És

A l’entaulat hi havia l’estudantina masculina, i jo fugia cap a la zona del beure i del menjar, recordant a ma mare, que li agraden estes coses que no entenc, perquè si haguérem de posar una imatge de coentor possiblement seria esta, però si havia anat era, justament, per ma mare. Entre la gent que com jo fugia del concert, vaig veure una cara coneguda que no aconseguia situar enlloc.  La cara em recordava a Burjassot, als dies de classe, el tramvia interminable entre el meu poble i el campus, i el cabell a zero de primer de carrera. Segurament perquè ja duia unes quantes cerveses per matar l’avorriment, la vaig saludar. Jo sé que te conec, li vaig dir a la xica en qüestió, però no sé d’on. Em va dir que jo també li recordava a d’algú, i vam anar desfent els nuc de la nostra història, els nuc que ens separaven fins trobar un punt en comú. En efecte: primers dies de Burjassot, el campus i el curs de dansa del ventre (exclamacions, aplaudiments).

La xica era d’Oliva i xarrava molt. Estava ací acompanyant tot l’estiu al nòvio, que feia la mateixa beca que jo però a una parròquia fent d’animador sociocultural (exclamacions, una parròquia) i tenia ganes de tornar perquè els que duien esta parròquia eren uns impresentables. Ella deia que tornar era el millor, que en una illa no es pot viure tant de temps, i més si afiges volcans actius, que qualsevol dia petaran i tot per l’aire, cases, turistes, valencians, açorenys i hòmens de la mar. Era al principi de la meua estada, encara sense haver anat a la Zodiac ni haver fet de guaita, i em semblava divertit com parlava del lloc.

Després, no sé perquè, el to de la conversa canvià. M’agradaria saber quines foren les paraules, la porta que donà lloc a un altre camí, quina fou la frase que inicià la resta, el punt i a part. Però no ho recorde. Recorde que ella va dir que la vida era una merda, que podíem ser feliços, sí, però que com no ser prou valent per no dir-ho, com enganyar i enganyar-se d’eixa manera. Que anunciar-ho així, sense miraments, no et negava la possibiltat de ser feliç.

Sa mare havia mort feia tres mesos de càncer i ella i la germana la varen cuidar fins que ja l’hagueren d’ingressar a l’hospital quan ja rabiava de mal. Tres mesos i jo, deu anys i ens comparava. Vaig assentir al seu la vida és una merda i tot es va remoure. Ja no es sentia l’estudantina ni l’acohol. Ella deia que podíem brindar igualment per la vida, encara que fora una autèntica merda. Que brindàvem i era una merda. Jo assentia.

Avui he llegit un article on parla de brindar també, d’alçar les copes i celebrar que la vida és l’hòstia encara que hi haja colps terribles, urpades, terratrèmols que llancen tot per l’aire, illes de les que no pots fugir. I he pensat si la valentia no serà dir que la vida és l’hòstia malgrat facen tres mesos, deu anys, que hem d’arrossegar un pes i reajustar-nos al dolor.

Anuncis

Una resposta a “És

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s