Què dius que hi queda?

Ja comencen a parlar dels dies que queden a les illes a punt de volar per al continent i a punt de tancar l’etapa. Ja parlen d’últimes coses que farem o que quan les fem, ara, en este moment, seran les últimes. Els que es queden també parlen amb tristesa dels que marxen perquè els fa pena i perquè els canvis sempre espanten -menys als imbècils i als que creuen que qualsevol canvi sempre és bo. Em mantinc fora del discurs potser perquè tinc unes ganes boges de tornar a casa i perquè sé que no estaré més de dos setmanes en la bonica, cruel i exagerada València (me les aguante les ganes a les butxaques i vaig fent coses com comprar café i dinar a la cafeteria, o anar a concerts  -de tecno!-  d’una manera civilitzada)

Clar, tu te quedes, què diràs, i a més, ara tornaran i molts sense atur ni cau on dormir i amb l’asfíxia de la precarietat a la gola. S’hi guarden la por a les butxaques i es comporten de manera civilitzada, també. Jo no vull pensar en abandonaments, i en tot cas, ara les illes m’abandonen a mi, i sí vull pensar tornada al continent i a la gran ciutat encara que les ganes es topetaran amb la realitat. I tampoc vull permetre’m res d’açò, perquè la tristesa em recorda a baranes rovellades i al quartet que el meu avi té ple de deixalles i pesticides.

Tanquen etapa, el break s’acaba. Tanquen el que ha significat les Açores: drogues (més o menys), tranquil·litat (més o menys), cels rojos de setembre, bany a l’Atlàntic al desembre, reestructuració vital (desestructuració vital), varios polvos (o més), cures de desamors, volcans i fums tòxics, portugués a la manera de São Miguel, tornar a fumar, quatre o cinc hòsties.

I diuen mentre ens fem la segona cervesa de la vesprada que la teua vida canvia quan canvies d’entorn, i no dic res, però crec que encara creuen que tu també canvies i jo d’això no estic tant segura. Potser les hòsties, sí, les hòsties segur que te canvien.

I sense ser de llegir, la literatura se’ls cola en el balanç illenc. El que hem de fer quan tornem, diuen, morenos i exòtics, és donar enveja, que ningú sap el que són realment les Açores. I aleshores pense que estem a una pel·lícula dramàtica i que hem d’aguantar el tipo. Molt dignes tots i amb la idea d’una illa presó (aquell poema de Pizarnik, aquell del vers que acabava amb mujer i el vers que començava amb isla, aquell poema que no els he dit). Només els estúpids parlarien de l’aïllament -drama pur- als amics. O l’escriurien a un blog.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s