Després d’estar vora un any a les illes, crec que no són un bon lloc per estar de pas, sinó, i sobretot, estan fetes per perdre’s. Que t’hi perds, perquè la noció del temps canvia, que encara que veges una muntanya al davant, que desapareix i apareix, el concepte d’illa et cau a l’esquena i no arribes a entendre’l: pot ser només ho pot entendre qui ha nascut ací.

Fabio, el jardiner de vint-i-quatre anys, que té tres vicis només, que conte, ha eixit només de l’illa per anar a una altra illa, a Pico, menys d’una hora en un vaixell que a voltes sembla que vaja a pegar la volta i l’aire al mar i la mar al cel i trobes alguna muntanya submarina, i no estic segura que anar a una altra illa compte dins del concepte haver eixit de l’illa. Fabio no vol anar a Lisboa ni a Brasil.

A São Miguel hi havia una dona que no havia eixit de Nordeste. S’havia casat, era de Povoação, que estava al costat, i mirava amb pena haver deixat la família uns pocs quilòmetres enllà: només havia tornat dues vegades a la seua vida. Tenien una granja de vaques. Si ho haguera sabut, que casant-se no es movia del lloc! Per què, què és la distància? Hi ha quilòmetres que pareixen anys.

1

toc-toc, és l’esquena aquest cop, a base de dolor que no deixa dormir, els malsons són ara haver d’acudir al metge sense segur, però sóc de classe mitjana -dit amb mig somriure, ja m’enteneu- i ma mare encara pot pagar-me què sé jo 1000 euros si m’han d’hospitalitzar. A les classes de medicina, m’interessava molt quan el professor de fisiologia ens parlava del dolor. Es receptors del dolor, que ens salven, el moment de l’analgèsic, que ha d’administrar-se al minut just, ni massa aviat, que ens hi acostumem, ni massa tard, abans que entre(m) en un cercle viciós. La via, que és el codi. Ninoní, ninoní, va ser l’altra nit, divendres de Pasqua, després de dos anys que no sentia el dolor al pit perquè el cor literalment se’m torna boig: què fan les taquicàrdies sense tindre a veure amb cap emoció sota la pell? què fan fora de l’escena de baixar a tota hòstia amb la bici ni tindre res a veure amb cap orgasme? què fan?

Clar, del que volia parlar eren dels segurs, no de la taquicàrdia: perquè ací ne som uns quants sense segur perquè, o bé no cotitzàrem mai o bé perquè cotitzàrem què sé jo, al 2011. En el meu cas, fa temps que vaig fent faenetes i bequetes que no cotitzen i per això, ja forme part dels jóvens sense recursos que si marxen fora del país, en busca d’aventures, rollo Dora l’exploradora, només tenim dret a tres mesos de seguretat social. Clar, no cotitze des de fa anys, encara gràcies que durant tres mesos tenia tot pagat a l’hospital d’Horta.

Ninoní, ninoní: era un metge, de Colòmbia, que em deia que no podia ser i que hauria de tindre el certificat europeu. Jo ajaguda al llit pensava què què feia allí, lluny de ma casa, rollo Dora l’exploradora però amb el paisatge de Dickens, què hi feia? Perquè en eixos moments t’ho preguntes. Què fas? I des de casa, sents les veuetes que et responen que “algo has de fer” i que “tot està molt mal” i ja no saps si són les veus dels altres o són les teues, i el teu cor, després del fàrmac, ja sembla una bomba normal. I aleshores, torne a pensar en les classes de medicina i en aquell homenàs que cridava, mentre creuava la classe, que el codi era la via i que encara el vaig veure l’any passat, després d’Holanda però abans de les Açores, deu anys després de tot. I pense en tots els que estem fora, a Faial, perquè volem o diem que volem. Els que estem fora, perquè volem o diem que volem, perquè no podem fer una altra cosa, o això creiem, i ens vem espentats, sense treball a casa els pares, menjant-mos els mocs. I ve Dickens a l’hospital, perquè tot siga més trist, ve seriós, i pense en els euros: cada minut en l’hospital, cada minut, ta-ta-ta-ta, euros i algú que cau en desgràcia.

El metge, de Colòmbia, parlà amb el cardiòleg, de Galícia, i tot clar, que crec que no hi ha cap portuguès a l’hospital de Faial. I mentre jo em deixava dur per la medicació, més enllà de les becaetes, plàcidament deixava d’imaginar quant em podia costar el sèrum, l’infermer, l’altre infermer que vigilava el monitor, el llençol de l’hospital, la via -el codi és la via o era al contrari?- el metge, sorprès exclamà: qué cosas, un colombiano atendiendo a una española en mitad del Atlántico!

2

De vesprada, ninoní, ninoní, ja havia sigut el cor, un avís del que vindria després i un primer contacte i primer pagament a l’hospital. Em van donar unes píndoles que després no servirien, però això no importa. La metgessa em va dir que ella tampoc voldria estar enmig de l’Atlàntic, i que -poseu veu d’argentina- nada sucede porque sí i que qui sap si la hipersensibilitat d’algunes cèl·lules s’activa per la tristesa.  Ninoní, ninoní, toc-toc. El cientifisme m’impedeix creure-m’ho, ara bé, les illes són un bon lloc si estàs de pas.

3

La majoria d’eleccions vénen soles, i no compten els vots en blanc.

 

Sotaque

Si alguna cosa bona té esta experiència, o l’altra, la de São Miguel, és que he conegut gent que era difícil de conèixer amb el(s) meu(s) cercle(s), és a dir, gent que va al Magazine, per exemple, o jardiners que vénen del Brasil per una dona i que després, ve el després ja és una altra cosa. També els hauria pogut conèixer en València, però clar, que si la zona de confort -que fot mania, aquestes divisions- que si ja conec gent i em moc pels mateixos llocs, que tot és nou si arribes a un lloc, estrangera precària, menys tu.

Aquell juny de l’any passat ple de becaris igual de perduts que jo perquè una mai s’imagina exactament què són les Açores: què són? Una reunió d’uns polítics vergonyosos i un anticicló? Una va a Londres i sap què trobarà, pot ser encara li sorprenga el dinamisme del carrer i que allò de les postals tinga a veure amb la realitat, però a les Açores què pot trobar? Vaques i hortènsies, s’imagina? Sardines, llacs als volcans, dofins i aigua turquesa? I després, trobar les diferències entre les illes, les xicotetes manies dels habitants, els accents diferents (els sotaques, diuen), Pico la muntanya màgica i tots els pensaments que aboquen a la mar, perquè mar i mar, i mar, i mar.

Com pots arribar a ser d’un paisatge? Per què ma casa és ma casa, l’Horta, la Marina i poc més? Pertanyem, únicament, al lloc on hem crescut, on mos hem pegat hòsties, el lloc que ens ha vist canviar? Quan comences a sentir-lo com a propi, quan t’hi relaciones, et compromets? El preu que pagues per esta falta de compromís és la no pertinença, una llibertat aspra. He sigut de les Açores durant aquests mesos?, M’he llevat dels ulls la sensació d’estar de pas? Res és tan bo ni tan greu si estàs de pas, si tens un bitllet d’avió amb el teu nom i una data.

 

 

Vaques felices

Comença el compte enrere, bé en realitat, fa dies que començà, encara faltaven quinze dies per fer un aniversari, el dels tres mesos trinco-tranco, i jo ja havia tatxat al calendari la data de l’equador. Comença i veig la llum, com la meua amiga que fa anys que haguera volgut deixar-se la residència, eixe camp de batalla per on ha de passar tot metge, que a poc a poc, amb el pas del temps, li veies més llum a la cara: és que veig el final del túnel. Comptava les hores, com si estiguera de penitència o en una presó. Bah, no sigues exagerada. Bah, estàs a una illa, una illa central, menuda, la qualitat de vida, els volcans, els estrangers, les sardines. Valora la part positiva, etc, i jo faig que sí amb el cap i amb el cap pense en els rius, en els vaixells que van a vela, en les plantes d’arrels entortolligades. Que sí, que sí, que ja he passat l’equador de la meua estada planejada, que ve l’estiu, i esta illa en estiu està plena de gent, rossos alts d’ulls blaus que saben navegar i festes dedicades a la mar i molta música. El compte enrere és també per l’estiu i el port, que tornarà a omplir-se de gent que ve del Carib, morens i desaïllats.

I el compte enrere amaga un matar el temps que dol però és que hi ha llum al final, i hauríeu de ser uns cecs pocs generosos per no veure-ho (perquè la llum, clar, no la podeu vore). I ara quan veig la llum, ja mig ajustada la primavera, torne a trobar el temps de lleure, sense caure en el parany grisenc de la quinta on treballe. Ara l’hora que tinc per dinar l’anomene “és el meu temps” i quasi que borde als clients que vénen a la tenda, encara que siguen la parella encantadora de Califòrnia. I pense en com s’ha transformat la posssessió del temps, ara que treballe on no vull. Diners a canvi de temps, i de moltes hores mortes. Pense en ma mare, clar, tants anys d’eixes hores. I m’entra mal de cor, i torne sobre les meues paraules, només són uns mesos, estic a l’equador, enmig de l’Atlàntic, a la deriva fins arribar a casa. Ací als camps hi ha vaques, les vaques més felices, diuen els açorenys, alguna cosa se t’ha d’encomanar.

Els diumenges només hauries de llegir

Com ahir no era encara tard, s’obria la finestra encara alguna cosa fosforescent (ha de ser semblant l’esperança, si la tinguérem) vaig eixir de casa, de l’habitació vull dir, per trobar-me amb els rajos i el llibre que feia temps vaig deixar aturat a la pàgina 36 i que ara, contràriament, m’havia enganxat prou com per fer que la vesprada fora agradable. Ells dormien al terrat, havien pujat amb una escala massa xicoteta i a mi m’havia fet por, em va semblar que mirava igual que el gos, que des de baix els plorava perquè no podia pujar. Ha sigut com tornar, de xiqueta, a mirar de lluny als amics, o siga, des de la distància que et dóna que tu tingues por i els altres no. Que no t’atrevires a saltar tanques ni a tocar timbres (només un, una vegada? o si que t’atrevies i ara, com tens por, creus que no per fer-te així una història justificable?) Dormien al sol, els caps damunt de coixins, com germans. Damunt dels seus cossos estirats, allò fosforescent que havia vist abans, des del llit, tota sola, i que ells ara, amb els ulls tancats, no podien veure ni imaginar.

Em vaig asseure en la cadira de plàstic, la roja, i vaig posar les cames damunt una de l’altra. Al costat, un te, i unes enormes ganes de dissolució. De tant en tant el núvol em despertava pels eriçons i el pati ja no era amable ni hi havia cap esperança fosforescent. Vaig recordar les arrels de les plantes ja massa grans per viure en els testos menuts i que m’encarregue de canviar: totes embullades, tortes, sense espai, sense terra. Vaig pensar que només se’ls havia d’haver canviat els vasos, que només havia d’haver-ne llevat uns i posat altres i que l’espai, l’illa, s’hauria engrandit i amb més terra i aigua, les rails s’haurien desentortolligat (quina paraula, fa l’efecte contrari al significat). Totes blanquíssimes, fosques, empresonades. L’illa aleshores es va fer més menuda, un núvol feu créixer les ombres al pati, damunt les cadires, i sobre ells, que encara dormien, i jo vaig tancar el llibre com qui tanca una finestra que sap que també donarà a una paret. Ja era de nit i ni rastre d’aquell color fosforescent d’unes hores abans.

 

Companys

El que sentim és una cosa comú i ens reconeixem iguals, en la mateixa situació, i els ulls deuen, des de diferents conques, albirar el mateix pou, o alguna cosa semblant al pou, el discurs del no-res o les paraules cent mil vegades repetides que ací -o allà- està tot molt malament. Molt mal, molt mal: em repetisc els mots amb diferents ritmes i sona Orxata o recorde aquell text de no sé qui que deia que era millor si li llevaves a la crisi la c i prenia el semblant de riure, o com el protagonista de Trànsit que veu les penúries pròpies i alienes com meres aventures.

És la mateixa punxada a la boca de l’estómac, els mateixos dubtes, els mateixos anhels. Hi ha qui encara vol veure món i no li importa tant, això pareix, que al seu país no hi haja faena i ja s’encarreguen els que queden allà de repetir la tonaeta. Hi ha qui voldria tornar, però com pot tornar, si no hi ha faena i ja se repeteix una mateixa que està tot molt malament. He pensat en si estem units, nosaltres, que anem a buscar-nos la vida d’ací uns mesos, que hem vingut a parar al  mateix lloc, una illa enmig de l’Atlàntic, perquè fou on ens buscàrem la vida, si sabem que tenim més en comú del que pensem i que podríem fer coses junts, que podríem si la majoria de nosaltres haguérem aprés això, a fer coses junts. He pensat que l’ofec que enganxa la paraula futur ens hauria de fer mirar-nos sense veure el pou, perquè girats els uns cap als altres, pot ser faríem un altre discurs.

Jo ja m’estic buscant la vida, envie cartes per email, busque webs, m’apunte a cursos, tot amb un cuc foradador a l’esòfag i molts nos esperats com a resposta. Ella quan acabe, allà al novembre, quan hi torne la pluja, i faça un any que marxà de Faial, vol anar a Chile, a buscar fortuna. Ell ha trobat per fer unes pràctiques pagant -paga ell, no l’empresa, aquest és el nivell. Ella vol anar-se’n a Anglaterra perquè el seu anglés li fa vergonya encara i ell potser torne a treballar en les brigades contra els incendis forestals a Galícia. Tots compartint el mateix ofec, la mateixa partida, i tots sols.

 

Clientela, 2

Vol cascas de pinheiro, trossos de l’escorça del pi, per a què no li cresquen herbes al jardí. Vol quatre sacs, encara que després, en voldrà tres més i haurem d’inventar-se la manera de calcular preus perquè ja no tenim sacs sinó poals plens. Té el cabell curt, una gorra amb visereta de color marró, arets en les orelles, uns seixanta anys. Ve acompanyada per un home d’ací, d’uns quaranta. Parla en portuguès però de tant en tant, li ix l’anglès dels seus 35 anys a Estats Units. Prop de Detroit, em diu després, quan li feia el rebut i ella traïa els diners. Ha estat trenta-cinc anys treballant en la costura, de cambrera, i de perruquera i diu que ha guanyat molts diners, i que a Faial no hi ha res, i que hauria de marxar. Que se n’anà sense un duro, i ningú li va prendre el pèl, ni per dona ni per estrangera. Està molt malament a Espanya, veritat?, em diu, i ací què te paga? Però t’agrada el treball? És d’estes persones que han sabut buscar-se la vida soles i tenen, sota la veu, tota eixa història. Jo com fa sol, li responc encara amb alguna esperança en el treball i en l’estada a l’illa (i en la tornada feliç amb una faena a la butxaca).

L’acompanyant, després, em conta que va estar treballant com a jardiner i que abans dels tres anys, quan se suposa que l’havia de fer fixe, i augmentar-li el sou, li va dir, d’un dia per a un altre -com li havia dit abans, envasa eixes palmeres, agafa la carrinha, no menges en hores de treball- que no tornara. I abaixant la veu em diu que després el dugué als jutjats i que per això, i assenyala amb el dit la tenda, l’evita sempre.

Com és una illa, la gent es veu obligada a trobar-se als enemics cada dos o tres vegades per setmana o desfer-se dels enemics amb una saludable desmemoria.