pallorfa, de tant en tant, se salta la distància, i l’home parla del seu divorci recent i que esta bé perquè el matrimoni não dava, i sembla que té ganes després de demanar el telèfon d’algú i de continuar la història. Però tot en l’illa ha de ser temporal, perquè en les illes u pot quedar-se penjat, mig boig, perdut: não dá, não dá.

Anuncis

Experiències

Començaré l’escrit amb la frase “a la visita al Tate Modern” i vos heu d’oblidar dels hipsters i eixes bajanades. Perquè des que van caure a les meues mans els terribles volums VOX  sobre art he volgut veure eixes obres que m’explicaven en viu, com si poguera copsar així alguna cosa intangible, inexplicable que em faria sentir i entendre, que m’il·luminaria. 

A la visita del Tate Modern, el guia deixà la sala Rothko pel final. Ens va dir que ell havia vist davant aquests quadres, tots en una sala a part, a obscures, tot tipus de reaccions. Que ell va plorar i que alguns turistes esclataren a riure, sense ser el riure, riure de burla. La majoria de reaccions imagine que serien més grises, amb una lleugera indiferència i pot ser amb un cert malestar per eixa indiferència. 

No sé perquè he pensat en estes coses avui, tot pensant en la natura i en les illes. En l’experiència que cadaú estem vivint ací, a quilòmetres de distància, i qui de tots nosaltres, riuria o ploraria davant un Rothko. Perquè la majoria sentiria eixe gris indiferent, i pot ser, si compta amb una certa sensibilitat, cert malestar. 

Vacances al mar

Els viatges de vaixell a trenta quilòmetres per hora et donen temps per a pensar. Però una vegada pensat i després de l’excitació d’estar en alta mar, i sense el cap prou serè per llegir, només et queda fer el que fan els viatgers habituals als vaixells: estirar el cos i dormir. Mares amb xiquets en terra, sota mantes, jóvens a la zona de jocs dels infants, ple de matalassos, parelles al sofà, alguns hòmens a la zona de les escales. El bamboleig es desfà entre el son i no hi cap el mareig. I cansa, la mar, el vaixell, les hores de sol a la coberta i les hores que mates al bar amb cerveses.

I a dalt, a la coberta, poc importa el moviment, perquè el vent et fa revifar i comproves que les postes de sol no caben a les fotografies. 

Del barri (2)

He viscut trenta-cinc anys a prop de Boston, i ara estic ací, enmig del no-res, somiant amb un treball temporal que em permeta viure sense preocupar-me mai més de trobar feina. Però la vida en aquesta illa està en coma, amb tots aquests que viuen fora dels bars, i que esperen que passe alguna cosa, i que en el fons, temen que passe alguna cosa, perquè després de tant de temps, tenen la certesa que no sabran què fer i es quedaran palplantats, esperant una altra vegada amb una ampolla a la mà a la porta del bar.

Ara tinc l’oportunitat de marxar d’aquest xicotet tros de terra, que m’asfixia, a una altra illa, amb un contracte de tres anys, vint mil euros cada sis mesos, amb els que podré tornar a Boston, la meua part de l’oceà, allà on encara no he vist el límit de la terra. Perquè vaig nàixer en el costat equivocat del món, perquè no estic fet per una illa de seixanta quilòmetres, jo estic fent per a grans ocasions i grans paisatges, horitzons que no són blaus sinó de formigó, horitzons que es poden assolir si camines prou.

De nit encara treballe a la mar, de pescador, i de dia encara venc peix al costat de casa, però ara d’ací uns dies, m’alçaré a les sis per posar cables i tot això que ha de veure en la velocitat, i aquest parèntesi de sis mesos a Ponta Delgada només serà una petita senyal a la pell que si no la pense, quasi l’oblidaré. I si tinc sort, les Açores també m’oblidaran.

Del barri

Va vindre repatriat dels Estats Units farà uns anys i viu prop del nostre carrer. És l’únic que ens saluda i qui de tant en tant, ens pregunta Estão boas? I assentim amb el cap i responem alguna cosa poc important enfilant la travessa. Diuen que hi ha barris a Ponta Delgada format per repatriats i que se’ls reconeix per l’aire decaigut que fa estar en una presó envoltada d’aigua. Perquè no poden eixir de les illes, estan limitats als tres grups illencs, volcans i llacs, i els dos únics vaixells que poden agafar són els grecs que fins setembre comuniquen les illes. 

No sé quan vindria, si la parella i el fill foren també repatriats, tots amb el mateix destí, o si ja fou ací, quan acceptà la gàbia blava, que va formar la família. En qualsevol cas, sé que el blanc dels cabells tenen l’emprenta de Ponta Delgada, esta ciutat estranya, refugi d’alguns espanyols perduts i presó de fills d’açorenys que emigraren fa més de vint anys. I en algun punt, tots sabem que els refugis i les presons es confonen. 

Um amigo no Faial (cap a Santa Maria)

No sé perquè comença a parlar-nos i si ho sabera tampoc importa. L’important és que té els ulls blaus i el cabell blanc i que parla un portugués que s’entén, no com aquest portugués afrancesat de São Miguel. És de Faial, on deuria d’anar abans de tornar a casa per dir adéu bé a les illes, i té la doble nacionalitat, l’americana i la portuguesa. Viatja sol entre les illes, i viatja molt. Els hòmens vells sempre recorden els iaios, o això em sembla, i tenen eixa imatge entranyable, encara que el teu iaio no haja sigut entranyable mai. Potser és la vellesa, que calma tot. 

Ens diu que ha viatjat per tot el món, que ha pegat bacs i que sempre s’ha trobat amb gent bona, que no importava d’on eren. Diu que quan era xiquet odiava els espanyols abans d’haver-ne conegut cap perquè a l’escola li havien ensenyat que eren el dimoni, llarga llista d’encontres amb els portuguesos. Després diu que ja era grandet quan va veure un espanyol i que comprovà que tenia dues orelles, un nas i pensà que amb tot això que ell també tenia no podien ser tant roïns. 

Quan parla mou poc les mans i em pregunte a què s’haurà dedicat en esta vida, si haurà tingut dona, si la dona estarà morta, si tindrà fills a Boston. S’asseu al primer pis del vaixell i em respon, quan assenyalant els meus amics li dic “vou com eles”, que si després ens trobem, podríem xarrar, que a ell li agrada molt. M’espanta, això, que tot el viatge, jo que el convidaria a vindre amb nosaltres, que tenim galetes, cervesa i un meló de Santa Maria, se’l passe xarrant i marejant-nos més. 

A les dues hores de trajecte passa per dalt, on mengem ja tallades de meló groc i el suc ens regalima per les mans, i ens desitja bona sort i bona vida. Li dic que s’assega i només aguanta uns cinc minuts de silenci en la conversa abans de marxar. Al meu company li conta que les Açores estan mortes, que São Miguel encara aguanta, però que les altres estan ja a la tomba, amb un horitzó negre, sense jóvens que puguen quedar-se i que depenen del continent. Diu que molts faran el que ell féu quan era jove, emigrar a la costa est.

Qui sap si el tornarem a veure de camí a una altra illa. S’acomiada dient,  i sembla que ho diu de veres, que a Faial tenim un amic. 

Els peus a terra, els ulls a la mar (cap a Santa Maria)

Va començar el viatge sabent que seria un viatge de les primeres voltes. Perquè era la primera vegada que agafava un vaixell, després de mesos ara amb la zodíac, amunt i avall, per fi, com a continuació dels estius mirant la mar, als meus catorze, setze o dèneu. A Santa Maria va el vaixell ràpid, un vaixell grec que els costa milions, segons un vell de Faial, perquè en aquell moment els vaixells portuguesos van fallar -trencats, enfonsats?- i els grecs van aparéixer amb la tripulació per establir-se en la mar entre les Açores. Ara, però, el vaixell és de Malta, encara que la tripulació -mitja tripulació-  i els cartells continuen sent grecs.

No sé perquè no deixen fer el viatge a fora, i ens tenen a tots lluitant contra el mareig dins, i mirem per uns vidres bruts la mar i endevinem dofins que vénen a saludar les ones que fa el vaixell. Aleshores, abans d’eixir del port i veure’ns confinats, tots els fumadors i els que volem vore com salpem, pugem dalt per trobar-nos la ciutat des de l’altra perspectiva. I m’imagine per un moment que no és Ponta Delgada, sinó Dénia, i que jo estava a l’altre costat, dient adéu a desconeguts que viatjaven cap a Mallorca. 

Al vaixell lent, el que fa els trajectes més durs, més llargs, la gent ix fora, fuma, mira la mar durant hores, llig, intenta dormir. Les dues hores de São Miguel a Santa Maria les passem menjant, discutint i jugant a endevinar en quin personatge pensa u de nosaltres. I m’alegre que no siga un viatge literari, que no tinga temps ni ganes de llegir ni pensar, que hi haja cervesa i converses en anglés i tot siga ací i ara: els peus a terra, els ulls a la mar.