Só bebo chá

Amb el got de te a la mà, a la casa de chá, una teteria mig amagada a l’Horta més deserta que podríem conéixer, anuncia que ara sol beu te. I jo li recorde que hi ha una cançó que ho diu, de com no Nacho Vegas, i hi ha un poemari amb el mateix nom, d’Andrés Catalán -el nom del poeta no el recordava, ha sigut ara, que l’he buscat al google. I jo afegisc, també amb la tassa de te a la mà – chá branco, d’eixe que deia la carta que serveix per a recuperar la força i la joventut- que ara només menjaré ensalades. Menjar ensalades i beure te com a propòsit de l’any que s’acaba, abans de tornar al meu poble, abans d’entristir-me i totes eixes coses vitals i necessàries.

Però a l’endemà, a la festa de la castanhada -fan les castanyes amb uns recipients especials, i la flama viva i encesa- vam beure les dues gots de vi i cerveses i menjàrem bifanes i jo un pastís ensucrat, i per tant, enverinat, com si no fera unes hores que ens havíem promés el te i els vegetals. Però era Faial, estàvem de vacances, i hi havia chamarritas i rock.

(Nota: descobrisc que això tenen els parèntesis, eixes contradiccions de deixar-se dur i de propòsits de te i control, i fora l’excés per quan tornem a la vida al continent, quan trobem a faltar la mar i el sou a cada mes. Però estem a Faial, o a São Miguel, i la vida típica és poca cosa i molta alhora. Els dies a la universitat, els cafès de matí, les cerveses de vesprada, gimnàs i portugués, l’aigua de l’Atlàntic, transparent)

I de vacances el cap de setmana et poden passar moltes coses, clar, a part de promeses en tauletes de te. Amb la tercera cervesa a l’estómac, ballant Chamem à policia com una portuguesa més -encara que jo conec la cançó pels gallecs Siniestro Total, i clar, els meus amics croats, belgues i el murcià de torn no la coneixen- un dels francòfons amb els que no havia parlat mai, em va dir que al primer mes de la residència no havíem parlat mai -el que jo deia- i que era una llàstima perquè jo semblava simpàtica. Vaig fer gràcies sense entendre molt bé si era una cosa bona o dolenta que algú et diguera això, i que si pretenia lligar la desesperació que donen les illes amb eixa frase, malament anava. Però no vaig contestar-li, i vaig dir chamem a policia un poc més alt, i chamem alguém que em torne a preguntar què vull, o quant d’amor vull, i que es deixe de floretes estranyes.

Que açò de la desesperació de viure, s’ha de matar vivint, però que poden fer els hòmens si jo tampoc la mate vivint, la desolació de l’illa.

Tindrà raó l’escriptor que apareix a Mulher de Porto Pim, que a les illes per matar les hores només es pot escriure (i què faran els que no escriuen i no follen?). Jo afegiria que a les illes u ve per les mudances d’estil i de pensament, que pocs ho aconsegueixen, que deia al principi jo ara només bec te i em faig ensalades.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s