De nuevo la realidad se volverá perplejidad

Quasi les vuit i al gimnàs estem un xic i jo, ell més jove, ell esforçant-se el triple que un humà normal per mantindre els músculs, jo no he de mantindre res i m’esforce mínimament, com un humà normal. Els gimnàs són com els centres comercials, tots iguals. Tenen un punt de decadència que se t’enganxa i et fan perdre la noció del temps, a dins. No crec que el xic pensara això mentre alçava les peses i començava a pegar palmes, jo ho pensava mentre mirava la tele, i intentava que passara el temps ràpid, en l’el·líptica, posant atenció en llegir els subtítols portuguesos. Normalment al gimnàs on vaig són bastant cruels i posen concursos de cuina, últimament sintonitzaven amb el concurs de postres a Anglaterra. Tu traient el fetge per la boca, suant, i a la pantalla deliciosos pastissos de xocolata, gent que diu que viu per al sucre, i pressió. Vaig tindre un concursant favorit durant algun temps, un home que feu un pastís picant dirigit, deia ell, per als alpinistes. Però això és un altre tema.

Són quasi les vuit, i el xic amb una camisa sense mànigues, alçant quilos i quilos, i jo amorrada a la tele on esta volta fan un concurs de moda. O siga, de modistos, de fashion designer. Han de cosir una peça per a una dona basada, la peça no la dona, en una fotografia. Han de transmetre, innovar, relacionar, blablabla. A mi tot el que fan em sembla bonic: veig reflexada la meua silueta al vidre, amunt i avall a les escales, i veig l’atrevida combinació que duc, rosa i marró. Innove, transmet, cree estil. Així que els vestits em semblen bonics, però no als altres concursants. El concurs també té una part perversa en la que estos opinen sobre les creacions dels altres. Coses com “podria esforçar-se més, perquè no està ni els dolents ni en els bons, i així és difícil imaginar què opinen d’ella”, “ha fet un vestit per a una prostituta, amb un pardal al cap”, “no crec que eixe vestit se’l pose ninguna dona menor de vint anys”, “la seua boca el perd, no sé com ha durat fins ací”, “no sap gestionar-se el temps”, “és mediocre”. I pare de comptar. Això vol dir que entren en el joc de ple, no només volen ser els millors sinó desacreditar als altres i pense en els espectadors, en els somriures maliciosos que provoquen eixes paraules.

M’he imaginat en un concurs sobre qui introdueix millor les dades a l’Excel, veges tu algú ho ha de fer, i malparlant dels altres. No escriu la coma on toca, tarda massa, no coneix bé la cel·la, interpreta malament els objectius de la feina, etc. M’ha semblat tot rídicul, el jurat, els concursants, les opinions. Feia temps que no mirava la televisió i m’havia d’eixir alguna cosa així, de l’estranyesa.  Abaixe de la màquina el·líptica, deixe el xic que encara es matxaca i m’enfile al bar per fer-me una cervesa, mentre dic, fluixet, col·laboració.

Advertisements

2 respostes a “De nuevo la realidad se volverá perplejidad

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s