T’ho inventes

Havia pensat una comparació d’estes que te duen no sé on, i penses hòstia la poesia, i te’n recordes que fa temps que no lliges poemes (en realitat, fa una setmana, però el temps s’exagera si vius aïllada) però l’he oblidada. El temps passa per damunt de nosaltres, a l’illa, i vas oblidant coses: comparacions poètiques, ultimàtums, llibres que havies de començar.

Quanta literatura cap en la idea de l’illa? Què hi ha d’invenció, l’aïllament ve perquè només hi veus mar, i onades, i Pico, la muntanya màgica açoriana? Perquè no hi ha moltes coses, ací, i la gent se les inventa: no hi havia ningú que ensenyara forro, que  no sé perquè volia un grup de gent aprendre este ball brasiler, i muntaren un grupet que aprenia amb youtube. Ara queden tots els diumenges, a les vuit i mitja de la vesprada, i a voltes fan trobades on es passen tota la matinada ballant i suant. Tampoc hi havia ningú que sabera capoeira, cap professor, i es muntaren un altre grup -jo supose que és la mateixa gent, forro, capoeires– que també queden els diumenges de vesprada, no sé l’hora, i fan trobades on suen tota la vesprada alçant i baixant les cames.

Jo no sé en quin grup de què hauria de ajuntar-me per mirar al youtube les classes i quedar els diumenges a les set de la vesprada i fer trobades que et salvaren un cap de setmana. Pot ser el grup el faria sobre els Detectives salvajes aïllats sense poder perdre’s pels bars ni els carrers ni els deserts. Que ací plou molt, pobres Detectives. Miraríem entrevistes de Bolaño i després ja passaríem a una altra cosa, posem, Thomas Mann, que no he llegit i necessitaria el youtube.

El que no hi ha, a qualsevol illa, s’inventa. Es busca com, cadaú, amb internet o sense. El problema, com en qualsevol illa, és saber el què.

Peresa contemplativa

Diuen que els de Faial pateixen de peresa contemplativa: només han de mirar cap a Pico, els dies que se veu la muntanya, i deixar que la vida passe per damunt d’ells, perquè això és la contemplació. Ho diu mentre bevem un vi dolç que em recorda a la mistela de Teulada. Fa fred fora, s’imagina la mar des de la finestra i el vent fa que tinga ganes de tornar a casa, tan fosc. Fa fred i no plou -plou hui, una setmana després, quasi dos mesos després, tot després de tot.

Deia al principi que Faial anava a ser literari i està sent una altra cosa, no tinc massa temps per llegir ni escriure, serà que patisc de la peresa contemplativa, encara que jo diria més bé que hi ha un motor del desfici, un desfici sense llibre que fa que els dies passen per damunt amb el cos vinga a moure’s sense anar enlloc -no sabria definir-ho millor que un desajust contemplatiu.

I la casa, i les bones notícies, i els detectius salvatges? La nit i de sobte és torta i pot ser demà vejam Pico des de l’altra part, i pot ser Faial, el Peters i el port -i el vaixell dels australians com armaris- des d’una terra sense terra, només el negre volcànic de Pico. Però avui és una cosa amorfa, Pico, una muntanya sense màgia, boirós el paisatge des de Faial, més enllà València.

Canviar el curs del riu

Li vaig dir que havíem de col·locar les llavors en potets de vidres i ell, per descansar o per avorriment, va deixar d’arreplegar les fulles de palmeres i es va posar a fer-ho, com si jo li haguera dit que havíem de fer-ho eixe dia a eixa hora. I aleshores, començà la bronca per part del quefe i ací el tens, a d’ell, havent deixat la feina perquè eixe moment fou la gota que li faltava perquè el got gotejara fins l’Atlàntic. I tornarà a València qui sap i ací quedem en esta estranya cadena d’esdevinements que està sent Faial.

Ell em va dir que estava bé, que era una bona empresa, mentre jo l’escoltava des de Ponta Delgada, pensant en València i en el descans, i jo vaig sospesar i vaig fer que el meu camí passara entre l’aigua una altra vegada, a prop d’un volcà que apareix i desapareix i  una neu que al cim apareix i desapareix i un desfici que augmenta amb l’adjectiu illenc.

I qui sap què va dir qui o què, o quins camins es creuaren quan, o perquè algú cau un dia i ja no s’alça. Per què sabíeu que els llops, a Yellowstone, canviaren el curs dels rius?

Big blind, 1

Veges tu, ací estic vora les sis de la matinada aguantant perquè tinc interès en veure un desenllaç del que no estic segura de formar-ne part. Veig com s’allarga el final i em pose la línia en l’agulla del rellotge a les sis per marxar: a la tercera copa de vi que s’ompliga, me’n vaig que no hi estic convidada.

Però la tercera copa no es plena i descanse. A les sis, un dels que no haurien de formar part d’esta escena, que el vi hauria de ser per a dos aquesta nit, diu que efectivament són les sis i demà, o siga dissabte, farà bon dia. Desxifre els senyals i continue igual de cega, big blind, aposte una nit sense dormir sense saber quines cartes tinc.

Avui Pico nevat i una ressaca sense ball.

Com una família

Arribe a l’apartament amb l’ama, una dona que és de Rotterdam i que m’unfla a preguntes. Ja comencem malament, però potser a la dona no la tornaré a veure fins que me’n vaja de les Açores rumb a ma casa, la de la vida que s’arrela i no de la vida de pas. És un bon lloc: a prop està la platja de Porto Pim, que a l’estiu té turistes, jóvens, jocs, música. A deu metres, la mar. Bé, primer hi ha unes canyes, i si te llances per la baixadeta, te trobes amb les roques negres i l’aigua. Com feia vent, la mar t’atreia i em venien unes ganes boges de viure allí malgrat la dotora holandesa.

El problema comença quan entrem: el saló, recarregat, fotos d’una xica adolescent guapíssima, un xic d’uns vint-i-poquets berenant, la televisió encesa. Descobrisc que la dona lloga el quarto, i que a la casa s’inclou el fill i la nòvia. I que per ara, fins d’ací uns dies, també hi viu ella, encara que ara marxa a São Miguel a fer no sé quin negoci. Pugem a dalt on hi ha quatre habitacions tancades i una oberta, la del bany. Tot es comparteix: amb la nòvia, amb el fill, amb ella. M’assenyala una porta que no es pot veure, em diu, i es nota que ara el que diu remou tot, li remou el cos i remou la casa, no es pot veure perquè es manté tal com estava quan la filla vivia. «Partiu» em diu. Obri una altra porta i hi apareixen unes escales de fusta, de les de llitera, que vénen a donar a una golfa, el lloc preferit de la casa, em diu l’holandesa. Claustrofòbia, clarament. Baixe, ja amb la cançoneta que veuré altres cases, i ella torna a dir-me que no pot fer diners amb l’habitació de la filla, que no me la pot llogar. Jo vull marxar d’allí.

Quan tornem al saló, trobem el fill mirant la televisió i bevent un chá i la mare diu que no me preocupe, que el fill no estarà allí, que és tècnic informàtic i està tot el dia a l’habitació, amb l’ordinador. Ell ni es gira ni deixa de remoure el té amb la cullereta. Només tinc ganes d’obrir la porta i anar-me’n. Pense en la mar que està fora, que fa fred, que he de fer-me el dinar per demà, que el tio al que volia vore no ha aparegut. Però és mentida, quan se vol fugir només es pensa en el com, i es visualitza el moment en què t’alliberes. L’holandesa nota la meua incomoditat o el meu no. Per arreglar-ho, creu ella, em diu que qui va, el tracten com un més de la família, que fan vida junts, que s’estimen. Ara tinc por. Mire la taula del saló i imagine els sopars allí, després de la merda de faena, aguantar estos tres i el record de la filla.

Bufa més el vent, òbric la porta. Li dic que li diré alguna cosa i en la meua cara s’ha de llegir el no, perquè una cosa que tinc és que no sé mentir. És un no, nem maluca. És un no dels d’abans, de quan tenia les coses clares. Que jo família ja tinc una, que jo no vull viure a una golfa amb una dona rossa que me fa el sopar tots els dies i em pregunta què tal m’ha anat el dia i què si això és una ampolla de cervesa i que a quina hora vindré de festa el divendres. Bufa el vent i tanque la porta. El xic continua mirant la televisió però crec que es gira jo ja estic fora, mirant la mar i rient— i li diu que no tornaré i que no diga mai més a una desconeguda que ell està sempre davant de l’ordinador. Com qualsevol família.

Tito

Són quasi les dotze. Havia escrit sobre el vi, que em va caure com una bomba a l’estómac, i les roques negres però són quasi les dotze. A la tele fan una pel·lícula en la que l’actor principal, bon pare de família al principi, tots feliços i tal, quan li maten el fill (perquè a un fill te’l maten, no el maten) decideix que no, que no va per la via legal i ja va la pel·lícula a tota hòstia en un sense sentit minuts i hores. Fora està Pico tapat perquè avui el vent era de cent quilòmetres per hora i tots els núvols d’Europa  s’hauran enganxat a la muntanya. Fa fred, al pis. Vaig decidir malament i ara va a tota hòstia la pel·lícula de Faial i tinc els peus massa gelats com per moure’m. Pensa menys, no, pensa millor.

No sé si és el fet d’estar en una illa o que hui les palmeres semblaren de goma, o que el cap, el quefe, ha rebentat el tito amb el cotxe (ha quedat allí mort, després d’haver-lo estat alimentat tot el mes de gener) però tot açò, dic, el fet d’estar ací, preocupats pel tito, el programa de comptabilitat, les beques on no aprens, tots els morts, totes les morts que vindran, és un sense sentit. Li escric a ma mare, li dic que l’estime molt i se’m passa.

Portuguès

Avui a la platja de Porto Pim feia fred. Anàvem tots descalços, alguns amb la caputxa ja posada. El sol marxava, o érem nosaltres, i el cel no tenia cap color especial. Els gossos corrien, s’oloraven, tornaven a córrer. U de nosaltres comença demà un viatge i li dèiem adéu: primer València després Sud-Amèrica. Jo tenia ganes de dir-li que donara besos, a la ciutat, dic, al meu paisatge. Però no m’eixia en portuguès (com l’altre dia que contava el cas del meu besavi i era la primera vegada que contava la seua vida, que l’agafaren pres, que el mataren, que escrivia cartes des de la presó, en castellà i em sonava tan estrany). Hi ha persones i paisatges que són -que semblen!- més de veritat si les parles amb una llengua i no amb l’altra.

Els altres ens quedem, ens fem un cafè amb llet, recordem que algú li va sentar bastant malament el vi tinto Basalto i pensem el fred als peus com si no serviren de res els calcetins. Ens quedem a una illa i a cap illa s’hi pot decidir anar. Només te les trobes pel camí, l’acceptes. Avui pensava això i pensava en el portuguès.