De Porto Pim

Ens pregunta si pot passar part de l’equipatge que duu -sis bosses, una persona- a les dues maletes que facturem. Jo duc la bossa plena només amb tres quilos, el suficient per passar un cap de setmana a Faial, una de les illes del grup central. Li dic que sí, que pose el que vulga, i pense que pot ser m’haja de quedar a Horta uns dies més, retinguda per portar cocaïna en una maleta que no és la meua. Però no ocorre res, i l’avió arriba a Ponta Delgada, i ara escric des de casa, estirada al llit, un final de diumenge com qualsevol altre.

Horta, la capital de Faial, té dues sorts: una és que hi pots passejar amb tranquil·litat i l’altra és que la muntanya de Pico,  de nom Pico, li ofereix una vista espectacular. La silueta talla i contrasta amb tanta aigua, tant de blau i tant de cel, i els turistes i els faialenses poden descansar els ulls en terra. Una terra que no és la seua, que és d’una altra illa, i per això ho agraeïxen.

I després, Faial té més que Horta: té Capelinhos, format fa uns cinquanta anys, terra nova que deixà el far uns metres més enllà dins de la costa, i té Caldeira, un enorme cràter volcànic sec. I tota una història d’agricultura, caçadors de balenes i emigració als Estats Units. I molts hòmens de mar: hòmens amb el cabell llarg, blanquinós, la pell recremada, que van descalços en novembre i que es retroben al port i al Peter’s café, allà on els mariners començaren a deixar-se missatges entre ells en l’època en que els telèfons ni es somniaven.

Ara el Peter’s café és un lloc turístic, però encara hi ha missatges de gent que busca mariners, de mariners que buquen vaixell i de gent que vol eixir de les illes. Són coneguts els gintònics d’allí, i jo només em vaig deixar convéncer per la cervesa i la música en directe. Faial, pel Peter’s café que ix a la Mulher de Porto Pim de Tabucchi i perquè imagine ha d’aparéixer a Moby Dick, i per tots els dibuixos que hi ha al seu port, sembla més literària. El vent i la soledat, les hores tranquil·les, els carrers bonics però deserts, les línies de Pico sempre davant, São Jorge i Graciosa més lluny els dies clars. 

I Faial també té els companys de beca que els tocà allunyar-se més de casa, un poc més a l’occident, després de passar el primer mes estudiant portugués i vivint a la residència. Alguns s’han fet del tot illencs i són ja amics dels que han quedat atrapats a les illes, que es plantegen tornar d’ací tres anys a casa, o no tornar, i alguns s’han deixat la barba -una barba mig rogenca- perquè diuen que a la mar u ha d’anar protegit, i altres no ixen molt de casa, perquè viuen a una casa que dóna a la mar i tenen marihuana a la terrassa. Formen part dels que van i vénen i omplin l’illa de diferents accents i colors. Gent en trànsit i gent que arrelarà entre faial da terra.

Quinze mil habitants en tota la illa, mariners, becaris, vaques, cabres i gats i molts vaixells. I el vent i la soledat que són sempre les illes, totes les illes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s