Encara estàvem a l’escola i érem les tres del grup més innocents, un poc idiotes, amb ganes d’agradar als xics i totes eixes coses adolescents. M’ho va contar una de les altres dues, una miqueta més major. Es veu que un dia, després de l’escola, estaven a casa de la que anomenarem Elisa i van telefonar dos xics de la classe. Eren els dos amb qui més parlaven perquè anaven i tornaven amb el mateix autobús de l’escola. Elisa agafà el telèfon i aquells li digueren: “te queremos…” De seguida, la meua amiga penjà el telèfon entre riures vergonyoses i se n’anà corrent a tancar-se a l’habitació. 

Però la frase no acabava aquí, em va dir l’altra. Ella penjà el telèfon abans que aquells continuaren amb el decir: te queremos decir, hagueren dit si Elisa no s’haguera deixat dur per l’ímpetu. No sé què li volien dir ni com l’altra amiga sabia com acabava la frase. Trobe que tornaren a telefonar i va ser ella qui agafà el telèfon i qui no penjà abans del que tocava. 

Ara que ho pense pot ser també jugaren a la confusió aquells xicots, i deixaren la pausa llarga entre el te queremos i el decir, perquè l’altra es penjara en el silenci i omplira el buit. 

Pot ser hi ha tant a sota del que es vol dir que un fa bé en quedar-se en la superfície, sense anar més enllà. Millor, em dic, esperar que l’altre acabe la frase i que elegisca la seua superfície abans que nosaltres pengem el telèfon.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s