Lisboa

Després d’un any a l’illa, diu, vaig aprendre a no tornar directament a la gran ciutat. Vull dir, no vaig a Lisboa, preferisc aterrar a un altre lloc. L’impacte em posa de mal humor perquè a la ciutat ningú percep que hi estic, realment. Vinc d’un lloc on la gent s’adona que passes pel carrer, que t’atures, que parles. No hi ha estranyesa si els parles, diu. On està la humanitat? I quan per fi algú va semblar que em mirava, que notava la meua presència -era de vesprada, de Lisboa ja sabem que té la llum melancòlica, que embolcalla-  i que em va omplir de goig, encara hi havia esperança, algú saludava, mirava als ulls, estava una altra vegada a l’illa, podia estar-ho, amb els seus estás bom?, quan va obrir la boca i tot ple d’aquesta confiança en la fraternitat universal, em va demanar un euro. Un euro! Ara he decidit que no torne directament a Lisboa, que faig la transició més lentament, que si de cas, no torne mai més a cap ciutat després de Faial.

Quan jo vaig arribar a Lisboa, després de sis mesos a Ponta Delgada -sis mesos pegant voltes per l’illa, veient mar, els carrers estrets, poques punxades d’enyor- vaig sentir-me com a casa. De fet, vaig sentir-me a casa. Edificis, llums de nit, desconeguts pel carrer, tot el que pensem d’una ciutat. Vaig veure València a cada racó. La llibertat no ha de ser l’anonimat, supose. La llibertat no ha de ser sentir com a argolles el fet d’haver de saludar, perquè coneixes tothom i tothom et coneix. És una trampa, pensar que la ciutat és inhumana, pensar que el poble és humà, és una trampa, pensar que el que t’és desconegut et protegeix o que la coneixença t’assegura alguna cosa de salvable, algun recer. Tot està fet per simplificar-se i nosaltres hem de vèncer eixa inèrcia. A Lisboa vaig sentir-me com a casa, i no vaig haver d’anar on anava Pessoa, ni recórrer cap lloc emblemàtic, recognoscible, només la mar, el pont darrere, la ginginha, la gent que caminava, l’arbre de nadal, i al fons, quieta, la ciutat amb els carrers que conec, els amics que esperaven, el trànsit, la bicicleta en la planura, alguna llum familiar.

Em pregunte quina illa viurà ell, tan segur de la inhumanitat de la ciutat, amb els seus olá i els seus estás bom cada dia. Quina illa, quina ciutat, quines relacions, quina vida espera. Vol uns xiquets que visquen al camp i sàpien què són les vaques en el verd i què són les gallines i recollier els ous. Jo, si tinc xiquets, només vull que siguen lliures. Si la ciutat, el cinema, els bars, el trànsit, la contaminació, els desconeguts: i la bicicleta suburbana dansant contra el que és i volent el que deuria. Quina illa estos tres mesos, tan lluny la ciutat, tan a prop l’horitzó.

Anuncis

Una resposta a “Lisboa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s