A quinta

Arribem a les dues amb el pollastre del supermercat, la cervesa del supermercat, i el sol pegant-mos als braços nus, com si no estiguérem en desembre, com si fora el Carib. Abans de deixar-me arrossegar pel diumenge de sèries i pel·lícules i llibres malvolguts, vaig optar per dir que sí al convit, malgrat que no coneixia l’amfitrió. La casa, uma quinta que diuen ells, era a Ribeira das tainhas, un poblet passant Vila Franca, camí que feia per anar a la guaita i que no havia tornat a fer. I quina quinta: al final dels camps de plàtans, tomateres de Brasil i altres plantes exòtiques, topetes amb una cova i una cala, totes dues privades. O siga, que l’home, a qui no coneixia, no sé com havia aconseguit posseïr i modelar al seu gust una part de la costa açorenya. 

Les ones peguen amb força en eixa zona, costa rocosa i abrupta i la vista és espectacular: a la dreta s’hi veu l’ilheu de Vila Franca, reserva marina i un dels llocs més bonics de São Miguel. Nosaltres preparats per a una barbacoa en un lloc bonic però no així, no se’ns tancava la boca. Mig admirats per la bellesa i mig indignats que trossos de terra així pertanyen a particulars. I el tio, un home de seixanta i escaig, parlant d’eixe tros de mar, cel i terra com si realment foren seus, com si algú poguera dir això sense sentir-se una panderola. 

Duu 20 anys treballant allà, després dels bussejos com a instructor i durant els caps de setmana. Ha fet escales de pedra, ha buidat coves plenes de terra, ha posat terra damunt de roques per allargar la seua propietat i ha tallat arbres per tindre llenya per a barbacoes i focs a casa. Ah, però nosaltres al Mediterrani ja coneixem això, la destrucció, la remodelació, la invasió. Jo me moria de ganes, estant allà, feliç, d’estar a Dénia fa deu anys. Dénia i els xalets i els campings, i els pobres com nosaltres i els rics com nosaltres. I la bici que treia fum per anar al mercat els dies de peix i per vore com entrava i eixia el vaixell que anava a les Illes Balears. I mon pare que vingué un dia fet pols de l’intent d’arribar a una cova del Montgó.

Les ones pegaven amb força, el diumenge, mentre veiem el sol pondre’s al penya-segat i l’amo de la quinta assenyalava els aligots com si foren seus, com si la bellesa o alguna maleïda cosa en esta vida et pertanyera.

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s