Fragments, 2

No sé perquè després de l’Ateneu criativo (no té res d’ateneu, que jo sàpia) vaig voler anar a casa. Havien vingut els de l’altra illa, i ara sé que viuré amb ells un any, però aleshores no ho sabia i tampoc importa massa. Havíem anat primer a un capverdià, un home enorme que prepara taula i beguda només pels amics i que sempre se li sol acabar la beguda abans que a nosaltres se’ns acabe la set. Després, al Micaelense, local del club de futbol d’ací, on les cerveses són a vuitanta cèntims i els gintònics a dos euros. Després, com deia, a l’Ateneu criativo, lloc de moderns de Ponta, on hi ha exposicions d’artistes locals,  poetry slams, DJ’s que duen camisetes de Breaking Bad i gorra, gintònics a quatre euros, cerveses a un euro i mig i aigua amb gas Pedras a dos euros. 

Després, em vaig acomiadar de la meua amiga: ella continuava la ruta, ara cap al local del port, barat, comú, pel que sabem dut per homòfobs. Ens vam donar dos besos a la porta de l’Ateneu i un home, d’uns quaranta i borratxo, va voler que també a ell li donàrem dos besos. Clar, som xiques, donem dos besos. Clar, només són dos besos i està borratxo, i fa fred, i és una nit de festa i qui no vol dos besos. Són tendres els besos, no ens demanava un morreo.

Vaig recordar tots els articles que duc llegint estos mesos. De l’autodefensa, del no, de la culpa, de l’assetjament. Només són dos besos a un borratxo, vull anar a casa, enfilar-me cap al silenci i el llit, que em deixe tranquil·la i evitar la confrontació. 

I hui pense en això, en l’evitació i en el soroll que em guardí a les butxaques, mentre escolte tot el dia cançons de so brut i crits a València. 

Fragments, 1

M’acoste i li demane si em puc asseure al costat d’ella, que plou fora, però vull estar a la terrassa i és l’única taula on només hi ha una persona. Em mira estranyada i quan em pregunta Espanha? és quan sé que la mirada estranya és perquè vol practicar el seu castellà. No coneix València, ha estat a Madrid, Salamanca, Toledo, dins de les Jornades de la Joventut, les del Papa. Quan em conta açò hi ha un moment que vull anar-me’n,  clar, i recorde els cartells de Jo no t’espere penjats als balcons dels meus amics a València. Però no li dic res, no li cal la meua opinió. Continua amb la seua història i em pregunta si m’agraden les Açores dues o tres vegades i no sé si a ella li agrada, este lloc enmig de la mar on va nàixer, o si vol fugir cansada ja de la insularitat.

Parla del futur i explica que ara els seus plans han canviat, amb els ulls vidriosos em diu que la seua vida està en pausa, que son pare es va morir fa poc. Hi ha un silenci fondo i jo calle i tampoc li dic res, res de la meua història, que no li cal.

Em conta que ve de Brasil, que als jóvens ja no els interessa la família, les pedres que t’han de sostindre, i que solament els interessa la balada. Li dic que és molt jove, encara, que tindrà temps i no entenc què vull dir-li amb això fins que no m’enfile cap a casa.  

Em veig com veia als que sentien la meua història fa deu anys i em deien que era molt jove, que tindria temps. 

****

Vivim a prop de la Universitat, en una zona ben tranquil·la, un carrer sense a penes voreres, ja ho he contat. A un dels cantons, a la travessa, hi ha una tendeta menuda, uns ultramarins -mai millor dit- que duu una dona d’uns cinquanta llargs, molt agradable, que tant si són les deu del matí com les sis de la vesprada et diu Bom dia, com si seguira el seu propi esquema de temps. El carrer és molt llarg i només té dues travesses.

El cap de setmana passat un home va forçar una xica, una de les Eurodysseies de la convocatòria anterior, al carrer, al mateix carrer que té la tendeta a un cantó i és llarg i no té voreres. La xica tornava de festa i va forcejar amb ell fins que este la va deixar, no sabem per què. No sé més de la història, no sé res de l’home. Sé que ella posarà una denúncia i que la meua amiga m’ha dit que ja no tornem soles, quan venim de festa, que a partir d’ara acompanyades. Jo he pensat en agafar una navalleta, però sé que no sabria usar-la, que la por em paral·litzaria.

Que volem ser lliures, repetisc el que diu ella, no valentes. 

Insular, insuflar

En el llibre de Tabucchi que vaig acabar farà una setmana, una nit d’estes en què et deixes la son per a un altre moment, el llibre de Mulher de Porto Pim , qui ens narra la caça de les balenes confessa a un dels baleners, que si ha anat és per veure un món que s’acaba. Que com ara veia a la balena ferida, volia veure les últimes alenades d’eixe món. Que ells, els caçadors de balenes, les seues tradicions, les seues paraules estaven a punt de ser engolides per la mar: formaran part dels museus, del cartó, de la història d’unes illes despoblades, unes illes que des de fora, sembla que viuen amb les últimes alenades.

A Faial diuen que tots els que coneixes és gent de pas, becaris d’altres llocs, gent del continent. Tal vegada venim estranyats per les illes, encuriosits per veure què hi ha de l’altre món, si hi ha alguna cosa especial de viure a una illa, si esdevens també illenc i comprens -perquè ser illenc és això- que significa viure envoltat de mar, que hi ha coses que no es poden explicar, em diuen els que han viscut tota la vida a Ponta o a Vila Franca, que les has de viure. Les illes són melancòliques per naturalesa, t’hi vas quedant, apegada a ella, com si fora el més natural pensar que l’acció està més enllà de la mar, on l’horitzó no és sempre blau, i que ací només pots recordar les alenades d’un món que s’acabà i que la mar va engolir. 

Volen revitalitzar les Açores amb jóvens vinguts de totes bandes, gent de l’Europa rica, gent de l’Europa pobra, gent del Canadà, gent del Portugal continent. Les insuflen d’aire cada sis mesos o cada any perquè sempre siguen les penúltimes alenades i no les últimes. A la Fira d’Artesania que es fa al Pavilhão do mar, no he vist més de deu persones de visita. Poques compres, molts artesans avorrits. A la sala de cinema on projecten cada dilluns una pel·lícula per dos euros, en versió original, només en som deu també (que per sort no són els mateixos que veig a la fira). En la setmana de Cinema dos Açores, de cinema fet ací, n’érem quinze, comptant els polítics i els organitzadors.

Pense en l’aire i les injeccions d’oxigen i el món que s’acaba i en el despoblament. I com la melancolia comença a paréixer-se massa a la nostàlgia, una nostàlgia oxidada, com dels vaixells que esperen millor mar al port contra el vent, i per un moment ens imagine a tots nosaltres, els que estem de pas, els que creguem mirar un món que s’acaba, intentant que la mar no ens engolisca, que siguen estes les penúltimes alenades també.

I imagine al balener que observa i compadeix el narrador que no ho ha entés encara.

 

 

Per què?

A la pintada de “Question everything” algú responia “Per què?” i clar, la resposta tenia la gràcia que feia cas al que deia la pintada i alhora la qüestionava (sé que dic obvietats, però espereu). Si intente pensar en el segon cas, en el perquè que hi ha darrere de la gràcia, recorde algunes coses. Per exemple, recorde el dia que vaig anar a l’osteòpata per veure si em resolien els marejos que se’m repetien un estiu, hipotensió, cervicals, possibles problemes físics. Ara també els tinc, però espereu, que no és el tema. 

L’osteòpata es va clavar primer amb la meua esquena, que si manipulacions per ací, que si manipulacions per allà, que sí que no, fins que tocà la part del coll. Va fer-me una d’eixes manipulacions de les que pots matar al personal: això deia ella, que les pel·lis de Van Damme havien fet molt de mal a la professió, i que el moviment a les cervicals era una cosa controlada, estudiada, i que no havia de témer cap mort a la llitera.

Jo vaig començar a suar. Crack, crack, gir, gir, i el so de vértebres que es separen i jo que havia crescut uns cèntimetres més en una vesprada. Al coll, com tots, guarde moltes tensions. Psicosomatisme -ein?- per excel·lència. Després, és curiós, em sentia indefensa, com si m’hagueren qüestionat. Perquè clar, havia desfet un nuc físic però també mental. El que vull dir que sí, que sí, que hem de resoldre els conflictes, les tensions, hem de qüestionar-mos tot, hem de fer gir, gir, crack, crack, i no quedar-mos anquilosats en el propi lloc còmode, salvant-mos dels conflictes, vull dir, dels compromisos. Que no te mors, a no ser que te toque un Van Damme al costat. Però que t’has de sentir segur per fer-ho, que primer has de saber com moure’t en el qüestionar-se tot. Que no cal, ja sé que el que dic és obvi, que no cal obrir tots els fronts alhora: que quins conflictes i quan i quines defenses i quan i quins abandonaments dels llocs còmodes i quan. Que quins compromisos i quan. 

La meua psicòloga -amén!- quan li vaig contar l’experiència a l’osteòpata em va dir que normal. M’estava carregant amb un colp directe tot un sistema de defenses, de païments de conflictes. 

I amb açò acabe esta sèrie sobre el qüestionar(-me), disculpeu les molèsties, circuleu. 

Cels, pluja, mutacions

Ací plou. A València sé que ha fet un cel dels d’estiu, eixos cels de llum que no sé qui que no era d’allí em deia que eixa llum no l’havia vist abans. Jo vaig arrufar el nas, perquè no creia en llocs especials i segur que eixa llum que havia conegut a la vora del Túria la podia haver trobada en un altre lloc.

Plou molt, ací, la boira, la xafogor només podia tindre un final. Ahir ens cansàrem de sol, mànega curta i bany a l’Atlàntic com si estiguérem a una illa del Carib, com si donàrem raó als que ens imaginen amb una vida peresosa a sota d’un cocoter. Avui ha clarejat sense clarejar, hem baixat fins el port i ens hem endinsat en un silenci còmode, mig escapatòria mig salconduit, mentre les gotes de pluja anaven formant-se i fosquejava.  A València sé que ha fet bon dia, que les jaquetes lluïen amb els rajos del sol i que hi havia algú que deia que eixa llum era de les que no havia vist abans. 

*****

A un dels pubs del centre pots fer de Dj, com si res, et poses allí i controles els altaveus i els ordinadors. A un altre pub, un Dj porta una camisa de Breaking Bad i jo mire a la meua amiga, li senyale la camisa i li dic que jo també sóc moderna, que ara veig eixa sèrie (en realitat, no m’agrada especialment la sèrie, té a veure que el malalt és un pare i obvie tota la resta) i que perfectament podria ser una Dj. No hi ha llum, en cap dels dos pubs. I notes com l’olor al fum del tabac i de porro se’t va apegant al cabell i a la roba. I com no bec, m’entretinc en observar com han canviat les relacions del grup que acaba de vindre d’una altra illa, cinc mesos que han estat junts, després del mes que passàrem tots barrejats vivint a la residència. Com han canviat ells, en una altra illa, sense nosaltres, i com hem canviat nosaltres, quedant-mos en la mateixa illa des del principi sense ells. Sí, jo també pense que hauria de fumar porros quan isc i no posar-me a pensar estes coses, lligant relacions i paisatges mentre el Dj posa tecno.

*****

A València pot ser ploga demà, la llum s’escolarà entre el riu que no és riu, i l’hivern eixirà del cau. Esta setmana ací diuen que ve un nou huracà però diuen també que a partir del sis de desembre tindrem un anticicló que ens farà creure que vivim una vida peresosa sota cocoters (o siga, bany a l’Atlàntic, cervesa al Doris, passeig pel port). Quan torne, qui es fixarà des de fora, com jo l’altra nit, com m’ha canviat i els ha canviat la distància de sis mesos?

És estranya la distància i la retrobada, que canvia i muta les relacions, vull dir, que canvia i muta el paisatge. Pot ser quan torne a València veja un d’eixos cels de llum com si no existiren en un altre lloc. 

No sé per a què

Volia escriure un post sobre les meues -terribles!- decepcions, la cosa era que les decepcions, de tres en tres, venien a ma casa, jo preparava te de Gorreana i deixava que elles, cansades i cansoses, em contaren la història mentre a la tele passaven les notícies a Portugal (manifestacions de policies, homicidis, economia i Europa, deute i futbol). Que jo la història ja me la sé, perquè són les meues decepcions d’estos sis mesos, un poc les de sempre i un poc noves. Però vaig llegir sobre el compromís i vaig pensar què faig jo, parlant de les meues -terribles!- decepcions, ací, al mig de l’Atlàntic, quan hauria de parlar de la mar, dels arbres, d’algun discurs, del nou llibre de Sophia de Mello Breyner que vaig comprar ahir, de les drogues legals, d’alguna cosa que comprometa, que em comprometa?

Però, vaig tindre sort i després vaig llegir que la intimitat ens uneix perquè el que ens passe és propi però no únic i jo aleshores, vaig tornar a deixar entrar les decepcions, la llengua de les decepcions, tan pesadetes elles amb el que la vida no és i deuria, i em sentia més lliure, i com amb raó per escriure sobre elles, tan pròpies i tan comuns, tenia, per fi!, una raó excusa.

El que passa és que va passar el temps, entre lectura i lectura, i les decepcions van tornar pel mateix camí d’on venien, van obrir la porta elles soles -pegaren portà, clar- i el te es quedà refredant-se a la tauleta de l’entrada, on tenim els sofàs i la televisió que parla de Portugal (el cant de l’Alentejo, les manifestacions dels professors, Brussel·les i la desconfiança) i jo finalment, em vaig quedar sola -terrible!- perquè sense decepcions ni compromisos com més et pots sentir?

És

A l’entaulat hi havia l’estudantina masculina, i jo fugia cap a la zona del beure i del menjar, recordant a ma mare, que li agraden estes coses que no entenc, perquè si haguérem de posar una imatge de coentor possiblement seria esta, però si havia anat era, justament, per ma mare. Entre la gent que com jo fugia del concert, vaig veure una cara coneguda que no aconseguia situar enlloc.  La cara em recordava a Burjassot, als dies de classe, el tramvia interminable entre el meu poble i el campus, i el cabell a zero de primer de carrera. Segurament perquè ja duia unes quantes cerveses per matar l’avorriment, la vaig saludar. Jo sé que te conec, li vaig dir a la xica en qüestió, però no sé d’on. Em va dir que jo també li recordava a d’algú, i vam anar desfent els nuc de la nostra història, els nuc que ens separaven fins trobar un punt en comú. En efecte: primers dies de Burjassot, el campus i el curs de dansa del ventre (exclamacions, aplaudiments).

La xica era d’Oliva i xarrava molt. Estava ací acompanyant tot l’estiu al nòvio, que feia la mateixa beca que jo però a una parròquia fent d’animador sociocultural (exclamacions, una parròquia) i tenia ganes de tornar perquè els que duien esta parròquia eren uns impresentables. Ella deia que tornar era el millor, que en una illa no es pot viure tant de temps, i més si afiges volcans actius, que qualsevol dia petaran i tot per l’aire, cases, turistes, valencians, açorenys i hòmens de la mar. Era al principi de la meua estada, encara sense haver anat a la Zodiac ni haver fet de guaita, i em semblava divertit com parlava del lloc.

Després, no sé perquè, el to de la conversa canvià. M’agradaria saber quines foren les paraules, la porta que donà lloc a un altre camí, quina fou la frase que inicià la resta, el punt i a part. Però no ho recorde. Recorde que ella va dir que la vida era una merda, que podíem ser feliços, sí, però que com no ser prou valent per no dir-ho, com enganyar i enganyar-se d’eixa manera. Que anunciar-ho així, sense miraments, no et negava la possibiltat de ser feliç.

Sa mare havia mort feia tres mesos de càncer i ella i la germana la varen cuidar fins que ja l’hagueren d’ingressar a l’hospital quan ja rabiava de mal. Tres mesos i jo, deu anys i ens comparava. Vaig assentir al seu la vida és una merda i tot es va remoure. Ja no es sentia l’estudantina ni l’acohol. Ella deia que podíem brindar igualment per la vida, encara que fora una autèntica merda. Que brindàvem i era una merda. Jo assentia.

Avui he llegit un article on parla de brindar també, d’alçar les copes i celebrar que la vida és l’hòstia encara que hi haja colps terribles, urpades, terratrèmols que llancen tot per l’aire, illes de les que no pots fugir. I he pensat si la valentia no serà dir que la vida és l’hòstia malgrat facen tres mesos, deu anys, que hem d’arrossegar un pes i reajustar-nos al dolor.