Fragments, 1

M’acoste i li demane si em puc asseure al costat d’ella, que plou fora, però vull estar a la terrassa i és l’única taula on només hi ha una persona. Em mira estranyada i quan em pregunta Espanha? és quan sé que la mirada estranya és perquè vol practicar el seu castellà. No coneix València, ha estat a Madrid, Salamanca, Toledo, dins de les Jornades de la Joventut, les del Papa. Quan em conta açò hi ha un moment que vull anar-me’n,  clar, i recorde els cartells de Jo no t’espere penjats als balcons dels meus amics a València. Però no li dic res, no li cal la meua opinió. Continua amb la seua història i em pregunta si m’agraden les Açores dues o tres vegades i no sé si a ella li agrada, este lloc enmig de la mar on va nàixer, o si vol fugir cansada ja de la insularitat.

Parla del futur i explica que ara els seus plans han canviat, amb els ulls vidriosos em diu que la seua vida està en pausa, que son pare es va morir fa poc. Hi ha un silenci fondo i jo calle i tampoc li dic res, res de la meua història, que no li cal.

Em conta que ve de Brasil, que als jóvens ja no els interessa la família, les pedres que t’han de sostindre, i que solament els interessa la balada. Li dic que és molt jove, encara, que tindrà temps i no entenc què vull dir-li amb això fins que no m’enfile cap a casa.  

Em veig com veia als que sentien la meua història fa deu anys i em deien que era molt jove, que tindria temps. 

****

Vivim a prop de la Universitat, en una zona ben tranquil·la, un carrer sense a penes voreres, ja ho he contat. A un dels cantons, a la travessa, hi ha una tendeta menuda, uns ultramarins -mai millor dit- que duu una dona d’uns cinquanta llargs, molt agradable, que tant si són les deu del matí com les sis de la vesprada et diu Bom dia, com si seguira el seu propi esquema de temps. El carrer és molt llarg i només té dues travesses.

El cap de setmana passat un home va forçar una xica, una de les Eurodysseies de la convocatòria anterior, al carrer, al mateix carrer que té la tendeta a un cantó i és llarg i no té voreres. La xica tornava de festa i va forcejar amb ell fins que este la va deixar, no sabem per què. No sé més de la història, no sé res de l’home. Sé que ella posarà una denúncia i que la meua amiga m’ha dit que ja no tornem soles, quan venim de festa, que a partir d’ara acompanyades. Jo he pensat en agafar una navalleta, però sé que no sabria usar-la, que la por em paral·litzaria.

Que volem ser lliures, repetisc el que diu ella, no valentes. 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s