Su realismo, senyora

Ahir li va dir que no podia menjar en hores de treball: eren les nou i mitja del matí, carregaven falagueres arbòries per a un tal Joaquim, que viu a Sintra, i el menjar era un suc. Venim amb la bicicleta, jo odiant les costeres, totes les muntanyes del món, les sedimentacions i els volcans, i acabem suats i amb la llengua fora: normal que ell necessite, a més si ha de carregar un contenidor, un suc.

En canvi, sí que pots fumar. Duc sempre el piti penjant de la boca, em diu, i això no li molesta. Jo recorde molt el vídeo de l’APM que parla del surrealisme. Hi ha encomandes que tarden tres mesos en fer-se, els vivers s’inventen els noms científics de les plantes, en la quinta no sabem què tenim (no hi ha cap catàleg, pot ser quatre fulles amb algunes palmeres del 2008). Només jo sé de què va el programa de comptabilitat i no sóc comptable: què és el surrealisme?

Em faltaria una cançó amb eixe tema. Tenim ja unes quantes amb el nom del quefe, que de tant en tant, el meu company trau a escena i em pixe de riure. Això és el que té l’humor surrealista, que et salva.

Li conte a un amic el que succeix ací, les costeres, el fred a la caseta de fusta, l’home boig de napalm, el treball de peó que li toca fer -amb una Leonardo!- al col.lega, i em contesta que amb l’infern laboral, aprendré. Recorde el poema Infierno musical de Pizarnik i arranjat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s