Impermeables

Plovia, elles duien impermeable i jo em tapava el cap amb l’abric blau, permeable. Plovia i feia vent així que el paraigües era inútil. Veníem de tancar el bar, el bar de sempre, que es salva només quan hi ha música en directe, però que quan arriba ja l’hora de la matxaca, doncs si duus cinc copes de vi i dos cerveses, el salves perquè salves qualsevol cosa. Si eren les quatre, ja de perduts a la fosca, ens quedem fins les sis i mitja quan el segurata ve i ens tira a la terrassa que xarrem fora, que ja és hora que es faça de dia i tots a dormir. Hi ha pot ser un moment de lucidesa en què vols descansar i abans que et tires damunt de tots els abrics al terra -i damunt les bosses, gots de plàstic i olors diverses- penses que podries anar a casa i que al dia següent el pots encarar bé si te’n tornes prompte quan encara saps comptar els teus passos. Però la lucidesa té estranyes maneres d’aparéixer i per dues hores acabes ja la nit que començares a les set i mitja amb tinto: les nits, fins al final, com les mentides.

I per això tornàvem a les sis i mitja i l’after, l’únic after que hi ha a Ponta Delgada, estava obert, una colla de jóvens, molt jóvens, a la porta, els segurates no en deixaven entrar a uns quants. Passàrem i vaig vore com una de les xicones que solc vore en la Universitat, andalusa, es queixava a un d’estos hòmens. Es veu que s’estava calfant l’ambient o ja s’havia calfat abans amb la matxaca, però de sobte, alguns començaren a pegar-se. Un illenc arreava contra dos o tres erasmus, el cap cot, els punys a la panxa, els segurates impassibles, a dins del after la matxaca, a fora la pluja. Una de nosaltres es va posar entre el micaelense i un dels erasmus i va conseguir que parara durants uns minuts. Jo i una xica belga ens manteníem en la distància. Ningú feia res, o això pareixia. A mi em semblava viure-ho tot de molt lluny, com si l’alcohol o com si la pluja, impermeable, però vigilava la meua amiga. S’arriscava a una hòstia, es barrejava amb el que estava succeint, ara, no ho havia deixat córrer.

Aquells tornaren a pegar-se, un d’ells estava boig, volia matar, deia, i jo pensava en què en qualsevol moment hi havia un abans i un després: alguna cosa succeïa i ja no era una baralla, punys i hòsties, i no podies tornar enrere. Se n’anàrem, venia la policia, els segurates passaven, em semblava que cap d’ells tenia un gram de sensatesa. Tampoc nosaltres, pot ser.

Després algú em contà que els erasmus ja duen moltes hòsties amb els d’ací.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s