Father’s old blue cardigan

Nadava una altra volta ràpida, vull dir que nadava amb força o ràbia, o la força que em donava la ràbia: perquè havia començat a nadar i havia recordat Dénia, quan nadava tots els estius i ara encara em queden marques d’aquelles roques, i ho he contat moltes voltes, però de sobte, feia mesos que no ho recordava, aquells braços contra les ones, tots els matins i totes les vesprades, hores de nadar vora la costa. I ara, la ràbia, la d’abans de la tristesa, que és més fàcil sentir-la, allà estava fent que jo anara veloç, piscina amunt piscina avall, i les llàgrimes s’acumularen en les ulleres i vaig pensar, després, que a fora l’aigua amb clor i als ulls, les meues llàgrimes, i que sempre era l’aigua de la piscina a entrar dins de les ulleres de natació, i ara mira’m.

Vaig pensar, clar, en mon pare. A mon pare no li vaig dir adéu, o no li ho he dit: això que se suposa que has de fer amb els que has estimat i moren, vull dir, que això mai ho he entès. De tant en tant, m’entra una pena igual que la del primer dia, però ara sóc més forta i la suporte, o vaig fer l’armistici amb mi mateixa per dir-me, ei, haurem de viure. I per això, la pena va i ve, i no m’ocupa tot el dia ni tots els dies. La ràbia, el mateix. Em va servir esta volta per fer quaranta llargs en mig hora, que no sé si és el meu rècord, però feia temps que no espentava l’aigua amb tantes ganes, fúria diria jo. No pots plorar a gust, a l’aigua, i per això estava bé concentrar les ganes del plor en els braços i les cames fins que estes començaren a fer-me mal, que si els genolls han de fer acte de presència sempre.

Els mecanismes són senzills: coneixent la història personal de cadascú es pot saber clarament el que pensarà quan faça una cosa o l’altra, el que recordarà. Vull dir, que si me coneguéreu, doncs de seguida hauríeu sabut perquè plorava o perquè nadava com si tinguera un cohet a les entranyes. Vaig mirar les meues amigues, com nadaven, i no vaig veure cap senyal desxifrable. Anaven a tota hòstia, però sense ràbia, més bé relliscaven sobre la superfície mentre jo sentia el pes del cos, l’esforç per avançar. He nadat molt, no com una professional, però, nadava quasi tots els dies. Fa anys que el costum passà a ser un altre, i que la ràbia fou més intermitent i la desfeia d’una altra manera.

Després, ja a casa, vaig dormir amb la jaca de mon pare, una que no li agradava, i que li vaig vore posada poc. Els colors són forts, un verd, un verd blau, un blau obscur, un gris. Me la vaig posar sense pensar en el dia de la piscina, ni en el temps. Vaig recordar després, com sempre que em col·loque peces estimades, en el poema d’Anne Carson, el jersei de mon pare, que era verd blau, old blue.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s