Lisboa

Després d’un any a l’illa, diu, vaig aprendre a no tornar directament a la gran ciutat. Vull dir, no vaig a Lisboa, preferisc aterrar a un altre lloc. L’impacte em posa de mal humor perquè a la ciutat ningú percep que hi estic, realment. Vinc d’un lloc on la gent s’adona que passes pel carrer, que t’atures, que parles. No hi ha estranyesa si els parles, diu. On està la humanitat? I quan per fi algú va semblar que em mirava, que notava la meua presència -era de vesprada, de Lisboa ja sabem que té la llum melancòlica, que embolcalla-  i que em va omplir de goig, encara hi havia esperança, algú saludava, mirava als ulls, estava una altra vegada a l’illa, podia estar-ho, amb els seus estás bom?, quan va obrir la boca i tot ple d’aquesta confiança en la fraternitat universal, em va demanar un euro. Un euro! Ara he decidit que no torne directament a Lisboa, que faig la transició més lentament, que si de cas, no torne mai més a cap ciutat després de Faial.

Quan jo vaig arribar a Lisboa, després de sis mesos a Ponta Delgada -sis mesos pegant voltes per l’illa, veient mar, els carrers estrets, poques punxades d’enyor- vaig sentir-me com a casa. De fet, vaig sentir-me a casa. Edificis, llums de nit, desconeguts pel carrer, tot el que pensem d’una ciutat. Vaig veure València a cada racó. La llibertat no ha de ser l’anonimat, supose. La llibertat no ha de ser sentir com a argolles el fet d’haver de saludar, perquè coneixes tothom i tothom et coneix. És una trampa, pensar que la ciutat és inhumana, pensar que el poble és humà, és una trampa, pensar que el que t’és desconegut et protegeix o que la coneixença t’assegura alguna cosa de salvable, algun recer. Tot està fet per simplificar-se i nosaltres hem de vèncer eixa inèrcia. A Lisboa vaig sentir-me com a casa, i no vaig haver d’anar on anava Pessoa, ni recórrer cap lloc emblemàtic, recognoscible, només la mar, el pont darrere, la ginginha, la gent que caminava, l’arbre de nadal, i al fons, quieta, la ciutat amb els carrers que conec, els amics que esperaven, el trànsit, la bicicleta en la planura, alguna llum familiar.

Em pregunte quina illa viurà ell, tan segur de la inhumanitat de la ciutat, amb els seus olá i els seus estás bom cada dia. Quina illa, quina ciutat, quines relacions, quina vida espera. Vol uns xiquets que visquen al camp i sàpien què són les vaques en el verd i què són les gallines i recollier els ous. Jo, si tinc xiquets, només vull que siguen lliures. Si la ciutat, el cinema, els bars, el trànsit, la contaminació, els desconeguts: i la bicicleta suburbana dansant contra el que és i volent el que deuria. Quina illa estos tres mesos, tan lluny la ciutat, tan a prop l’horitzó.

Anuncis

Clientela, 1

D’un metre i seixanta-cinc, ulleres apegades, calb i amb el poc de pèl que té als costats, també apegats, en part perquè plou. El gos, Leão, m’assenyala si a la tenda hi ha algú o no. La tenda és un tros del viver on simplement es pot passejar i les plantes estan identificades i amb el preu. No totes perquè abans qui feia la meua faena ja se les sabia de memòria i va optar per no apuntar res i des de fa dos mesos espere que el patrão em diga què i quant. Sempre que arriba un client, com ara, este home de fesomia apagada, patisc per si em demanen justament la planta que no té nom ni preu, i haja d’inventar-ho tot: les directrius han sigut eixes, que ja tinc prou experiència -l’experiència en vendre plantes ara per ara són quatre excels, cinquanta factures- com per posar-li preu a una planta, que no el valor. Trenta per cent pel transport, cinquanta per cent pel marge, després l’IVA. El problema és que no sé per quant li veneren la planta, els vivers de Lisboa o Terceira, ni sé si la planta ve en efecte de fora; en el cas de que la produïm nosaltres -ja m’incloc com a part de l’empresa, un error capital- la cosa varia i s’abarateix. Em conta el company que una vegada va vendre una planta rara per menys del doble del preu que li pertanyia. Jo no sé quina manera de dur un negoci és esta i encara que em diguen que s’explica pel fet de “són les Açores” a mi no em convenç aquesta superioritat continental, que les repúbliques bananares ja sabem que les trobem a casa.

L’home del metre i seixanta-cinc, però, no em demana cap planta rara ni desconeguda. Demana, i em costa entendre’l, se li apeguen algunes paraules al paladar i durant uns segons o mig minut els dos ens trobem perduts en el limbe. Tinc la sensació, després, que l’he entés pels gestos de les mans i no pel que ha dit. Alguna paraula: jardiner, jefe, com tu, estágio. Aleshores el que vol és un treball i vol que passe el seu contacte. Però no sé de què vol el treball, ni ho sabré després: li pregunte si busca feina com a jardiner i em diu que ara està de vacances i que acaba a les quatre, que no sé què de les cinc. Què vol ser jardiner de quatre a cinc? Li done un paper brut i un bolígraf i l’home apunta amb una lletra bonica, allargada, i imagine el dia que aprengué a escriure el seu nom també, el mateix nom des d’aleshores. Totes les vegades que haurem escrit el nom fins que apareix l’ombra al paper o alguna taca i ja és inservible i ja tal.

Com que no sé molt bé què dir quan acompanye el paper i li l’ensenye al patrão, i perquè no estic segura d’haver entès ni de què anava al cosa, li repetisc tres vegades que seria millor que telefonara directament a l’empresari i que s’aclarira amb ell. Em respon no sé què de sa mare. Decidisc somriure i ens diguem adéu. Torna a lladrar Leão fins que s’atura i ja tot és silenci una altra vegada.

 ***

Torna a lladrar abans de dinar, parem l’orella i sentim un cotxe. Sempre amb la por que aparega del no-res i ens trobe en eixe moment mirant Facebook, llegint un blog, tuitejant misèries. No és cap treballador perquè ja coneguem els cotxes del lloc i perquè Leão només borda als desconeguts. O a nosaltres, quan té fam, o a nosaltres, si darrere hi ha una gallina. A les gallines, sempre. La conductora és una dona que vingué ahir i que no pogué endur-se totes les plantes que havia comprat: set Cornus sanguinea, dues Betula, 3 Acer…o siga, part del que havia encomanat eren arbres de més de dos metres i mig i la senyora volia carregar-ho tot en el seu jeep, la part de darrere del jeep amb tres gossos. Els antics companys ja m’havien parlat de la dona, difícil, marejadora perquè no sap el que vol i canvia de parer cada deu minuts i tot, sempre, ho veu massa car. Aquest cop s’ha gastat dos cents vuitanta euros i per ara, benzina per dos viatges amb el cotxe fins Feteiras. Demà li toca vindre una altra volta per la Parrotia i algun arbre més. Em diu que les jacarandes encara no les ha vistes, no les veig, em diu, i em pregunte si es referirà que li vengueren la idea d’un arbre i no l’arbre. No les veig només vol dir que estan sense fulles i sense flor, i què li anem a fer, si les plantes tenen el costum de seguir i ser segons l’oratge.

Se’n va i somriu estranyament perquè se li endevina en la cara una paràlisi lateral.

Crec que la majoria de clients vénen no perquè els agrade l’empresa ni l’amo -pot ser sí que els agrada el lloc, amb un munt de plantes exòtiques, el rei açoreny de les palmeres, un caos verd i humit- sinó perquè no hi ha un altre lloc: és el fet diferencial de l’illa, que acabes per anar als llocs que pots i no als que vols. A Faial hi ha, en aquesta equació que carregues sempre, més del poder que de res.

Su realismo, senyora

Ahir li va dir que no podia menjar en hores de treball: eren les nou i mitja del matí, carregaven falagueres arbòries per a un tal Joaquim, que viu a Sintra, i el menjar era un suc. Venim amb la bicicleta, jo odiant les costeres, totes les muntanyes del món, les sedimentacions i els volcans, i acabem suats i amb la llengua fora: normal que ell necessite, a més si ha de carregar un contenidor, un suc.

En canvi, sí que pots fumar. Duc sempre el piti penjant de la boca, em diu, i això no li molesta. Jo recorde molt el vídeo de l’APM que parla del surrealisme. Hi ha encomandes que tarden tres mesos en fer-se, els vivers s’inventen els noms científics de les plantes, en la quinta no sabem què tenim (no hi ha cap catàleg, pot ser quatre fulles amb algunes palmeres del 2008). Només jo sé de què va el programa de comptabilitat i no sóc comptable: què és el surrealisme?

Em faltaria una cançó amb eixe tema. Tenim ja unes quantes amb el nom del quefe, que de tant en tant, el meu company trau a escena i em pixe de riure. Això és el que té l’humor surrealista, que et salva.

Li conte a un amic el que succeix ací, les costeres, el fred a la caseta de fusta, l’home boig de napalm, el treball de peó que li toca fer -amb una Leonardo!- al col.lega, i em contesta que amb l’infern laboral, aprendré. Recorde el poema Infierno musical de Pizarnik i arranjat.

Capelinhos

Hui he tornat a Capelinhos, més o menys, quatre mesos després (això si no compte, i ho dic però no ho compte, l’intent frustrat del diumenge en què el cotxe de Luis va dir prou). Vàrem vindre un dia de molt de vent, un vent que ens duia tota l’arena del 58, de la terra nova que vingué del volcà, a la pell i a les ulleres. De fet, si mires ara les meues ulleres et sorprendries que no vaja pel carrer topetant amb açorenys, ratlles que formen ja un núvol al mig dels vidres. Vaig vindre sense saber que em tocaria el bitllet de tornada per un any, seguint el vers aquell de la pitjor manera de quedar-se a una illa és marxar. Ara, amb vora vuit mesos a les Açores sé que el millor és abandonar-les, com els poemes. Abandonar-les, sense posar cap punt final, simplement deixar-les córrer entre els encontres de plaques tectòniques.

A la terra nova de Capelinhos no hi ha vegetació. Hi ha el far i més enllà la mar d’on isqué aquest tros de Faial fa cinquanta anys. Diuen que quan el faroleiro va veure el fum entre les ones, un fum clar, va creure que eren balenes prop de la costa. Balenes?!, pensem ara, quan mirem la gran columna de fum de les fotos d’aquell temps. Però al principi els degué semblar inofensiu, motiu de festa: hi van xiquets, famílies, hòmens que miren a la mar, dones amb bicicletes, parelles que somriuen a la càmera mentre darrere es veu com allò respira. Tots tan tranquils impresos ara en pòsters que pengen del Centre d’interpretació del Parc Natural.

La fase explosiva del volcà, la més vistosa, no fou tampoc perillosa perquè es tractava de la costa, i els pobles estaven apartats. Diuen que al guaita li demanaven fotos des del far, un bonic record, a part d’alguna pedra escopida, bombes, pedra pomes, i que ell venia monedes passades per lava als turistes i alguns faialenses. A la foto li veig l’aire de negociant, amb la gorra blanca del treball, somrient. És en blanc i negre i no es pot distingir de quin color són els ulls, que imagine de basalt, xicotetes monedes col·locades al costat del nas.

L’altra vegada, la visita de fa quatre mesos, fou un dia de fred. Faltava un mes per tornar a casa. Se m’ha oblidat preguntar si el far de Capelinhos, que ja no està a la costa però que, almenys, continua assenyalant l’antiga línia de terra, serveix encara de guia.

Father’s old blue cardigan

Nadava una altra volta ràpida, vull dir que nadava amb força o ràbia, o la força que em donava la ràbia: perquè havia començat a nadar i havia recordat Dénia, quan nadava tots els estius i ara encara em queden marques d’aquelles roques, i ho he contat moltes voltes, però de sobte, feia mesos que no ho recordava, aquells braços contra les ones, tots els matins i totes les vesprades, hores de nadar vora la costa. I ara, la ràbia, la d’abans de la tristesa, que és més fàcil sentir-la, allà estava fent que jo anara veloç, piscina amunt piscina avall, i les llàgrimes s’acumularen en les ulleres i vaig pensar, després, que a fora l’aigua amb clor i als ulls, les meues llàgrimes, i que sempre era l’aigua de la piscina a entrar dins de les ulleres de natació, i ara mira’m.

Vaig pensar, clar, en mon pare. A mon pare no li vaig dir adéu, o no li ho he dit: això que se suposa que has de fer amb els que has estimat i moren, vull dir, que això mai ho he entès. De tant en tant, m’entra una pena igual que la del primer dia, però ara sóc més forta i la suporte, o vaig fer l’armistici amb mi mateixa per dir-me, ei, haurem de viure. I per això, la pena va i ve, i no m’ocupa tot el dia ni tots els dies. La ràbia, el mateix. Em va servir esta volta per fer quaranta llargs en mig hora, que no sé si és el meu rècord, però feia temps que no espentava l’aigua amb tantes ganes, fúria diria jo. No pots plorar a gust, a l’aigua, i per això estava bé concentrar les ganes del plor en els braços i les cames fins que estes començaren a fer-me mal, que si els genolls han de fer acte de presència sempre.

Els mecanismes són senzills: coneixent la història personal de cadascú es pot saber clarament el que pensarà quan faça una cosa o l’altra, el que recordarà. Vull dir, que si me coneguéreu, doncs de seguida hauríeu sabut perquè plorava o perquè nadava com si tinguera un cohet a les entranyes. Vaig mirar les meues amigues, com nadaven, i no vaig veure cap senyal desxifrable. Anaven a tota hòstia, però sense ràbia, més bé relliscaven sobre la superfície mentre jo sentia el pes del cos, l’esforç per avançar. He nadat molt, no com una professional, però, nadava quasi tots els dies. Fa anys que el costum passà a ser un altre, i que la ràbia fou més intermitent i la desfeia d’una altra manera.

Després, ja a casa, vaig dormir amb la jaca de mon pare, una que no li agradava, i que li vaig vore posada poc. Els colors són forts, un verd, un verd blau, un blau obscur, un gris. Me la vaig posar sense pensar en el dia de la piscina, ni en el temps. Vaig recordar després, com sempre que em col·loque peces estimades, en el poema d’Anne Carson, el jersei de mon pare, que era verd blau, old blue.

Vento e solidão

Deia Tabucchi que el que són les illes és vent i soledat. Vent i soledat, m’imaginava des de l’Horta, albirant la figura de Faial, al centre de les Açores. Vent i soledat al cim de Pico, hui nevat. Vent i soldedat: Porto Pim sempre està ple, sempre la terrassa plena, malgrat el fred de hui i la pluja que, de cantó -perquè ací totes les pluges vénen de gaidó- arribava als cafés i a  la sandes.

L’he vist anar-se’n sola, després que els altres marxaren, deixant-la sola a la taula, i he pensat que cap dia estic sola. Vaig i vinc, amb la moto, amb una amiga, a la piscina avui amb tres amigues més, al bar, amb tots, a casa, vivim cinc, vaig i vinc i és estrany perquè sempre he necessitat estar sola durant hores cada dia. Ara, abans de dormir i al treball. Quan estic sola a l’oficina, amb la comptabilitat, o quan dividisc les plantes. A casa, de tant en tant, em pose els cascos i em pose a escriure o llig, com si res més importara: i agraïsc de tot cor estos moments en què estic lluny i alhora més a prop de mi.

L’he vist marxar quan més plovia i he pensat si sentiria sola, si trobaria a faltar les amigues, ara que jo em prenia una cervesa amb dues, i que mirava els colors de la mar abans just de la turmenta. Té el nas llarg, el cabell curt i ulleres. Pense que és intel·ligent. Després no sé qui diu alguna cosa, beu l’últim glop de cervesa i passe a pensar en una altra cosa.

Os fósforos

És còmic, li dic, mentre òbric el tupper i un altre dia de dinar a l’oficina -una caseta de fusta, imagineu- que fa que el dia siga més llarg. És còmic si ho veus des de fora, mira: a una xica li agrada un tio fa dos mesos, que si sí que si no, i té uns trucs, que anomenarem de presència-absència i que no li funcionen, i no veu cap senyal o els senyals són contradictoris, que si sí que si no, i un dia el xic li diu de viure amb ells durant dos mesos, i aleshores sembla que pot ser el sí estiga millor dibuixat i ja comencem amb les expectatives. De sobte, perquè no és de sobte, però com si fora, perquè causà la mateixa sorpresa que un de sobte  d’una finestra que es tanca per una bufada de vent i es trenca el vidre, de sobte la primera nit la xica veu uns sostenidors. Ja uns sostenidors! I els altres li diuen que és una disfressa, que és nit de Carnestoltes i ell s’ha vestit de dona però ella no ho veu massa clar: però qui deixa uns sostenidors al bany la primera nit que va a una casa que no és la seua?. I a l’endemà descobreixen, ella i els companys de casa, que el xic dels senyals contradictoris s’ha mudat amb una acompanyant. La disfressa era una altra i els senyals no existien, que, pensa la xica, les coses havien d’haver sigut més clares per anomenar a d’allò senyals. Que és com veure un misto i imaginar-se ja que tota la muntanya crema.

I ric, mentre ho conte, perquè vist des de fora és graciós, han sigut dos mesos de literatura, de la pura, de la que no t’adones que ho era.