El regal

T’enganyen o t’enganyes: tens 30 i ta mare te regala una neteja facial. Facial quan voldries que fora del cap (operar-se del cap, quina tranquil·litat). I la tia, que té més edat, que tu comença a dir-te que on has estat tot este temps, que la tens molt maltractada (la pell, i jo pense en el cap) i que vaja, que un dia te despertaràs i et voràs a l’espill i diràs “on estic jo?”. I jo pense en les nits que he eixit i m’he emborratxat, no m’emborratxe molt en comparació amb altres però per  a ser jo (el cap) doncs sí que sí. I la poca fruita que he menjat i els dies de sol i vent a la mar.

Maltractada, diu, t’ix molta merda. Sembla que no, però quanta merda. I clar, després tinc cita amb la psicòloga (el cap!) i pense també amb la merda que començarà a eixir (no necessites cap operació -del cap- ni tampoc cap neteja -de la cara, em diràs) i tinc ganes de plorar. Plorar a la llitera mentre la tia em passa ultrasons per la cara dels meus trenta acabats d’estrenar i què més dóna l’edat que tinc: que on he estat que m’ix molta merda, em diu.

Jo m’imagine ja havent de signar algun acord monstruós i evoque  Wilde que em salve i quina merda de regal si hi penses. Però què fas creient-t’ho, em diuen, si estan per a vendre. Que no t’has de fiar, quina animalada, jo no esperava això de tu, tan intel·ligent (clar, no saben res del cap ni de l’afany). Acaba la neteja i em recomana unes cremes de setanta euros, que jo, tan poc contradictòria, matxacant-me fins al final (que no es diga, dona, que sense obsessions et moriries de soledat) les compre pensant que no em despertaré cap dia amb por a l’espill. Pareix que parle de la pell però parle del cap. Vull dir, què més dóna, quin drama.

Anuncis

Ponta Delgada – València

Arribar i no saber del tot quin és el teu ací o si hi ha un ací, i et dius, calma, que on estigues serà el teu ací si te’l fas. A l’avió d’anada a Lisboa, hi havia un home vell, tan blanc que pareixia fet de mantega i no de carn, ossos i sang. Vell amb la filla, sense poder alçar-se, una baixada de sucre, pot ser. Vaig pensar que quina mort més trista, la de morir-se en un aeroport: perquè no mai és un ací. I vaig pensar que els canvis han de ser el motor però que esgoten: a l’escola, ja ho he dit moltes votes, haurien de dir quant cansa la vida. Que pot ser este home està tan blanc pel cansament.

Però bé: arribar. Arribar amb les maletes i no tindre temps de desfer-les perquè toca moure’s, més ràpid del que voldríem, que hem de seguir la vida i no ens podem gelar. Arribar de nit i fer un tour pel centre de València, buit com si fora Horta, al mig de l’Atlàntic. Tornar i anar de vesprada al Lisboa amb un amic com si no haguera passat el temps i alhora tot és modulable. Arribar i el sofà, i el cap a l’illa i als desencontres i als per sempre i als no mai. Tornar i trobar-se les pintades (redéu ja!) del valencià no és català i el fora castellà de les aules i que la manifestació és demà.

Azures es queden en el blau d’este any que s’acaba, totes les distàncies són blaves, i tornarem creient que el millor està per vindre perquè a vegades és de veres i Lisboa serà una altra volta com si haguera tornat a casa. A calheta se’n va a Faial, a la platja de Porto Pim on els baleners durant els últims anys eixien del port ja melancòlics perquè el seu món s’acabava. Les maletes són la malenconia pura i oxidada. Marxar, tornar, els acís que s’emboliquen i embolcallen. Tornar que són trenta i you only live once.

A quinta

Arribem a les dues amb el pollastre del supermercat, la cervesa del supermercat, i el sol pegant-mos als braços nus, com si no estiguérem en desembre, com si fora el Carib. Abans de deixar-me arrossegar pel diumenge de sèries i pel·lícules i llibres malvolguts, vaig optar per dir que sí al convit, malgrat que no coneixia l’amfitrió. La casa, uma quinta que diuen ells, era a Ribeira das tainhas, un poblet passant Vila Franca, camí que feia per anar a la guaita i que no havia tornat a fer. I quina quinta: al final dels camps de plàtans, tomateres de Brasil i altres plantes exòtiques, topetes amb una cova i una cala, totes dues privades. O siga, que l’home, a qui no coneixia, no sé com havia aconseguit posseïr i modelar al seu gust una part de la costa açorenya. 

Les ones peguen amb força en eixa zona, costa rocosa i abrupta i la vista és espectacular: a la dreta s’hi veu l’ilheu de Vila Franca, reserva marina i un dels llocs més bonics de São Miguel. Nosaltres preparats per a una barbacoa en un lloc bonic però no així, no se’ns tancava la boca. Mig admirats per la bellesa i mig indignats que trossos de terra així pertanyen a particulars. I el tio, un home de seixanta i escaig, parlant d’eixe tros de mar, cel i terra com si realment foren seus, com si algú poguera dir això sense sentir-se una panderola. 

Duu 20 anys treballant allà, després dels bussejos com a instructor i durant els caps de setmana. Ha fet escales de pedra, ha buidat coves plenes de terra, ha posat terra damunt de roques per allargar la seua propietat i ha tallat arbres per tindre llenya per a barbacoes i focs a casa. Ah, però nosaltres al Mediterrani ja coneixem això, la destrucció, la remodelació, la invasió. Jo me moria de ganes, estant allà, feliç, d’estar a Dénia fa deu anys. Dénia i els xalets i els campings, i els pobres com nosaltres i els rics com nosaltres. I la bici que treia fum per anar al mercat els dies de peix i per vore com entrava i eixia el vaixell que anava a les Illes Balears. I mon pare que vingué un dia fet pols de l’intent d’arribar a una cova del Montgó.

Les ones pegaven amb força, el diumenge, mentre veiem el sol pondre’s al penya-segat i l’amo de la quinta assenyalava els aligots com si foren seus, com si la bellesa o alguna maleïda cosa en esta vida et pertanyera.

 

 

 

 

De nuevo la realidad se volverá perplejidad

Quasi les vuit i al gimnàs estem un xic i jo, ell més jove, ell esforçant-se el triple que un humà normal per mantindre els músculs, jo no he de mantindre res i m’esforce mínimament, com un humà normal. Els gimnàs són com els centres comercials, tots iguals. Tenen un punt de decadència que se t’enganxa i et fan perdre la noció del temps, a dins. No crec que el xic pensara això mentre alçava les peses i començava a pegar palmes, jo ho pensava mentre mirava la tele, i intentava que passara el temps ràpid, en l’el·líptica, posant atenció en llegir els subtítols portuguesos. Normalment al gimnàs on vaig són bastant cruels i posen concursos de cuina, últimament sintonitzaven amb el concurs de postres a Anglaterra. Tu traient el fetge per la boca, suant, i a la pantalla deliciosos pastissos de xocolata, gent que diu que viu per al sucre, i pressió. Vaig tindre un concursant favorit durant algun temps, un home que feu un pastís picant dirigit, deia ell, per als alpinistes. Però això és un altre tema.

Són quasi les vuit, i el xic amb una camisa sense mànigues, alçant quilos i quilos, i jo amorrada a la tele on esta volta fan un concurs de moda. O siga, de modistos, de fashion designer. Han de cosir una peça per a una dona basada, la peça no la dona, en una fotografia. Han de transmetre, innovar, relacionar, blablabla. A mi tot el que fan em sembla bonic: veig reflexada la meua silueta al vidre, amunt i avall a les escales, i veig l’atrevida combinació que duc, rosa i marró. Innove, transmet, cree estil. Així que els vestits em semblen bonics, però no als altres concursants. El concurs també té una part perversa en la que estos opinen sobre les creacions dels altres. Coses com “podria esforçar-se més, perquè no està ni els dolents ni en els bons, i així és difícil imaginar què opinen d’ella”, “ha fet un vestit per a una prostituta, amb un pardal al cap”, “no crec que eixe vestit se’l pose ninguna dona menor de vint anys”, “la seua boca el perd, no sé com ha durat fins ací”, “no sap gestionar-se el temps”, “és mediocre”. I pare de comptar. Això vol dir que entren en el joc de ple, no només volen ser els millors sinó desacreditar als altres i pense en els espectadors, en els somriures maliciosos que provoquen eixes paraules.

M’he imaginat en un concurs sobre qui introdueix millor les dades a l’Excel, veges tu algú ho ha de fer, i malparlant dels altres. No escriu la coma on toca, tarda massa, no coneix bé la cel·la, interpreta malament els objectius de la feina, etc. M’ha semblat tot rídicul, el jurat, els concursants, les opinions. Feia temps que no mirava la televisió i m’havia d’eixir alguna cosa així, de l’estranyesa.  Abaixe de la màquina el·líptica, deixe el xic que encara es matxaca i m’enfile al bar per fer-me una cervesa, mentre dic, fluixet, col·laboració.

Què dius que hi queda?

Ja comencen a parlar dels dies que queden a les illes a punt de volar per al continent i a punt de tancar l’etapa. Ja parlen d’últimes coses que farem o que quan les fem, ara, en este moment, seran les últimes. Els que es queden també parlen amb tristesa dels que marxen perquè els fa pena i perquè els canvis sempre espanten -menys als imbècils i als que creuen que qualsevol canvi sempre és bo. Em mantinc fora del discurs potser perquè tinc unes ganes boges de tornar a casa i perquè sé que no estaré més de dos setmanes en la bonica, cruel i exagerada València (me les aguante les ganes a les butxaques i vaig fent coses com comprar café i dinar a la cafeteria, o anar a concerts  -de tecno!-  d’una manera civilitzada)

Clar, tu te quedes, què diràs, i a més, ara tornaran i molts sense atur ni cau on dormir i amb l’asfíxia de la precarietat a la gola. S’hi guarden la por a les butxaques i es comporten de manera civilitzada, també. Jo no vull pensar en abandonaments, i en tot cas, ara les illes m’abandonen a mi, i sí vull pensar tornada al continent i a la gran ciutat encara que les ganes es topetaran amb la realitat. I tampoc vull permetre’m res d’açò, perquè la tristesa em recorda a baranes rovellades i al quartet que el meu avi té ple de deixalles i pesticides.

Tanquen etapa, el break s’acaba. Tanquen el que ha significat les Açores: drogues (més o menys), tranquil·litat (més o menys), cels rojos de setembre, bany a l’Atlàntic al desembre, reestructuració vital (desestructuració vital), varios polvos (o més), cures de desamors, volcans i fums tòxics, portugués a la manera de São Miguel, tornar a fumar, quatre o cinc hòsties.

I diuen mentre ens fem la segona cervesa de la vesprada que la teua vida canvia quan canvies d’entorn, i no dic res, però crec que encara creuen que tu també canvies i jo d’això no estic tant segura. Potser les hòsties, sí, les hòsties segur que te canvien.

I sense ser de llegir, la literatura se’ls cola en el balanç illenc. El que hem de fer quan tornem, diuen, morenos i exòtics, és donar enveja, que ningú sap el que són realment les Açores. I aleshores pense que estem a una pel·lícula dramàtica i que hem d’aguantar el tipo. Molt dignes tots i amb la idea d’una illa presó (aquell poema de Pizarnik, aquell del vers que acabava amb mujer i el vers que començava amb isla, aquell poema que no els he dit). Només els estúpids parlarien de l’aïllament -drama pur- als amics. O l’escriurien a un blog.

Torn

El més important, el més difícil, és centrar-ho. Has de tindre un punt de recolzament, normalment el colze en la cuixa, i fer força cap a baix. Polzes al centre, abaixa, recolza’t, fes que desaparega la vibració. Has de controlar-ho tu i si és necessari, fins que ho aconseguisques, fer-te mal a les mans i a l’esquena i a la cuixa. És el més important, centrar-ho. Ho diuen només començar, i per donar-te ànims també diuen que una vegada centrat la major part del problema està resolt. Com el plantejament d’un problema matemàtic. Als deu minuts, però, veus que no, que no hi ha manera que això deixe de moure’s de dreta a esquerra: que els teus polzes no, que el punt de recolzament no. Veus com les mans segueixen el moviment de la peça malgrat la força i la repetició: abaixa, recolza’t, mantin-te.

Mulles les mans, no pots torcar-te la suor que et cau entre la frangeta perquè tens els dits plens de fang, i te canses de sobte d’haver de centrar-ho i justament, t’adones que això ho explica tot.

El terrissaire el va centrar per mi. M’ha quedat una cosa que sembla una bombona de butà. 

 


Impermeables

Plovia, elles duien impermeable i jo em tapava el cap amb l’abric blau, permeable. Plovia i feia vent així que el paraigües era inútil. Veníem de tancar el bar, el bar de sempre, que es salva només quan hi ha música en directe, però que quan arriba ja l’hora de la matxaca, doncs si duus cinc copes de vi i dos cerveses, el salves perquè salves qualsevol cosa. Si eren les quatre, ja de perduts a la fosca, ens quedem fins les sis i mitja quan el segurata ve i ens tira a la terrassa que xarrem fora, que ja és hora que es faça de dia i tots a dormir. Hi ha pot ser un moment de lucidesa en què vols descansar i abans que et tires damunt de tots els abrics al terra -i damunt les bosses, gots de plàstic i olors diverses- penses que podries anar a casa i que al dia següent el pots encarar bé si te’n tornes prompte quan encara saps comptar els teus passos. Però la lucidesa té estranyes maneres d’aparéixer i per dues hores acabes ja la nit que començares a les set i mitja amb tinto: les nits, fins al final, com les mentides.

I per això tornàvem a les sis i mitja i l’after, l’únic after que hi ha a Ponta Delgada, estava obert, una colla de jóvens, molt jóvens, a la porta, els segurates no en deixaven entrar a uns quants. Passàrem i vaig vore com una de les xicones que solc vore en la Universitat, andalusa, es queixava a un d’estos hòmens. Es veu que s’estava calfant l’ambient o ja s’havia calfat abans amb la matxaca, però de sobte, alguns començaren a pegar-se. Un illenc arreava contra dos o tres erasmus, el cap cot, els punys a la panxa, els segurates impassibles, a dins del after la matxaca, a fora la pluja. Una de nosaltres es va posar entre el micaelense i un dels erasmus i va conseguir que parara durants uns minuts. Jo i una xica belga ens manteníem en la distància. Ningú feia res, o això pareixia. A mi em semblava viure-ho tot de molt lluny, com si l’alcohol o com si la pluja, impermeable, però vigilava la meua amiga. S’arriscava a una hòstia, es barrejava amb el que estava succeint, ara, no ho havia deixat córrer.

Aquells tornaren a pegar-se, un d’ells estava boig, volia matar, deia, i jo pensava en què en qualsevol moment hi havia un abans i un després: alguna cosa succeïa i ja no era una baralla, punys i hòsties, i no podies tornar enrere. Se n’anàrem, venia la policia, els segurates passaven, em semblava que cap d’ells tenia un gram de sensatesa. Tampoc nosaltres, pot ser.

Després algú em contà que els erasmus ja duen moltes hòsties amb els d’ací.