Com una família

Arribe a l’apartament amb l’ama, una dona que és de Rotterdam i que m’unfla a preguntes. Ja comencem malament, però potser a la dona no la tornaré a veure fins que me’n vaja de les Açores rumb a ma casa, la de la vida que s’arrela i no de la vida de pas. És un bon lloc: a prop està la platja de Porto Pim, que a l’estiu té turistes, jóvens, jocs, música. A deu metres, la mar. Bé, primer hi ha unes canyes, i si te llances per la baixadeta, te trobes amb les roques negres i l’aigua. Com feia vent, la mar t’atreia i em venien unes ganes boges de viure allí malgrat la dotora holandesa.

El problema comença quan entrem: el saló, recarregat, fotos d’una xica adolescent guapíssima, un xic d’uns vint-i-poquets berenant, la televisió encesa. Descobrisc que la dona lloga el quarto, i que a la casa s’inclou el fill i la nòvia. I que per ara, fins d’ací uns dies, també hi viu ella, encara que ara marxa a São Miguel a fer no sé quin negoci. Pugem a dalt on hi ha quatre habitacions tancades i una oberta, la del bany. Tot es comparteix: amb la nòvia, amb el fill, amb ella. M’assenyala una porta que no es pot veure, em diu, i es nota que ara el que diu remou tot, li remou el cos i remou la casa, no es pot veure perquè es manté tal com estava quan la filla vivia. «Partiu» em diu. Obri una altra porta i hi apareixen unes escales de fusta, de les de llitera, que vénen a donar a una golfa, el lloc preferit de la casa, em diu l’holandesa. Claustrofòbia, clarament. Baixe, ja amb la cançoneta que veuré altres cases, i ella torna a dir-me que no pot fer diners amb l’habitació de la filla, que no me la pot llogar. Jo vull marxar d’allí.

Quan tornem al saló, trobem el fill mirant la televisió i bevent un chá i la mare diu que no me preocupe, que el fill no estarà allí, que és tècnic informàtic i està tot el dia a l’habitació, amb l’ordinador. Ell ni es gira ni deixa de remoure el té amb la cullereta. Només tinc ganes d’obrir la porta i anar-me’n. Pense en la mar que està fora, que fa fred, que he de fer-me el dinar per demà, que el tio al que volia vore no ha aparegut. Però és mentida, quan se vol fugir només es pensa en el com, i es visualitza el moment en què t’alliberes. L’holandesa nota la meua incomoditat o el meu no. Per arreglar-ho, creu ella, em diu que qui va, el tracten com un més de la família, que fan vida junts, que s’estimen. Ara tinc por. Mire la taula del saló i imagine els sopars allí, després de la merda de faena, aguantar estos tres i el record de la filla.

Bufa més el vent, òbric la porta. Li dic que li diré alguna cosa i en la meua cara s’ha de llegir el no, perquè una cosa que tinc és que no sé mentir. És un no, nem maluca. És un no dels d’abans, de quan tenia les coses clares. Que jo família ja tinc una, que jo no vull viure a una golfa amb una dona rossa que me fa el sopar tots els dies i em pregunta què tal m’ha anat el dia i què si això és una ampolla de cervesa i que a quina hora vindré de festa el divendres. Bufa el vent i tanque la porta. El xic continua mirant la televisió però crec que es gira jo ja estic fora, mirant la mar i rient— i li diu que no tornaré i que no diga mai més a una desconeguda que ell està sempre davant de l’ordinador. Com qualsevol família.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s