Les hores a Ponta Garça

L’home es passa tot el dia vora mar però sense mirar la mar Mira a sa casa i a una altra casa, la del costat, que estan pintant. A voltes, l’acompanyen altres hòmens, sempre hòmens, que s’asseuen als banquets de pedra, els braços recolzats damunt la taula. Jo mire cap a la mar i anote les coses que em va dient la investigadora. Ella mira pels prismàtics i de tant en tant, mire jo també. En les estones que no mire a l’horitzó, mire els hòmens que parlen un dialecte incomprensible i pense què esperen tots els dies asseguts vora la mar sense mirar-la perquè han crescut allí i sembla que no ho necessiten Tots tenen l’edat d’estar jubilats menys u, u que imagine serà el fill del de la gorreta, el protagonista.

A mesura que les ombres canvien, també canvien ells de taula i banquet. Sé que les hores passen perquè ells es mouen.

Quan passe de matí cap al servei o per fer-me un cafè, l’home em diu bom dia i assenteix. Un altre de la colla, que no acaba d’estar fi, ens parla més. Ve a veure què fem, s’asseu al costat meua, parla de la calor i dels vaixells. L’altre dia em va veure buscar una cosa i em preguntà què era i es posà a buscar-la amb mi. De seguida, vaig trobar la goma d’esborrar al costat de la caseta del vigia.S’havia posat content de tindre alguna cosa de fer, encara que fora buscar una goma branca (branca, não é?, m’havia dit abans).

De tant en tant, passen pel carrer furgones amb fruita, pa o utensilis amb una música estrident, típica açoriana,i la gent ix de les cases i compra. A voltes, també passen camionetes amb jóvens darrere amb música molt forta,una espècie de reaggeton illenc. Mentrestant, jo apunte o mire l’horitzó, o mire els hòmens o controle que el para-sòl no s’envole i li caiga a d’algun milhafre o a un bussejador. De fons es sent també la ràdio del vigia, Filipe, que està a la caseta, més resguardat.

A les quatre i mitja, els hòmens asseguts a l’ombra que no miren la mar desapareixen rere les portes. Només l’home que ajuda a buscar gomes branques sol dir-nos adéu i somriu. Arianna, la investigadora, té molta paciència i a part de mirar molt la mar per distingir el cos d’un dofí entre les ones, explica què fa cada vegada.

A les cinc, si no estem seguit cap grup de dofins, arrepleguem les coses i marxem cap a casa, a Ponta Delgada, quan ja no hi ha cap ombra que done als banquets.   

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s