Vento e solidão

Deia Tabucchi que el que són les illes és vent i soledat. Vent i soledat, m’imaginava des de l’Horta, albirant la figura de Faial, al centre de les Açores. Vent i soledat al cim de Pico, hui nevat. Vent i soldedat: Porto Pim sempre està ple, sempre la terrassa plena, malgrat el fred de hui i la pluja que, de cantó -perquè ací totes les pluges vénen de gaidó- arribava als cafés i a  la sandes.

L’he vist anar-se’n sola, després que els altres marxaren, deixant-la sola a la taula, i he pensat que cap dia estic sola. Vaig i vinc, amb la moto, amb una amiga, a la piscina avui amb tres amigues més, al bar, amb tots, a casa, vivim cinc, vaig i vinc i és estrany perquè sempre he necessitat estar sola durant hores cada dia. Ara, abans de dormir i al treball. Quan estic sola a l’oficina, amb la comptabilitat, o quan dividisc les plantes. A casa, de tant en tant, em pose els cascos i em pose a escriure o llig, com si res més importara: i agraïsc de tot cor estos moments en què estic lluny i alhora més a prop de mi.

L’he vist marxar quan més plovia i he pensat si sentiria sola, si trobaria a faltar les amigues, ara que jo em prenia una cervesa amb dues, i que mirava els colors de la mar abans just de la turmenta. Té el nas llarg, el cabell curt i ulleres. Pense que és intel·ligent. Després no sé qui diu alguna cosa, beu l’últim glop de cervesa i passe a pensar en una altra cosa.

Advertisements

Una resposta a “Vento e solidão

  1. Em recorde amb dènou o vint anys llegint un rere l’altre els llibres de Tabucchi. Els seus contes amb diàlegs que s’escrivien com prosa, i una prosa que en realitat era poesia. Recorde “Donna di Porto Pim”, la conversa de la parella arribant a port, recreada una i mil voltes. Eixa manera d’escriure entre simple i visual, plena de buits que el lector havia d’anar omplint per elaborar el relat. Escenes soltes com a metàfores de tota una vida.

    Després, més major, Tabucchi i jo vàrem distanciar-nos. Tal volta perquè es va tornar repetitiu, tal volta perquè altres llibres em cridaren i la bellesa es va tornar plural. Tanmateix pense que encara avui conserve algun dels trets que aleshores em marcaren l’escriptura a base d’admirar (imitar), i me’n sent orgullós.

    Una vegada vaig tenir una llibreria anomenada A peu de pàgina, al carrer Borriana de València. No recorde per què li vaig posar eixe nom, però sí que el primer que li havia volgut posar era “Tabucchi des del tren”. Després vaig pensar que ningú no sabria pronunciar-lo com toca i que em fartaria de corregir la clientela. La llibreria va tancar ja fa massa. Però en algunes cases de València encara hi ha els exemplars de Nocturn a l’Índia que els venia quan em demanaven consell. I d’Antonio mai vaig tenir queixa.

    Saludets,

    P.d.- De “Donna di Porto Pim” algú va tenir la terrible idea de fer una pel·lícula. Terrible perquè la pel·lícula desmereixia molt el llibre i d’ella només se salvava la bellesa d’Emma Suárez, de qui en una època també jo vaig estar enamorat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s