Insular, insuflar

En el llibre de Tabucchi que vaig acabar farà una setmana, una nit d’estes en què et deixes la son per a un altre moment, el llibre de Mulher de Porto Pim , qui ens narra la caça de les balenes confessa a un dels baleners, que si ha anat és per veure un món que s’acaba. Que com ara veia a la balena ferida, volia veure les últimes alenades d’eixe món. Que ells, els caçadors de balenes, les seues tradicions, les seues paraules estaven a punt de ser engolides per la mar: formaran part dels museus, del cartó, de la història d’unes illes despoblades, unes illes que des de fora, sembla que viuen amb les últimes alenades.

A Faial diuen que tots els que coneixes és gent de pas, becaris d’altres llocs, gent del continent. Tal vegada venim estranyats per les illes, encuriosits per veure què hi ha de l’altre món, si hi ha alguna cosa especial de viure a una illa, si esdevens també illenc i comprens -perquè ser illenc és això- que significa viure envoltat de mar, que hi ha coses que no es poden explicar, em diuen els que han viscut tota la vida a Ponta o a Vila Franca, que les has de viure. Les illes són melancòliques per naturalesa, t’hi vas quedant, apegada a ella, com si fora el més natural pensar que l’acció està més enllà de la mar, on l’horitzó no és sempre blau, i que ací només pots recordar les alenades d’un món que s’acabà i que la mar va engolir. 

Volen revitalitzar les Açores amb jóvens vinguts de totes bandes, gent de l’Europa rica, gent de l’Europa pobra, gent del Canadà, gent del Portugal continent. Les insuflen d’aire cada sis mesos o cada any perquè sempre siguen les penúltimes alenades i no les últimes. A la Fira d’Artesania que es fa al Pavilhão do mar, no he vist més de deu persones de visita. Poques compres, molts artesans avorrits. A la sala de cinema on projecten cada dilluns una pel·lícula per dos euros, en versió original, només en som deu també (que per sort no són els mateixos que veig a la fira). En la setmana de Cinema dos Açores, de cinema fet ací, n’érem quinze, comptant els polítics i els organitzadors.

Pense en l’aire i les injeccions d’oxigen i el món que s’acaba i en el despoblament. I com la melancolia comença a paréixer-se massa a la nostàlgia, una nostàlgia oxidada, com dels vaixells que esperen millor mar al port contra el vent, i per un moment ens imagine a tots nosaltres, els que estem de pas, els que creguem mirar un món que s’acaba, intentant que la mar no ens engolisca, que siguen estes les penúltimes alenades també.

I imagine al balener que observa i compadeix el narrador que no ho ha entés encara.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s