Clientela, 1

D’un metre i seixanta-cinc, ulleres apegades, calb i amb el poc de pèl que té als costats, també apegats, en part perquè plou. El gos, Leão, m’assenyala si a la tenda hi ha algú o no. La tenda és un tros del viver on simplement es pot passejar i les plantes estan identificades i amb el preu. No totes perquè abans qui feia la meua faena ja se les sabia de memòria i va optar per no apuntar res i des de fa dos mesos espere que el patrão em diga què i quant. Sempre que arriba un client, com ara, este home de fesomia apagada, patisc per si em demanen justament la planta que no té nom ni preu, i haja d’inventar-ho tot: les directrius han sigut eixes, que ja tinc prou experiència -l’experiència en vendre plantes ara per ara són quatre excels, cinquanta factures- com per posar-li preu a una planta, que no el valor. Trenta per cent pel transport, cinquanta per cent pel marge, després l’IVA. El problema és que no sé per quant li veneren la planta, els vivers de Lisboa o Terceira, ni sé si la planta ve en efecte de fora; en el cas de que la produïm nosaltres -ja m’incloc com a part de l’empresa, un error capital- la cosa varia i s’abarateix. Em conta el company que una vegada va vendre una planta rara per menys del doble del preu que li pertanyia. Jo no sé quina manera de dur un negoci és esta i encara que em diguen que s’explica pel fet de “són les Açores” a mi no em convenç aquesta superioritat continental, que les repúbliques bananares ja sabem que les trobem a casa.

L’home del metre i seixanta-cinc, però, no em demana cap planta rara ni desconeguda. Demana, i em costa entendre’l, se li apeguen algunes paraules al paladar i durant uns segons o mig minut els dos ens trobem perduts en el limbe. Tinc la sensació, després, que l’he entés pels gestos de les mans i no pel que ha dit. Alguna paraula: jardiner, jefe, com tu, estágio. Aleshores el que vol és un treball i vol que passe el seu contacte. Però no sé de què vol el treball, ni ho sabré després: li pregunte si busca feina com a jardiner i em diu que ara està de vacances i que acaba a les quatre, que no sé què de les cinc. Què vol ser jardiner de quatre a cinc? Li done un paper brut i un bolígraf i l’home apunta amb una lletra bonica, allargada, i imagine el dia que aprengué a escriure el seu nom també, el mateix nom des d’aleshores. Totes les vegades que haurem escrit el nom fins que apareix l’ombra al paper o alguna taca i ja és inservible i ja tal.

Com que no sé molt bé què dir quan acompanye el paper i li l’ensenye al patrão, i perquè no estic segura d’haver entès ni de què anava al cosa, li repetisc tres vegades que seria millor que telefonara directament a l’empresari i que s’aclarira amb ell. Em respon no sé què de sa mare. Decidisc somriure i ens diguem adéu. Torna a lladrar Leão fins que s’atura i ja tot és silenci una altra vegada.

 ***

Torna a lladrar abans de dinar, parem l’orella i sentim un cotxe. Sempre amb la por que aparega del no-res i ens trobe en eixe moment mirant Facebook, llegint un blog, tuitejant misèries. No és cap treballador perquè ja coneguem els cotxes del lloc i perquè Leão només borda als desconeguts. O a nosaltres, quan té fam, o a nosaltres, si darrere hi ha una gallina. A les gallines, sempre. La conductora és una dona que vingué ahir i que no pogué endur-se totes les plantes que havia comprat: set Cornus sanguinea, dues Betula, 3 Acer…o siga, part del que havia encomanat eren arbres de més de dos metres i mig i la senyora volia carregar-ho tot en el seu jeep, la part de darrere del jeep amb tres gossos. Els antics companys ja m’havien parlat de la dona, difícil, marejadora perquè no sap el que vol i canvia de parer cada deu minuts i tot, sempre, ho veu massa car. Aquest cop s’ha gastat dos cents vuitanta euros i per ara, benzina per dos viatges amb el cotxe fins Feteiras. Demà li toca vindre una altra volta per la Parrotia i algun arbre més. Em diu que les jacarandes encara no les ha vistes, no les veig, em diu, i em pregunte si es referirà que li vengueren la idea d’un arbre i no l’arbre. No les veig només vol dir que estan sense fulles i sense flor, i què li anem a fer, si les plantes tenen el costum de seguir i ser segons l’oratge.

Se’n va i somriu estranyament perquè se li endevina en la cara una paràlisi lateral.

Crec que la majoria de clients vénen no perquè els agrade l’empresa ni l’amo -pot ser sí que els agrada el lloc, amb un munt de plantes exòtiques, el rei açoreny de les palmeres, un caos verd i humit- sinó perquè no hi ha un altre lloc: és el fet diferencial de l’illa, que acabes per anar als llocs que pots i no als que vols. A Faial hi ha, en aquesta equació que carregues sempre, més del poder que de res.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s