Petiscos

Arriba a les onze, quan jo ja m’havia alçat del sofà i anava directe al llit, després d’un dia de peresa, sense ressaca però amb les cames cansadíssimes de funk i reggaeton i quan ella, l’altra companya de casa, estava mig adormida: torna a vindre per segona vegada buscant-lo, a ell, que té dèneu anys i viu amb nosaltres perquè s’ha enfadat amb sos pares i l’alimentem perquè el tio doncs no té ni un duro i no paga. Ve a les onze de la nit buscant-lo perquè fa quatre dies que està “muito exquisito” i li diu que tot “está bom” però no pot ser, ens diu, i vol parlar amb ell.

Ell ens havia dit que ja no festejaven però es veu que la manera de dir-li ho a d’ella és passar i no contestar. Igual que fa amb nosaltres, passa, no dorm a casa, per no pagar els deutes. La veig, disfressada, amb els llavis molt rojos, i em vénen al cap tots els esforços, totes les hòsties que ens peguem per no veure-ho clar. Què fas ací, que no veus que passa de llarg?

Eixim el diumenge amb l’idea de Capelinhos i Praia do Norte, però abans d’arribar a l’erupció de fa cinquanta anys, el cotxe comença a calentar-se, el motor, l’agulleta que vol anar fins al Pico nevat i nosaltres tan cagats. El cas que deixem el cotxe aparcat perquè es gele i caminem fins Petiscos aki, que de petiscos només els té de nit, i ens prenem una cervesa esperant i resant perquè al tornar, el cotxe que no és nostre, no tinga el motor espatllat, la junta de no sé què que ens costaria un mes de pràctiques.

Però el cotxe es refreda momentàniament i en efecte ens costarà un mes de pràctiques i disgustos i pobre Luis, l’amo del cotxe, que ve d’un cap de setmana de festa en una altra illa, amb la mà trencada, i el cotxe que ens ha deixat, ara fotut.

I pense en com es complica de sobte un cap de setmana -a Luis també li han furtat la cartera, a la festa de l’illa, a Terceira- i tots els esforços, que sembla que la cosa vaja avant i de sobte va enrere, i de sobte tens nous problemes que resoldre, i dius hòstia, però i què passa amb els altres, els antics, com  la xica que vingué l’altra nit buscant-lo, al jove de dèneu anys, pensant que eixe era el problema que havia de resoldre.

Que l’equilibri inestable ja podria ser més equilibri i menys inestable.

Ja sembla que l’aposta que vaig fer, sent el big blind, doncs la vaig perdre. Ho he sabut ara, uns mesos després, quan ja tot el peix està venut, o revenut, i què queda de l’illa, em dic, quan semble jo la xica esta que vingué l’altre dia, maquillada i buscant-lo, buscava només una resposta, una resposta i no tot un està bé, una cosa que siga sincera, hòstia, siguem valents.

I tants esforços i expectacions, big blind, què fas ací si és un no? No sé si s’entén, però òbviament m’enteneu.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s