Sopa

Comença vora les deu, encara que ens havien dit que a les vuit era l’hora de la quedada. Tot devia ser tardorenc: truites de carabassa, castanyes, panellets, bunyols (els bunyols són pel març, però jo què sé, la valenciana tindria ganes de cremar coses), sopa de São Martinho, pomes roges, moniatos. Esperava un sopar de cinc o sis persones, alguna cosa a la que puc fer front sense qüestionar-me massa, però allí s’inicia tota una desfilada de cares conegudes i desconegudes i la sangria oferida a una safata s’anuncia com un salconduit.

Andalusos, bascs, catalans, belgues, una croata (els croats ací sempre són els més exòtics, i es presenten en nombre singular), valencians, portuguesos i illencs. Com sempre en estes ocasions, hi ha qui menja molt, assegut a prop de la taula, les mans i la boca no descansen, i hi ha gent que només tasta tres dels deu plats. També hi ha qui a més de menjar molt, parla molt, cosa que no entenc com ho fan, i qui, a part de no menjar massa, tampoc parla, cosa que entenc.

En un grup, sempre m’he preguntat qui té què perquè els altres escolten, perquè la veu se senta més, què fa que certes persones atreguen. Les històries se succeixen. El basc està ací ja dos anys, després de treballar en l’agricultura ecològica ara fa un màster a la Universitat de les Açores amb el què guanyà de la beca i en la conversa ix la dificultat de treballar per als biòlegs i és com una petita angoixa que trobes amagada en qualsevol conversa sobre els plans de futur. I jo la trobe al final del got de sangria, entre la fruita. Com el basc xarra molt i jo he trobat ja la meua angoixa saludant-me al pòsit, i mentre mire el basc pense això que diuen, que no follen i tal, el deixe a meitat i em dispose a atacar els panellets mentre la de Canàries conta la seua història.

La seua història són moltes i no hi ha cap angoixa. Que va tindre un somni eròtic amb el rei i que la seua germana va vomitar -potar- al gos després d’una nit de borratxera i a l’esnifar una ratlla de speed que estava gelada, que es veu, m’ho conta una altra que quan està gelada es fan boletes i te les pots introduir al nas com si foren mocs.

I l’andalús, que duia temps a l’illa sense fer res, ara es dedica a fer de guia en una de les pitjors empreses de whale watching de l’illa, la que diuen que menys escrúpols té. Du una barba llarga, roja, i quan pren la sopa de São Martinho jo li mire la boquera per si se li queda part del líquid als pèls -com li passava a un nòvio meu, allà per la prehistòria, de quan jo tenia nòvios i eixes coses. Però no se li queda res, i jo em pregunte com ho fa, però no òbric la boca. 

L’altra valenciana em pregunta coses sobre la beca que estic fent perquè ja ha entregat els papers i ningú li ha dit res. Jo li dic que envie un correu i algunes coses més. Està farta de l’illa, ja un any i mig i no suporta ni el portugués ni els volcans ni la basca permanent. Estar al mig de l’Atlàntic s’ha de notar, diu, i crec que ací hi ha un índex important d’estupidesa.

Però l’estupidesa pròpia sempre és més difícil de veure, voldria contestar-li, però calle, que ací hem vingut a celebrar São Martinho. Millor callem i celebrem São Martinho i anotem històries, que la tardor sempre ha dut desajustos entre l’interior i l’exterior com qualsevol època de trànsit.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s