Capelinhos

Hui he tornat a Capelinhos, més o menys, quatre mesos després (això si no compte, i ho dic però no ho compte, l’intent frustrat del diumenge en què el cotxe de Luis va dir prou). Vàrem vindre un dia de molt de vent, un vent que ens duia tota l’arena del 58, de la terra nova que vingué del volcà, a la pell i a les ulleres. De fet, si mires ara les meues ulleres et sorprendries que no vaja pel carrer topetant amb açorenys, ratlles que formen ja un núvol al mig dels vidres. Vaig vindre sense saber que em tocaria el bitllet de tornada per un any, seguint el vers aquell de la pitjor manera de quedar-se a una illa és marxar. Ara, amb vora vuit mesos a les Açores sé que el millor és abandonar-les, com els poemes. Abandonar-les, sense posar cap punt final, simplement deixar-les córrer entre els encontres de plaques tectòniques.

A la terra nova de Capelinhos no hi ha vegetació. Hi ha el far i més enllà la mar d’on isqué aquest tros de Faial fa cinquanta anys. Diuen que quan el faroleiro va veure el fum entre les ones, un fum clar, va creure que eren balenes prop de la costa. Balenes?!, pensem ara, quan mirem la gran columna de fum de les fotos d’aquell temps. Però al principi els degué semblar inofensiu, motiu de festa: hi van xiquets, famílies, hòmens que miren a la mar, dones amb bicicletes, parelles que somriuen a la càmera mentre darrere es veu com allò respira. Tots tan tranquils impresos ara en pòsters que pengen del Centre d’interpretació del Parc Natural.

La fase explosiva del volcà, la més vistosa, no fou tampoc perillosa perquè es tractava de la costa, i els pobles estaven apartats. Diuen que al guaita li demanaven fotos des del far, un bonic record, a part d’alguna pedra escopida, bombes, pedra pomes, i que ell venia monedes passades per lava als turistes i alguns faialenses. A la foto li veig l’aire de negociant, amb la gorra blanca del treball, somrient. És en blanc i negre i no es pot distingir de quin color són els ulls, que imagine de basalt, xicotetes monedes col·locades al costat del nas.

L’altra vegada, la visita de fa quatre mesos, fou un dia de fred. Faltava un mes per tornar a casa. Se m’ha oblidat preguntar si el far de Capelinhos, que ja no està a la costa però que, almenys, continua assenyalant l’antiga línia de terra, serveix encara de guia.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s