Visita

M’he trobat netejant la meua habitació, ordenant la roba, els papers i els llibres. He vist com posava la rentadora, escurava els plats, obria les finestres i agranava el pis. Però no era jo la que esperava visita, ella m’havia dit, al migida, que pot ser vindria son pare a visitar el pis que compartim.

Passat, present, futur (cançó d’ At versaris)

Passat, present, futur 

El que vaig agraïr quan vaig estar a Holanda fou el fet que els jóvens no tingueren la preocupació de què serà de nosaltres amb esta crisi. Eixe cuquet al cervell, a totes hores. Vaig descansar dels telediaris, de la sensació d’opressió a la meua ciutat, de passar-se els dies mirant les ofertes de feina vergonyoses en webs inútils. Vaig descansar eixa part del cervell que només estava ocupada en buscar la resposta de com guanyar-se la vida. Cansa molt, estar en crisi permanent. I mentres t’ocupes de com poder, qui sap si d’ací deu anys, viure sola a la teua ciutat, la vida passa, l’alcoholèmia augmenta, les relacions no prosperen, perds amics, te tires a l’esquena més secrets i valores més que mai la gent -la mateixa gent de sempre- que lluita.

Ací a les Açores, la situació és diferent, he descansat menys del futur -o del present, segons se mire- i irremeiablement, l’alcoholèmia ha augmentat, també, conseqüència de les tulipes, la panxa.

Tots els espanyols -m’ho diu una belga sorpresa- volen quedar-se a fer un altre estágio, encara que siguen onze mesos a l’illa més menuda de l’arxipèlag, allà on viuen 500 persones, vells i vaques, majoritàriament. Continua havent-hi diferència entre el pes que té la crisi a les nostres decisions entre els belgues i els espanyols. Una diferència que passa del blau obscur al negre obscur i els primers difícilment veuen la diferència, no hi pensen. Els ho has d’explicar, com has d’explicar que no et sents espanyola, sempre el mateix.

Dues experiències complementàries: a Holanda, amb la sensació de racisme cap al sud d’Europa, i a les Açores, el menyspreu de molts espanyols cap als açorians (la burla de la falta de dents a la població és recurrent). Sempre hi ha gent més al sud, ja ho sabem.

No sé si em quedaré, quants ens quedarem, ni si tenim alguna possibilitat de treballar al nostre paisatge, si tenim alguna possibilitat de treballar, vaja, i no de viure -o malviure- de beques.

Mentrestant, el futur es planteja només fins d’ací sis mesos, com una relació a distància i tens amics que comencen l’enèssim màster, una FP de tècnic de laboratori, un treball a Mercadona o una fugida a un altre país amb una motxila i moltes ganes. Veurem quin camí té la propera maleta que faça.

Papers

A les onze del matí, el paper del vàter dels vàters de baix, els únics on encara compten amb alguna cosa, s’ha acabat. Avui, mentre veia tota la paperera plena de paper brut, i sense paper ja per a tocar-se, ho he vist clar: el paper l’utilitzem tant per a tocar-nos el cul com per a escriure. I he pensat que no pot ser una coincidència, i que si ho és, li he de treure partit en un conte.

Trenta per a vint-i-nou i descomptant.

A les Açores hi ha la tradició, desconec si a tot Portugal, de quan faig anys demanar un desig abans de bufar les espelmes -típic- però tot seguit mossegar l’espelma i guardar-te-la. Un acte més contundent que deixar el desig allà on llences el bufit: mossegues el desig i penses que tot se’n sortirà. 

Faré trenta anys ja a casa, l’any passat fou a Yerseke amb algunes persones que no mai tornaré a veure. Aquest any, com dic, serà a casa i la xifra la mossegaré, òbviament, amb persones que no tornaré a veure. I per fi, este any, el poema de Donald Justice serà per a mi.

Trenta per a vint-i-nou i descomptant. 

 

Baia dos anjos

Recorde algunes coses d’eixa nit. Esta volta la història no és contada, sóc el personatge principal. Vaig eixir l’última nit perquè ja era hora de visitar l’illa quan tots els gats es confonen i veure què hi havia, què feia que tothom acabara al mar del port, borratxo, damunt de l’escenari cantant amb un grup o anant a despertar gent a les set del matí que dormia feliçment al llit. Ho recorde tot, pràcticament, perquè l’acohol mai m’ha fet oblidar res, encara que puga comptar amb una mà les voltes que m’he emborratxat. Sé que anava caminant i ballant per tota la sala i tocava les cares de la gent. Després de tantes setmanes queixant-me del grup, eixa nit els estimava a quasi tots, i d’alguna manera, em reconciliava amb les primeres setmanes, tant aturulladores.

Era divendres i feien una inauguració: graffitis a un local dels moderns de les Açores, que també exiteixen, mentre sonava música electrònica. Vam marxar de la residència cap a les onze, alguns ja s’havien fet varios mojitos. La cosa moderna, de la gent que diu intervenció urbana a penjar sabates a un fil al carrer, es deia Walk and Talk, i hi havia coses salvables. Vaig començar a beure cerveses, pensant que pot ser me’n penedia, que havia visitat l’hospital feia poc, però que hòstia, no volia ser cap cervellet amb potes.

Després d’aquesta performance -vaig ballar amb un tio que duia un postís de trena com si fora un mandarin, sabates amb plataforma i falda escocesa- anàrem al lloc de sempre, Baia dos anjos, on els àngels prenien popper i absenta. És un local vora mar, a les Portas do Mar, que dóna entrada a la ciutat. Pel camí, el murcià em va dir que no volia saber res de la francesa, que algú l’havia convidat a popper i ara estava pesada amb ell. La de Zamora em va dir que anava molt guapa, amb la camisa mig transparent.El valencià amic meu i la belga se n’anaren cap a la residència ja, i un dels belgues que sembla Tintin va dir el que tots pensàvem: they are going to fuck, it’s obvius. Nosaltres continuàrem cap al local dels àngels i a mi em semblava tot molt divertit.

A dins, hi havia un grup tocant en directe rock, i el murcià ens va convidar a mi i a N., catalana i ja amiga, a un xupito d’absenta, la cosa més forta que crec que he pres en la meua vida i a partir d’ací és quan oblide certes coses i diuen que pareixia molt feliç.

Ballava amunt i avall de la sala, tocava cares, i tirava al terra moltes cerveses. Tenia els braços i la camisa mullats d’alcohol. Sé que hi havia xics que m’agafaven però jo tenia com un motoret a les cames, i anava comptant la música amb els passos i els volia a tots i a ningú alhora. A. va pujar, com ja m’havien dit que feia sempre, a l’escenari i va cantar amb el grup. A la segona volta, quan ja no hi havia grup però encara estaven els micròfons, jo també vaig pujar amb ell. No vaig cantar però feia l’acompanyament amb el cos. Ens van fer baixar els cambrers, que no tenen res d’àngels.

Em van oferir popper, que no vaig acceptar, i també una segona absenta que els meus àngels van fer que no me prenguera. Ja estava prou feliç amb els balls i els refregons circumstancials.

La gent començà a sortir, i jo els vaig seguir, no sé perquè. Estava cansada, vaig asseure’m a una cadira, vora el port, apartada. A. va vindre i es va asseure damunt meua, i era tant lleuger que quasi no notava res. Li ho vaig dir, que era molt lleuger i que jo en canvi era molt pesada. Em va dir que no passava res. I parlí de la tristesa i de la psicòloga, i recorde que em va preguntar com es deia la meua psicòloga i vaig dir el nom i la vaig trobar a faltar.

I algú em donà uns besets dolços, i em preguntà quant d’amor volia, i vaig començar a sentir-me més lleugera, i la lleugeresa em va durar alguns dies.

Juliol, 2013

 

Com si res

La versió oficial, la de la xica, vaja, era que a la floristeria només li feien netejar poals, llevar flors marcides, ordenar les caixes. La xica és una belga rogeta, addicta a no sé quines pastilles, borratxa perduda de dimarts a diumenge, baixeta, amb el cos robust. Plorava l’altre dia de la farewell party, al bar que te cuinen de bades si duus la carn i on la cervesa val vuitanta cèntims (ple de fauna local, d’hòmens que saluden a les dones pegant-los al cul i que tenen més forats que dents a la boca). Plorava perquè se’n torna per posar un centre comercial de Brussel·les ple de flors ara al Nadal.

Ahir no sé qui em va contar l’altra versió: que diuen a la feina, que la belga arribava cada dos per tres amb ressaca, que normal que li feren netejar durant tot el dia. Ara es completa la història amb les dues versions i es fa més complexa. L’alegria per a la belga i per als altres que també s’han deixat la beca és que no han hagut de tornar els diners. Tres mesosde beca són més o menys 2100 euros. Els empresaris tampoc tindran de pagar res: de fet, malgrat les males pràctiques de moltes empreses, l’any que ve continuaran en la llista per a l’Eurodyssea. Res de nou, res greu. Les conseqüències i les responsabilitats són cosa dels llibres. 

Açorians

Ja comença a haver-hi gent que està farta de les illes. Amb sis mesos diuen que ja és suficient per entendre què són les Açores, què són els açorians i que es viure envoltat de mar i amb la certesa que els volcans emeten alguns gasos tòxics que omplin l’aire de claustrofòbia o bogeria. Les Açores, sense ajuda d’Europa i els becaris que venen, ens semblen que estarien mortes. Que fora de São Miguel, les altres vuit illes, més xicotetes, tenen l’encant del desert: la soledat.

Sembla que es detecta un esgotament, un “tot el peix està venut” en portugués, una manca de sentit vital a l’illa. Per viure en un lloc així, tranquil, estrany i estimar-lo, hauria de ser el teu paisatge. Alguns diuen que és l’estiu, que ha marxat, i que les hores que omplia el sol ara només l’ompli el tedi i les cerveses. 

Pot ser a partir dels tres mesos és quan notes el desarrelament. L’equilibri entre casa i món.