Més o menys, el mateix

Escric una espècie -espècie ?- de diari al word de l’ordinador nou. Conte el que conte ací, però amb dates inventades. Crec que té a veure amb que estic llegint Los detectives, pel principi. Avui, podria contar, avui el gos s’ha soltat per segona volta i ha anat a parar a prop de la mar. Jo crec que sabia el que feia, i que després de viure- quasi- tots els dies nugat a una cadena que el deixa moure’s uns cinquanta metres el que ha desitjat -un gos no desitja, dona, però queda bé per al que vull dir- és veure la mar. La mar i davant Pico. La mar i els hòmens de prop de la mar que l’ha vist, l’han lligat, i ens han telefonat perquè anàrem a buscar-lo. Ja havia aparegut la gossera per saber què feia aquell gos nugat a un post de la llum al costat de la mar.

Jo no he anat a buscar-lo i m’he perdut la història, i me la imagine ara: que el jardiner l’ha telefonat, que el company l’ha portat amb la carrinha, que -açò és de veres- quan l’ha vist botava d’alegria. Oh oh leão, gos boig. El que conte ací és més o menys el que estic escrivint al diari, a l’ordinador. Quan veieu que fa dies que no escric, imagineu històries així: de gossos que corren per la carretera, la llengua fora, sense preferir els galls i els pollastrets que estan a la finca, per veure i olorar la mar. De dones que obrin pàgines a pantalles i es posen escriure sense saber ben bé què, si han de teixir o trencar, o remenar. De Pico amb un caputxó nuvolenc que significa que demà plourà i molt, i que no haurem de desbrossar ni llevar les branques ni fer estaques.

Imagineu dies que s’assemblen, illa que és igual a totes, volcans a l’horitzó, boira i dies de sol, hortènsies i palmeres, urticàries, guants de jardineria que es perden tots els dies, clients holandesos, gossos que fugen, blaus.

Intervalinho

Contes moltes coses, vols contar coses del que te passa ací, em pregunta mentre baixem a la plaça on quedem tots els dies per anar al treball que està a un altre poble. Coses que passen o fas que passen o coses que voldries. Avui les coses han passat vora mar, amb Pico tapat fins la meitat, el sol botant entre les fulles i l’olor a brases i a carn de porc torrant-se. Quan hem arribat ja hi havia allí un grup d’hòmens, que igual que nosaltres, a l’interval del treball, han tingut la magnífica idea e fer-se un churrasco i deixar les aixades, el reg o la carreta. Garrafes de cinc litres de bomba: barreja de vi, cervesa i sucre que ens han oferit després de deixar-nos posar la carn en les brases que ja havien preparat. Ens han oferit carn, m’han dit a senhora, i després, el vi o la consciència de mascle, han fet que soltaren algunes bromes sobre el fet de ser dona. Bromes sexuals, clar. U d’ells volia que esta nit ens vejam tots al Peter’s però ho dubte. Semblava, em diuen, que feia anys que no veien cap dona. Quant de mascle solt per ací i la permissivitat. Em concentre en el vi i en la carn, que els meus amics s’acaben encara que tinguen la panxa lluitant per eixir dels pantalons, i mire Pico i les ovelles que pasturen darrere.

L’interval per dinar ha durat el doble, i abans de tornar encara ens hem fet un tallat, per poder fer forats, remoure la terra, plantar els testos sense que caiguérem de tos damunt del compost.  Però jo tenia el sucre escampant-me boira al cap i el que plantava estava tort o en un lloc de pas. A poc a poc, he anat recuperant-me i he pogut fer alguna cosa de profit. Han vingut una parella d’anglesos que no entenien quan el company deia scissors i el gos hui no s’ha soltat.  Passen coses o fas que et passen. Que m’haguera estirat, amb la bomba al cervell, damunt de les falagueres. Volen dir-li ao patrão de comboiar-se per fer un churrasco tots els divendres.

Boquera

El vi pot ser el vi do Pico, vi do Pico, on no hi ha terra, on només hi ha pedres, roques negres, matèria volcànica. Vi de Pico, Pico que ha deixat d’estar nevat, Pico que avui ha aparegut i és lo bo de tindre una muntanya intermitent, que de sobte, plas, et sorprèn i comprens perquè estàs ací. Quan desapareix és una altra història, sempre. El vi, com dic, de l’illa que està a mig hora amb vaixell, un vi que podria ser negre, el negre de la roca, però que només és tinto i que tu li poses la negror, amiga meua.

Avui amb dos copes de més entens el paradís. El paradís amb boira i amb quatre bars. Amb pocs hòmens, amb poques paraules, amb massa històries. Que tothom es coneix i que tot -lo món- sap amb qui vius i amb qui te gites, però tu acabes d’arribar i encara estàs neta, i tens el vi do Pico, què més donarà la costereta, el pis nou i brut, el pòquer que no saps jugar. Tens unes cartes, em va dir, tens unes cartes i tu no saps jugar-les mai. I ara, amb tres copes veig les cartes i és de veres no sé el que són -matèria volcànica, roca negra?

El vi do Pico que no m’acabe i torne abans a casa, i els deixe a tots amb la caixa i la guitarra, la costereta per a mi, la falta de cartes per a mi, el dolor de genolls: però duc dos o tres copes i no recorde perquè estic ací i els meus amics estan lluny, massa, i si poguera parlar. Pico desapareix darrere el núvol, demà tenim churrasco abans que vinga el patró, tinc les mans plenes d’arraps, avui el gos quasi es menja el gall i jo què sé, pot ser tota la vida siga una illa o una muntanya, o una muntanya amb vi. Sabíeu que un propòsit d’any nou amb els trenta és pujar o Pico amb una ampolla de vi a la motxilla, i beure-la en el cim, i pensar que res podria ser millor, i baixar sense dolor, mig borratxa?

Pot ser l’endemà siga dur, però aquest moment de boqueres violàcies és insuperable.

How to avoid everything

Com evitar el conflicte: agafar un llibre i entrar en l’habitació, tancar la porta, posar música o el calefactor a tota hòstia -fa fred, com si fora Yerseke al pis. Oblidar els genolls i la falta d’alguna cosa que encara no sé dir. Si sorgeix algun dubte, no pensar. Com evitar el conflicte: anar a beure, òbviament. Hi ha un gintònic especial, o gin do mar, i jo hui bevent-lo creia que ja m’havia fet llop de mar i mirava els noruegs del veler, aprenents de mariners, amb ullets. O Peter’s m’he dit, el bar on deixen notes per si de cas algú farà el trajecte que volem, com si hi haguera alguna cosa clara, trajectes de mar o camins, serà el meu bar, encara que siga turístic, els cambrers antipàtics i el menjar car. Té banderetes i cartes, què més vull. Ah i mapes. Lloc que podria ser de llops de mar si no fora per l’olor a clixé.

Com evitar el conflicte: riure molt, no pensar. No pensar en l’ètica, clar -que jo vaig anar a un col·legi religiós i mira la meua ètica me la conec ja, però la dels altres sempre em sorprèn. Que quines coses, tu, has de sentir. Evite el conflicte mirant tumblr i llegint articles feministes. I de ciència. I posant-me Silvio, At Versaris, Orxata, Pj Harvey.

Com evitar el conflicte: digues moltes vegades conflicte, cansat. Estigues pensant tota l’estona en ell, en el que diries, i després, esgotada, calla. Evita el conflicte amb la justícia poètica, els odis minúsculs que han de matar, el silenci. Evita el conflicte evitant les persones del conflicte, evitant les situacions on hauries de parlar.

Calla, llig, no obrigues la boca. Però deixa, per sota el llençol de la quotidianitat i l’amabilitat, el xicotet odi, les xicotetes faltes. S’ha de notar, que no saps mentir, que només calles. La bateria està baixa, digues només, al conflicte, un fins demà.

 

Caralho

Clar, jo havia vingut a escriure. Anava a fer ús de la memòria i del que em contaren per ací, res d’imaginar-me escenes ni amors ni morts. Anava a passar per mi, la història. O les històries, o els contes, o els poemes narratius. O les coses. Havia vingut a Faial per refugiar-me, perquè en part a València hi ha coses que vull evitar i perquè tampoc hi havia un camí més curt per tornar a casa (Tamiki a Anne Carson, poema). Però ara no vull solament refugiar-me, clar. Ara que no escric, perquè què puc contar, cap història: els hòmens pesquen, els hòmens juguen al prego, les dones al ping-pong, passa el temps, a l’oficineta (dir-li a d’això oficina té mèrit) fa fred. Passa el temps i no escric i em fan mal els genolls – maleïsc les costeretes cada dia, caralho de pis- i el refugi no és refugi i vull que les històries em passen a mi. Clar que sempre passen històries, mig les que te muntes, mig les que te passen. Clar no escrius i no vols solament sobreviure, és el que tens, que ara vols gaudir. I per contra, ric molt, per compensar la sensació a l’habitació de pèrdua. Vull que passen coses, vull gaudir.

La protagonista de Girls, egocèntrica o autocontemplativa, segons es mire, es queixa que el viatge que fan amb cotxe fins un centre de desintoxicació a arreplegar una amiga no té res salvable, que és una cosa vulgar. No hi ha cap metàfora, no conversen, només mengen i si passen coses són quilòmetres. No té res per a escriure, diu, havia anat amb l’esperança també que alguna cosa li servira per a la novel·la. I em dic que estúpida, la tia, amb l’amiga, que estima, allí, i el nòvio aguantant l’altra amiga, que no suporta, tot el camí perquè ella no sap conduir, o sap però no pot llogar el cotxe, i ella pensant en la literatura. A mi sincerament em té igual ja que no isca ací res salvable -el blog, i ja va bé-, el que vull és llevar-li el sobre, omplir-la de vent, la vida a Faial. I per ara, no hi ha manera.

Toca(d)et

Tot roda i pot rodar malament. Ahir mirava al cinema una pel·li que ratllava l’horror, i va i ve l’angoixa vital, la de pensar en la mort, i que no hi ha res més enllà i que desapareguem i que desapareixen o ho faran en el futur tots els que estime, i que eixe moment vindrà i clar, jo allí en el cine mirant Matt Damon imbecil·litzat, quatre euros per una pel·li en un congelador, però què pots fer-hi, si només fan cinema cada mes, i al pit un pes perquè ara o d’ací uns anys, o demà moriré i morireu. Per sort vingué o intervalo i em vaig fer per primera volta un tallaet amb conyac. El pes al pit baixà fins als peus i vaig vore els meus companys com acceptables. A la pel·li no li poguí fer res.

L’home que em va servir el tocadet era molt simpàtic, i es preocupà perquè tornara a entrar al cinema abans que em perdera una altra escena memorable.

Tot roda i pot rodar malament. La tendinitis no ha deixat que l’altre dolor dels genolls desapareguera, i el conflicte d’on viure i com reiniciar l’estada ací en una altra casa continua. Faial està sota una boira espessa ara, i la factura de la llum anirà pujada este mes perquè les mantes no substitueixen cap calentador elèctric. A més, tot el dia amb la tele engegada -són així, ací- i amb els ordinadors. Jo per salvar-me (ja sabeu, per seguir amb el drama vital). I el treball, sorpresa, no és com esperava. Una ha de fer pactes amb els desitjos i les esperances… esperes, projeccions.

I en el fons, per no saber resoldre estes coses, va passant el temps de ràbia, i la ràbia, com a tots, no em deixa pensar en res més. Ni en escriure.

Urticària

Em torna la coentor als dits i recorde l’ortiga. Ha sigut fa hores, quan llevava unes brosses del test, que el guant no ha servit de res, i les punxades a la pell i la rojor. Ara, ja a casa, a mitjan vesprada, torna la molèstia i he de pensar, que fàcil tot, que tot ha de deixar senyal. Tot està fet així, perquè retorne. Com els reglots del silenci, l’encontre amb l’exnòvio, el dolor de queixal. Com si res acabara mai per tancar-se, només descansa, s’atenua, dormita.

M’he posat gel a la nova -antiga- vermellor i m’he dit que ho faré les voltes que faça falta, que què vas a fer.

Pensava que els guants ho evitarien i que jo mateixa ho evitaria: només passar per damunt, suaument, la mà, i plàs, el contacte aspre i la picor. No hi ha escapatòria del conflicte.