Amb aire

Cada vegada que ve visita, reinventa el paisatge on visc des de fa mesos. El meu paisatge, clar, el que jo veig i he d’explicar. I és per esta explicació, la que torne a fer cada vegada que han vingut a veure’m i per la seua explicació, del que havien llegit i del que veuen, que el meu paisatge s’enriqueix (també s’enriqueix pels abraços, que viure aïllada té eixes faltes). No havia pensat en açò fins este dissabte, dissabte de quilòmetres i riures. El que veien ells, els amics, i el que me preguntaven. Aleshores, entre tots ells i jo mateixa hem fet una història, clar. Em sorprén com m’hi he acostumat a les coses que em sorprenien i el que he deixat a part: l’engany d’un ja ho buscaré, d’un ja ho miraré quan tinga temps.

Com són d’on som, ella feia broma sobre fer un PAI a São Miguel: els boscos i la laurisilva arrasada pels xalets, i aquella moda bàrbara que començà fa uns anys de fer camps de golf, un esport tan comú entre nosaltres. I aleshores vaig pensar que si volia contar com era el paisatge a l’illa havia d’incloure este comentari: o siga, passar-ho pel tamís de l’altre paisatge viscut. O de tots els paisatges viscuts.

Els que estem ací, mig aïllats, se’ns acaba la beca el desembre. Igual que feia de més jove, mirar (i admirar) les dones majors que jo, ara mire com fan i com encaren la temporalitat i els mesos de búsqueda de faena. Ella diu -una altra ella- que passa més temps buscant feina que després treballant en eixa feina trobada. Em fa gràcia i m’ho apunte i pense que per ara duc sis mesos de descans desesperançat i sis mesos de temporera de la ciència durant dos anys. Els problemes són semblants, i mentre abans no m’importava massa, ara això em fa sentir part del col·lectiu, i ho fa més que encarar els problemes de la mateixa manera. I açò és una altra vegada trobar-se al mateix paisatge i contar-se’l diferent.

Es fa de nit a les sis i mitja, i la Universitat se va apagant també a esta hora. Queden uns quants investigadors i els estudiants que tenen la mala sort de tindre ara classe. Hi ha un parc al costat d’on treballem, el gabinete dos estágiarios, un parc on el primer diumenge de mes fan mercadet de segona mà. Hi ha plàtans i estos arbres sempre tenen la mania de recordar-me el carrer on vivia la meua àvia, a Rafelbunyol. Ma mare els diu pàmpols i com veieu de la meua àvia, passe a ma mare, i passe al meu avi i faig tot un repàs i m’oblide del paisatge d’ara i se’m fa una història. No és nostàlgia, és un cru trobar a faltar.

I ara en la tranquil·litat i el silenci d’esta habitació on només sona el portàtil vell, que tendeix a ser nevera pel soroll, m’adone de les voltes que m’he equivocat escrivint per algú, des del cor o des de la víscera. Que el paisatge ha d’estar ple sempre, obert, amb aire, i ple de relacions i la víscera tendeix a ocupar-ho tot i a deixar-ho sense aire.

“Cuando me despido me doy cuenta de que esa persona escribe, crea y piensa para esa plaza, tan pequeña. Lamentablemente. Cuando le lea, vea o escuche, apreciaré su esfuerzo y, si lo hay, el virtuosismo. Pero no sé si mucho más. Porque hay una gran diferencia entre gustarse en una foto y mirarse al espejo. Y hasta los niños entienden esa diferencia.”

Lucía Lijtmaer

Anuncis

Nou

Hi ha dies que per força se t’acumulen les imatges i les paraules. Ara estàs al tancament d’una tele pública, ara penjada d’un article, ara del llibre que parla de com te poden ocupar els pensaments. Ara de l’home antipàtic, sense casa, que molesta i demana diners: ens incomoda, a nosaltres, fills de treballadors, i aquesta incomoditat és només el punt negre que té aquesta carretera de consum ràpid. Però continuen pensaments a la madeixa, no reflexiones. Ara estàs al cotxe, camí al far de Nordeste, petant-te de riure, i descobreixes que el que necessites no és un amor a cada port ni el mateix port ni el mateix amor, només amistats així -amistats de pixar-se de riure, vull dir, de viure molt-. Ara tornes a Ferraria, on podries anar amb els ulls tancats, i et banyes i vols saber més de la mar. I Ponta Delgada, amb els amics, encara sembla més pobra,  amb les dones invisibles i hòmens a les portes dels bars. Ara les pintades de panteres que volen dir una força que voldries, el parlar ferotge, el to més lluny que hi haja de la depressió. Ara tornes a València, i al secà, i a l’àvia que fa tomata fregida amb llonganisses, i que és un entrepà per anar a la mar, la mar sempre vista sense caseta, la mar de pobres feliços. I aquest matí m’he dit que he aprés a acomiadar-me de la gent que estime, rapidament, sense cap gest que indique cap escletxa.

No vos sembla que tot està unit per fils, que no pots parlar d’una cosa sense parlar de l’altra, que és impossible deslligar el no del sí? (Com ho faré quan torne per parlar bé de les fronteres que he aprés ací, de la resistència al binomi, més enllà de dins i fora?). Ara estic, òbviament, al final del text, a punt de començar alguna cosa.

Nits

Primer mulles una mica el cotó-en-pèl i després afiges el tònic i lleves el negre de les parpelles, eixe que prometia unes hores diferents. El després és estrany, sempre amb l’ajust. Regalima el khol per les galtes i la tebior de l’aigua sembla que acull. Abans havien sigut les calces, la falda, el jersei blanc, el penjoll. Ara tot cau a terra i penses què hi ha de l’abans, quan es prometia una nit de més d’un vi i més d’uns amics.

Un amic diu que a mesura que envelleixes, et van quedant menys amics i que costa més fer-ne, que has d’esforçar-te per trobar-ne. Véncer la inèrcia contra els anys. Mires el reflex de l’espill més sol i tanques la llum.

Sopa

Comença vora les deu, encara que ens havien dit que a les vuit era l’hora de la quedada. Tot devia ser tardorenc: truites de carabassa, castanyes, panellets, bunyols (els bunyols són pel març, però jo què sé, la valenciana tindria ganes de cremar coses), sopa de São Martinho, pomes roges, moniatos. Esperava un sopar de cinc o sis persones, alguna cosa a la que puc fer front sense qüestionar-me massa, però allí s’inicia tota una desfilada de cares conegudes i desconegudes i la sangria oferida a una safata s’anuncia com un salconduit.

Andalusos, bascs, catalans, belgues, una croata (els croats ací sempre són els més exòtics, i es presenten en nombre singular), valencians, portuguesos i illencs. Com sempre en estes ocasions, hi ha qui menja molt, assegut a prop de la taula, les mans i la boca no descansen, i hi ha gent que només tasta tres dels deu plats. També hi ha qui a més de menjar molt, parla molt, cosa que no entenc com ho fan, i qui, a part de no menjar massa, tampoc parla, cosa que entenc.

En un grup, sempre m’he preguntat qui té què perquè els altres escolten, perquè la veu se senta més, què fa que certes persones atreguen. Les històries se succeixen. El basc està ací ja dos anys, després de treballar en l’agricultura ecològica ara fa un màster a la Universitat de les Açores amb el què guanyà de la beca i en la conversa ix la dificultat de treballar per als biòlegs i és com una petita angoixa que trobes amagada en qualsevol conversa sobre els plans de futur. I jo la trobe al final del got de sangria, entre la fruita. Com el basc xarra molt i jo he trobat ja la meua angoixa saludant-me al pòsit, i mentre mire el basc pense això que diuen, que no follen i tal, el deixe a meitat i em dispose a atacar els panellets mentre la de Canàries conta la seua història.

La seua història són moltes i no hi ha cap angoixa. Que va tindre un somni eròtic amb el rei i que la seua germana va vomitar -potar- al gos després d’una nit de borratxera i a l’esnifar una ratlla de speed que estava gelada, que es veu, m’ho conta una altra que quan està gelada es fan boletes i te les pots introduir al nas com si foren mocs.

I l’andalús, que duia temps a l’illa sense fer res, ara es dedica a fer de guia en una de les pitjors empreses de whale watching de l’illa, la que diuen que menys escrúpols té. Du una barba llarga, roja, i quan pren la sopa de São Martinho jo li mire la boquera per si se li queda part del líquid als pèls -com li passava a un nòvio meu, allà per la prehistòria, de quan jo tenia nòvios i eixes coses. Però no se li queda res, i jo em pregunte com ho fa, però no òbric la boca. 

L’altra valenciana em pregunta coses sobre la beca que estic fent perquè ja ha entregat els papers i ningú li ha dit res. Jo li dic que envie un correu i algunes coses més. Està farta de l’illa, ja un any i mig i no suporta ni el portugués ni els volcans ni la basca permanent. Estar al mig de l’Atlàntic s’ha de notar, diu, i crec que ací hi ha un índex important d’estupidesa.

Però l’estupidesa pròpia sempre és més difícil de veure, voldria contestar-li, però calle, que ací hem vingut a celebrar São Martinho. Millor callem i celebrem São Martinho i anotem històries, que la tardor sempre ha dut desajustos entre l’interior i l’exterior com qualsevol època de trànsit.

 

Fly with me

El veig assegut prop de la meua amiga a l’espera de l’avió que ens tornarà a São Miguel. Hem fet parada a Terceira, el parc d’atraccions de les Açores, diuen, i l’aeroport és encara més xicotet que el de Ponta. Riu molt, i mou constantment els ulls i les mans. Amb la cama esquerra, acompanya una música inexistent. Deixe de mirar-lo perquè el miraria tota l’estona. Ningú, per ara, se n’ha adonat.

A la cua continuen els seus riures espasmòdics i mou el cos, amunt i avall, lleugerament. La meua amiga ja l’ha vist i diu que no sap si és un malalt o un que s’ha fotut un tripi abans de pujar a l’avió. Al meu cervell, passa l’estranya idea de donar-li un tranquimazin, d’eixos que sempre duc damunt per si l’atac d’ansietat o la taquicàrdia congènita es presenta de sobte. Però no el conec i què sé jo què li passa. I la meua ansietat dalt de l’avió és comú: quantes vegades voldria jo cridar a dalt i no ho he fet. Com pense en la mort mentre s’enlaira i veig tots els motors incendiant-se i visualitze que cau, que caem, que no hi ha res segur.

Però ja dins de l’avió, jo m’oblide de l’home nerviós -té els ulls que em recorden al protagonista de Estranys a un tren, el que té la idea dels assassinats, òbviament- i va i la meua amiga tria justament els seients que estan al costat d’ell. Es va omplint l’avió d’hòmens de negocis, hòmens perduts, dones perdudes i un equip de futbol d’Água de Pau, poble prop de la capital. Cap d’ells s’asseu al costat del nostre amic, que sembla que té brots d’activitat i de letàrgia. Pràcticament tot l’avió ple i ell sol, sentint eixa música personal.

Fem el joc d’endevinar qui anirà al seu costat dels que encara pugen. I el guanyador és un dels de l’equip de futbol, segurament l’entrenador que se n’adona uns minuts després. I fa com si res. Aquell rient-se, i movent tots dos seients i l’entrenador fa com si res. I també què podia fer, l’home, estranyat d’una situació que no entén. I fa com si res i pense que això diu molt de tots nosaltres.

Maneres d’entrar a l’aigua

Maneres d’entrar a l’aigua de l’Atlàntic un novembre. Fixa’t que hi ha hòmens que es llancen de cap, estiren els braços contra l’impacte de l’aigua fredíssima. Fixa’t que hi ha altres que van a poc a poc, baixant les escales, esperant entre graó i graó que el cos s’atempere. Fixa’t que alguns es llancen, però abans, toquen l’aigua amb les mans, es banyen la panxa i el bescoll i miren la profunditat sota l’aigua, i pensen tot el desconegut.

Jo sóc de les que usen les escales, que per als constrastos ja tenim les sorpreses i els girs inesperats del destí. I els altres em diuen que si van per l’escala, no es posarien a la mar a meitat de novembre, que és cosa de bojos. No han de pensar, s’hi llancen i després criden si fa falta perquè el fred prem els pulmons i l’estómac. Mon pare era dels que es banyaven el bescoll i em feia que jo també me’l banyara, temia una diferència de temperatura massa gran. Jo, però, continuava baixant les escales, amb el bescoll banyat abans, i ara pensant en la manera que tenia de mullar-se el coll. 

Vet ací que alguns no han de pensar, si volen posar-se a nadar al port de Ponta Delgada, amb quatre bojos més, fent-se de nit. Que han de llançar-se, marcar de sobte l’aigua amb el cos, deixar un moment de respirar pel fred. En canvi, els que entrem durant deu minuts, primer peus, després cuixes, finalment panxa i tronc, tenim tot el temps d’asegurar-nos que és això el que volem fer. Notar el fred, veure la posta a l’aigua, mentre les llums dels bars de la marina i del vaixell s’encenen. No sé mai què és millor.

Só bebo chá

Amb el got de te a la mà, a la casa de chá, una teteria mig amagada a l’Horta més deserta que podríem conéixer, anuncia que ara sol beu te. I jo li recorde que hi ha una cançó que ho diu, de com no Nacho Vegas, i hi ha un poemari amb el mateix nom, d’Andrés Catalán -el nom del poeta no el recordava, ha sigut ara, que l’he buscat al google. I jo afegisc, també amb la tassa de te a la mà – chá branco, d’eixe que deia la carta que serveix per a recuperar la força i la joventut- que ara només menjaré ensalades. Menjar ensalades i beure te com a propòsit de l’any que s’acaba, abans de tornar al meu poble, abans d’entristir-me i totes eixes coses vitals i necessàries.

Però a l’endemà, a la festa de la castanhada -fan les castanyes amb uns recipients especials, i la flama viva i encesa- vam beure les dues gots de vi i cerveses i menjàrem bifanes i jo un pastís ensucrat, i per tant, enverinat, com si no fera unes hores que ens havíem promés el te i els vegetals. Però era Faial, estàvem de vacances, i hi havia chamarritas i rock.

(Nota: descobrisc que això tenen els parèntesis, eixes contradiccions de deixar-se dur i de propòsits de te i control, i fora l’excés per quan tornem a la vida al continent, quan trobem a faltar la mar i el sou a cada mes. Però estem a Faial, o a São Miguel, i la vida típica és poca cosa i molta alhora. Els dies a la universitat, els cafès de matí, les cerveses de vesprada, gimnàs i portugués, l’aigua de l’Atlàntic, transparent)

I de vacances el cap de setmana et poden passar moltes coses, clar, a part de promeses en tauletes de te. Amb la tercera cervesa a l’estómac, ballant Chamem à policia com una portuguesa més -encara que jo conec la cançó pels gallecs Siniestro Total, i clar, els meus amics croats, belgues i el murcià de torn no la coneixen- un dels francòfons amb els que no havia parlat mai, em va dir que al primer mes de la residència no havíem parlat mai -el que jo deia- i que era una llàstima perquè jo semblava simpàtica. Vaig fer gràcies sense entendre molt bé si era una cosa bona o dolenta que algú et diguera això, i que si pretenia lligar la desesperació que donen les illes amb eixa frase, malament anava. Però no vaig contestar-li, i vaig dir chamem a policia un poc més alt, i chamem alguém que em torne a preguntar què vull, o quant d’amor vull, i que es deixe de floretes estranyes.

Que açò de la desesperació de viure, s’ha de matar vivint, però que poden fer els hòmens si jo tampoc la mate vivint, la desolació de l’illa.

Tindrà raó l’escriptor que apareix a Mulher de Porto Pim, que a les illes per matar les hores només es pot escriure (i què faran els que no escriuen i no follen?). Jo afegiria que a les illes u ve per les mudances d’estil i de pensament, que pocs ho aconsegueixen, que deia al principi jo ara només bec te i em faig ensalades.