Coelhos

Una del grup s’ha assabentat que al barri de dalt, encara més pobre hi feien durant la setmana sopars i dinars de bades. El grup sencer decideix assaltar el nord de la ciutat. Quan caminem cap enllà, ja notem l’olor de la carn a la brasa i sentim la música nacional de les illes. Només em ve al cap Bienvenido Mr Marshall.La nit anterior, quan només dos o tres del grup ho sabien, van donar més de cinc trossos de carn a cadascú, i segons ells, els empapussaven. Sembla que esperem una benvinguda triomfal, plena de carn.

El que més sorprén de la gent de la zona,, a part del color de la pell que ja vaig comentar, és que els falten dents, sembla faltar-los més dents de les que hi ha a la boca. Un valencià diu que a “en esta isla hay más dientes en la mesilla de noche que en las bocas” i riem.

Els pollastres es fan esperar i mentrestant una de les voluntàries, les dones només poden ser voluntàries mentre que els hòmens són festers, em conta que no para de treballar durant estes festes de Sao Pedro i que la festa és per als xiquets, perquè mengen. Que si ara ve un xiquet passa al principi de la cua i jo assentisc i comence a trobar-me fora de lloc, que tinc diners per menjar i ací estic menjant-me els pollastres dels xiquets.

Hi ha gent del grup que menja quatre vegades mentre que altres només mengen una vegada. No diré en quina situació vaig quedar jo, que ja la suposeu.

Comença la subhasta quan encara queda en l’aire la gomina del cantant, i l’encarregada és la mateixa dona que abans m’havia xarrat i posat un trosset de carn amb pa. Estem només quatre a prop, que ballàvem abans a ritme de piradinhes i balades portugueses.

S’enceta la pressió. Espanhóis, espanhóis, não têm dinheiro? I ens mirem bocabadats i nerviosos i comencem a mirar cap a darrere, que tots els altres estan amb la cervesa i el vi, al costat de la paradeta. Espanhóis, espanhóis, i l’ambient sembla caldejar-se perquè ningú ofereix cap xifra. Nosaltres som més de la meitat dels que hi ha del poble, ens hem menjat la meitat de la carn i ara volen que la paguem. Não querem rom? E vinho verde? Tem doze anos! I arriben cinc o sis espanhóis més i alhora també arriben els conills per subhastar a dalt del cadafal. Com si estigueren destinats a trobar-se.

I estos cinc o sis espanyols espavilats compren els conills, els dos a set euros, dues femelles a set euros i els del poble no entenen perquè volem dues femelles, què coi es fa amb dues conilles?.

I aleshores, comencen les discussions i conills amunt conills avall. La pija mitja de Madrid i mitja de Brussel·les agafa el negre com a mascota i se’l col·loca als pits. El de Jaén, que té molt de señorito andaluz, agafa l’altre del coll, estirant-li el pèl com algú que sap d’animals, i busca una caixa per si de cas li pixa la roba de Hilfiger. Alguns diuen que se’ls ha de matar i fer un dinarot, altres callen i altres diuen que poden viure a la residència, on està el jardí, quue hi ha gespa suficient per a una conillada.

I ara tenim un conill negre que volta pel jardí. El blanc l’agafà el de seguretat per al nebot, que li agraden els animals. Encara que crec, que tal com són en esta illa, ja l’ha rostit i engolit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s