Els diumenges només hauries de llegir

Com ahir no era encara tard, s’obria la finestra encara alguna cosa fosforescent (ha de ser semblant l’esperança, si la tinguérem) vaig eixir de casa, de l’habitació vull dir, per trobar-me amb els rajos i el llibre que feia temps vaig deixar aturat a la pàgina 36 i que ara, contràriament, m’havia enganxat prou com per fer que la vesprada fora agradable. Ells dormien al terrat, havien pujat amb una escala massa xicoteta i a mi m’havia fet por, em va semblar que mirava igual que el gos, que des de baix els plorava perquè no podia pujar. Ha sigut com tornar, de xiqueta, a mirar de lluny als amics, o siga, des de la distància que et dóna que tu tingues por i els altres no. Que no t’atrevires a saltar tanques ni a tocar timbres (només un, una vegada? o si que t’atrevies i ara, com tens por, creus que no per fer-te així una història justificable?) Dormien al sol, els caps damunt de coixins, com germans. Damunt dels seus cossos estirats, allò fosforescent que havia vist abans, des del llit, tota sola, i que ells ara, amb els ulls tancats, no podien veure ni imaginar.

Em vaig asseure en la cadira de plàstic, la roja, i vaig posar les cames damunt una de l’altra. Al costat, un te, i unes enormes ganes de dissolució. De tant en tant el núvol em despertava pels eriçons i el pati ja no era amable ni hi havia cap esperança fosforescent. Vaig recordar les arrels de les plantes ja massa grans per viure en els testos menuts i que m’encarregue de canviar: totes embullades, tortes, sense espai, sense terra. Vaig pensar que només se’ls havia d’haver canviat els vasos, que només havia d’haver-ne llevat uns i posat altres i que l’espai, l’illa, s’hauria engrandit i amb més terra i aigua, les rails s’haurien desentortolligat (quina paraula, fa l’efecte contrari al significat). Totes blanquíssimes, fosques, empresonades. L’illa aleshores es va fer més menuda, un núvol feu créixer les ombres al pati, damunt les cadires, i sobre ells, que encara dormien, i jo vaig tancar el llibre com qui tanca una finestra que sap que també donarà a una paret. Ja era de nit i ni rastre d’aquell color fosforescent d’unes hores abans.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s