Amoblats

He dut la tauleta a l’habitació, l’he col·locada, sense saber bé si la volia o no, si afegir un moble més a este espai, m’ofegaria o seria la peça que li falta, baix de la finestra: una finestra que dóna a fils de la llum, a la mar, i a Pico. Per arribar a la mar i a Pico la vista ha de passar per molts fils i posts, però em no em resigne a dir que dóna només als fils de llum perquè de tant en tant, si no hi ha massa boira, veus la muntanya màgica i l’aigua abans d’entrar a Porto Pim. Vaig trobar una planta dins d’un test gran, dels de marbre, quasi ofegada, menudíssima, i l’he posada a esta tauleta. La planta és Tradescantia tricolor: les fulles són rosa, verdes (del verd clorofíl·lic) i groguenques, és una cosa delicada. Després he llevat la roba de la cadira, mig usada, i ara esta en un muntó al costat dels llibres, justament tapant el de l’altra muntanya màgica, un propòsit de lectura illenca. El test taronja i les sabates queden on estan. La carta d’Alba l’he enganxada amb la granota imant, que penja de la paret blanca, tot just damunt del llit. A l’altra banda, una paret plena d’humitats que vull tapar ja des de fa mesos i que intente no mirar massa, per això que diu la cançó de Nacho Vegas.

Despús-ahir va vindre un nou company de pis i en estos dos dies ja s’ha arreglat l’habitació, ha arreglat l’altra habitació, la de la merda, li dèiem, i amb l’altre company, portuguès, ja s’han acomboiat per pintar les parets del saló, dividir espais dins d’esta casa enorme – “amb potencialitats”, em diu mentre canvia el calendari de la Marina a un lloc millor- i llençar al fem milions de bagatel·les del moble de l’entrada. Un constant remenar des d’aleshores.

Hi ha qui té clares totes estes coses: sap com decorar una habitació, lleva mobles, trenca mobles, busca palets, pinta humitats, penja espills, col·loca hamaques, sap què és prescindible i que no. Canvia, llença bagatel·les, tanca armaris, i què combina amb què, i quin color combina amb quin altre. Després, estem els altres: els que per moure una cadira tardem tres o quatre dies, i la buidem, i posem la roba en un altre lloc, fins que passa el temps, i ja tenim una altra vegada roba a la cadira, i tornem a moure la cadira, al costat de la finestra, sota la finestra, al costat de l’escriptori, mirant l’espill. Els que aguantem les humitats a les parets i el que fem és no mirar-les, com si desaparegueren. Que Nacho Vegas ni hòsties. Alguns direu que és capacitat d’adaptació.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s