Amb aire

Cada vegada que ve visita, reinventa el paisatge on visc des de fa mesos. El meu paisatge, clar, el que jo veig i he d’explicar. I és per esta explicació, la que torne a fer cada vegada que han vingut a veure’m i per la seua explicació, del que havien llegit i del que veuen, que el meu paisatge s’enriqueix (també s’enriqueix pels abraços, que viure aïllada té eixes faltes). No havia pensat en açò fins este dissabte, dissabte de quilòmetres i riures. El que veien ells, els amics, i el que me preguntaven. Aleshores, entre tots ells i jo mateixa hem fet una història, clar. Em sorprén com m’hi he acostumat a les coses que em sorprenien i el que he deixat a part: l’engany d’un ja ho buscaré, d’un ja ho miraré quan tinga temps.

Com són d’on som, ella feia broma sobre fer un PAI a São Miguel: els boscos i la laurisilva arrasada pels xalets, i aquella moda bàrbara que començà fa uns anys de fer camps de golf, un esport tan comú entre nosaltres. I aleshores vaig pensar que si volia contar com era el paisatge a l’illa havia d’incloure este comentari: o siga, passar-ho pel tamís de l’altre paisatge viscut. O de tots els paisatges viscuts.

Els que estem ací, mig aïllats, se’ns acaba la beca el desembre. Igual que feia de més jove, mirar (i admirar) les dones majors que jo, ara mire com fan i com encaren la temporalitat i els mesos de búsqueda de faena. Ella diu -una altra ella- que passa més temps buscant feina que després treballant en eixa feina trobada. Em fa gràcia i m’ho apunte i pense que per ara duc sis mesos de descans desesperançat i sis mesos de temporera de la ciència durant dos anys. Els problemes són semblants, i mentre abans no m’importava massa, ara això em fa sentir part del col·lectiu, i ho fa més que encarar els problemes de la mateixa manera. I açò és una altra vegada trobar-se al mateix paisatge i contar-se’l diferent.

Es fa de nit a les sis i mitja, i la Universitat se va apagant també a esta hora. Queden uns quants investigadors i els estudiants que tenen la mala sort de tindre ara classe. Hi ha un parc al costat d’on treballem, el gabinete dos estágiarios, un parc on el primer diumenge de mes fan mercadet de segona mà. Hi ha plàtans i estos arbres sempre tenen la mania de recordar-me el carrer on vivia la meua àvia, a Rafelbunyol. Ma mare els diu pàmpols i com veieu de la meua àvia, passe a ma mare, i passe al meu avi i faig tot un repàs i m’oblide del paisatge d’ara i se’m fa una història. No és nostàlgia, és un cru trobar a faltar.

I ara en la tranquil·litat i el silenci d’esta habitació on només sona el portàtil vell, que tendeix a ser nevera pel soroll, m’adone de les voltes que m’he equivocat escrivint per algú, des del cor o des de la víscera. Que el paisatge ha d’estar ple sempre, obert, amb aire, i ple de relacions i la víscera tendeix a ocupar-ho tot i a deixar-ho sense aire.

“Cuando me despido me doy cuenta de que esa persona escribe, crea y piensa para esa plaza, tan pequeña. Lamentablemente. Cuando le lea, vea o escuche, apreciaré su esfuerzo y, si lo hay, el virtuosismo. Pero no sé si mucho más. Porque hay una gran diferencia entre gustarse en una foto y mirarse al espejo. Y hasta los niños entienden esa diferencia.”

Lucía Lijtmaer

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s