Tito

Són quasi les dotze. Havia escrit sobre el vi, que em va caure com una bomba a l’estómac, i les roques negres però són quasi les dotze. A la tele fan una pel·lícula en la que l’actor principal, bon pare de família al principi, tots feliços i tal, quan li maten el fill (perquè a un fill te’l maten, no el maten) decideix que no, que no va per la via legal i ja va la pel·lícula a tota hòstia en un sense sentit minuts i hores. Fora està Pico tapat perquè avui el vent era de cent quilòmetres per hora i tots els núvols d’Europa  s’hauran enganxat a la muntanya. Fa fred, al pis. Vaig decidir malament i ara va a tota hòstia la pel·lícula de Faial i tinc els peus massa gelats com per moure’m. Pensa menys, no, pensa millor.

No sé si és el fet d’estar en una illa o que hui les palmeres semblaren de goma, o que el cap, el quefe, ha rebentat el tito amb el cotxe (ha quedat allí mort, després d’haver-lo estat alimentat tot el mes de gener) però tot açò, dic, el fet d’estar ací, preocupats pel tito, el programa de comptabilitat, les beques on no aprens, tots els morts, totes les morts que vindran, és un sense sentit. Li escric a ma mare, li dic que l’estime molt i se’m passa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s