Volia parlar dels neandertals

Tenia una cosa per contar, ho promet, tenia un pensament que aniria deslligant-lo, ara fa un moment que ha vingut i de sobte, també ha marxat, i jo només m’he quedat amb el pensament que havia tingut un pensament per contar. Com quan de sobte estem tristos o contents i no recordem quin ha sigut el pensament, i estirem la corda, si cal amb les dents. Jo ara estic fent això, estirant la corda, perquè volia contar una cosa i se m’ha oblidat. 

Ho intente però de segur que no era açò. El dia de Tots Sants vam fer una castanyada i aparegué una dona de Torrefiel -que existeix- i una altra xica de Vigo. Les dos molt simpàtiques i tot això. La de Vigo, que tindrà trenta anys, ens va dir que fa dotze vingué d’Erasmus a les Açores i que ara veu quant ha canviat. Que les dones no conduien, que a ella la miraven com una marciana. També que el dia que la propietària del pis va saber que vivia amb el nòvio, la va tirar fora, com a una gossa. Que les decències i eixes coses encara s’estilaven a Ponta Delgada fa deu anys -i això que és l’illa més gran, imagineu les xicotetes.

Ara als bars, encara costa vore les dones, però conduint se’n veuen normalment. Els bars i els carrers continuen sent més territori masculí. Esperen a les portes i notes com afanyes el pas quan te’ls topetes. Però no era això del que volia parlar.

Pot ser volia parlar de les vegades que has de parar-te perquè passe un cotxe, tu en la vorera, apegat a la paret, i el cotxe amenaçant, amb l’espillet. Que no entenc com fan una ciutat on el vianant a la vorera ha de deixar passar el cotxe, insòlit. I el més insòlit és que acabes acostumant-te i els dius a la gent que ve a visitar-te, que al principi te sorprenies, però que ara ja, pares i mires el cotxe i penses en altres coses i no en esta ciutat estranya, incòmoda, cosida malament. 

Pot ser era això el que fa un moment he pensat, que tenia alguna cosa bona per contar i estava contenta, i després, per estar contenta se m’ha oblidat el perquè, i vet ací que he dit que escriuria igual, que intentaria retrobar el fil (el fil interromput per internet, converses de dones i hòmens, la meua companya de casa, el dolor d’esquena, la fam i el sopar).

I és que estos dies em sent estar en una illa més que mai, i em dic que estic fent una metàfora que estic creient com a real que el fet d’estar en una illa condueix a estar aïllada i que no té remei. Que tot és aigua al voltant, que queden llibres però pocs -que no hi ha manera de llegir este Faulkner i no ho entenc- que ni les sèries m’enganxen -bé, la sèrie- que em deixe llums enceses i mòbils apagats i que semble que he descobert ara internet com altres descobriren fa anys el foc -molts anys sí-. I que l’altre dia, la francesa, referint-se a la seua vida a Grenoble, va parlar de la seua vida “real”, com si la d’ací fora un parèntesi, un apegat, una cosa que després hem d’integrar al que vivim realment, i el que vivim realment fora només a la nostra ciutat, poble, amb els amics d’allí, amb la mare, els germans, etc. 

Però, ara recorde del que volia parlar! Sabíeu que els neandertals eren tan intel·ligents -o tan poc- com nosaltres? 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s