Entre l’origen i la direcció contrària

1

Vagarejava per la biblioteca totes les vesprades, no hi havia res a fer. Des de casa fins la biblioteca eren dues hores de camí, enmig de l’Horta i després, ja, barris i carretera. Què podia fer? Només ocupar el temps amb llibres. Després d’aquella època, no soporta ja els llibres vells, les prestatgeries plenes de llibres, o siga, plenes, realment, de pols. No hi ha cosa més molesta que un llibre vell. Arribava cansada i la tria del llibre acabava normalment en les mans buides: era impossible, massa opcions. Per què va agafar eixe llibre d’Anagrama i no un altre? Pot ser perquè ja aleshores pensava en l’origen. L’Origen, que és el títol del llibre.

2

Per acabar ja l’aula de ioga la professora va dir que ens havia preparat una sorpresa. La cosa esta d’estar agraïts pel que tens i de l’acceptació. Hores abans, ella i dues xiques joves havien pintat unes pedres volcàniques i ara ens les oferien. Havíem de tancar els ulls, dir un mandala, i creure que la pedra que agafàvem estava destinada per a nosaltres. La meua tenia dibuixada una margarida, un sol i una lluna i hi posava, a baix, “Origen”.

3

En el segon llibre de la seua autobiografia, després de l’Origen, Bernhard repeteix des de la primera pàgina fins al final, com si fora un martell, “en la direcció oposada”, que és el que el salva. Perquè un matí decideix agafar la direcció oposada i deixa l’institut i la seua vida desgraciada i va a Scherzhauserfelfd, per treballar a un soterrani d’un ultramarí.

Cada dia vaig a Feteira, bicicleta o a peu, taxi o de paquet a una scooter, cada matí entre les vuit i les nou per arribar allí puntual i obrir la tenda i atendre els clients. Un d’eixos matins sé que faré meues les paraules i les repetiré com un martell, després de dotze anys d’haver-les sentit per primera vegada. Ja no més palmeres, punxes, males herbes, factures, telèfons, e-mails. Tot això quedarà abandonat per una direcció contrària, el camí, no qualsevol camí, sinó el contrari.

4

I si a hores d’ara, després d’anys d’aquelles visites al vespre a la biblioteca, encara crec en les epifanies és per l’exageració. Dels projectes, que pot ser eren exagerats, poc realistes, només queden les engrunes: uns intents fluixos i poques paraules que ressegueixen el fil de tornada. Entre l’origen i seguir la direcció oposada han passat anys. Avui prenc rumb cap a casa,  tardaré una miqueta, que m’entretindré pel camí.

François

Ja vaig contar que ell era l’únic que podia dir que era llop de mar només perquè no parlava i perquè tenia una d’eixes barbes on hi pots viure. També, clar, perquè el dia que tots els altres es morien per pegar un colpet, ell es mantenia assegut a l’ampit, i si el miraves, no sabies del cert si estava begut o la cara que tenia era la d’estes cares que bé a les Açores, bé a Nova Iork, fan la mateixa expressió de llunyania. Era llop de mar, per tant, perquè semblava que res del que succeïa al Clube Naval importava:

El capità, amb poca gràcia holandesa, ballant reggaeton amb una colombiana -vaig vore la cua de la xica girar, el capità mirar la cua, el capità balancejar-se cap a la direcció contrària-. Una de les assistents borratxa fent caminet cap al DJ per demanar Calle 13 deu voltes cada hora. Un jove de la tripulació cantar com si haguera eixit d’Arkansas -botes, cabell, veu- i no de Rotterdam. El jove d’ulls blaus tirant-li floretes a la rossa del vaixell -la rossa més guapa, l’altra o bé no havia vingut o jo no la recorde. La belga i l’holandés besant-se en una de les taules camuflades per un fanal trencat. Els locals apuntant maneres a la sala de ball. Les cerveses, escasses ja, i la nit massa llarga i tot això que diuen.

Res d’allò li interessava, i encara que li llançaren algunes preguntes des de l’embriaguesa, va desaparéixer abans de l’una de la matinada. Era més llop de mar que els altres perquè ell no estava ací per passar-s’ho bé.

Però arribà el segon dia, i el segon dia no fou més tranquil: eixe dia el vaixell de vela havia d’haver desaparegut rumb a Anglaterra, però el mal oratge mana, i ells, encara en terra, desficioses les cames per embarcar, havien resolt emborratxar-se al Peter’s, i el llop de mar, tan poc interessat en el món, ara malparlava en la porta del bar, enéssima birra a la mà. On estava el nostre llop de mar tranquil, llunyà, silenciós per excés de saviesa? Només quedava la barba. Volia dir-li: François, només et queda la barba! Què fas barrejant-te amb nosaltres, que ens bufem un dilluns de vesprada perquè no sabem decidir?. Aleshores, Nostromo es va desfer amb el gel del gin-tònic do mar. Ja no hi ha personatges com els d’abans.

Azores trail run

Feia setmanes que parlaven de la carrera i era emocionant veure-los alçar-se de matí, a les sis, abans d’anar a treballar per entrenar-se. La vida dels que tenen objectius sembla més heroica. I encara més després de l’èpica de córrer per la muntanya, els maratons i els ultramaratons. Feia setmanes que parlaven de la millor del món, una tal Anna Frost, 32 anys fibrats i un somriure present sempre a les fotos que quedava bé amb el cabell groc, quasi blanc, i les arrugues a la cara: els objectius tenen un cost. I per molt que funcione això de mirar-se un mateix i voler autosuperar-se, a estos nivells, la gent el que vol és guanyar al veí. I el millor, en canvi, és quan et conten després coses com que els companys de carrera t’anaven assenyalant els perills de la ruta: una ruta de costa a costa de l’illa de Faial, 48 quilòmetres d’asfalt, fang, senders, terra. Quan ja t’has acostumat a córrer en una superfície, crac, canvia i quilòmetres després, tornes a començar. I aleshores algú que va davant t’assenyala eixa pedra malnascuda al camí o aquella corba on canvia de sobte el terreny. Com un guia, com una llebre.

Diuen que no pots parar perquè arribats a un punt només corres per inèrcia, com si respirares, i que si pares, corres el perill de quedar-te. Per això, una de les meues amigues va aguantar mitja carrera amb una pedreta al calçat i ara té el dit menut blau i adolorit. Sabia que si deixava de córrer uns segons no podria continuar. El repte és saber-ho i aguantar. De fet, des de Caldeira -més o menys a meitat del camí- amb rampes continues a les cames o flat des de Levadas i sense poder aturar-se a la vora del camí i descansar. Perquè aturar-te significa en la majoria dels casos desistir. Perds l’efecte de la inèrcia i estàs vençut: la força de voluntat de no parar és major que la de continuar una vegada detingut.

Arriben a la meta i ens conten tot açò, després d’hores que arribara el primer, quatre hores i pocs minuts, un portuguès que encara pot balbucejar certes frases al presentador. Vénen deshidratats després de Capelinhos i un sol ja d’estiu. Capelinhos és una zona de sorra i molt de vent, apareguda després de l’erupció del cinquanta-set. És emocionant, l’èpica: nosaltres els esperem des de les dotze al costat de la barraquinha de cerveses i de menjar (chicharros amb molho cru, una delícia) i jo només pare de pensar en els músculs, en la vida amb objectius i en com els sabrà de bons, els peixets i la cervesa Sagres. Si a nosaltres ens ha salvat un dissabte, a d’ells els ha de saber a orgasme. Però la majoria d’ells quan arriben no poden ingerir res, només aigua, Isostars i plàtans. I pensar que tot el nostre dia havia començat perquè des del cotxe, ja quan marxàvem a casa, algú havia vist un sortidor de cervesa!

Molts corredors no poden parlar ja a la meta. Anna Frost arriba tranquil·la, com si no li haguera costat massa i de segur que ha polvoritzat algun record. El nostre ídol – nosaltres que continuem amb el marató particular, alcohol i caldo de peix- és un tio que arriba tal com va eixir: amb el cabell pentinat, sense suor al rostre, i amb una motxilleta que llueix amb gràcia, sense camelbacks ni romanços. La qüestió de nomenar-lo ídol apareix quan ens conten que “el tio este anava parant-se al llarg de la carrera, per xarrar amb uns i altres, i per traure fotos al paisatge o a una flor”. El tio havia vingut a passejar-se, com jo quan isc per la ciutat.

Els nostres viatges a les barraques augmenten i la gent ja no aplaudeix igual. L’alcohol els fa perdre l’interès, als meus amics, mentre jo em distrac, perquè m’emocione, al costat de la meta sentint els atletes i veient com arriben. Diuen que els últims foren una parella, que entraren agafats de la mà, i que el primer, aquell que només havia pogut fer tremolar algunes paraules, encara estava allí, vuit hores després i els aplaudia. I és ara quan topetes amb els llocs comuns, les frases de sempre: la noblesa de l’esport, la companyonia. I ja calles i deixes que s’escalfe l’últim glop de cervesa.

Somriu, vinga

Pot ser funcione tot millor per regles, per exemple, ja que el pinyol del problema segueix present -el pinyol, sí, després de mossegar i estirar, i que se’t queden filets entre les dents-, després de que ni paraules ni fortuna haja acabat -d’un mos- amb el pinyol, pot ser tot vaja millor amb regles, eixes xicotetes coses que la gent positiva s’entesta a fer-te veure com les necessàries per ser feliç. Pensar què fou el millor del dia d’ahir i recordar-ho, com si les hores mortes, la matinada, i el client imbècil no hagueren existit. Diuen, la gent positiva, que no hi ha problemes, només actituds errònies i et canten fòrmules de motivació, molt semblants. Després, pots fer-los cas, com a una mare, o renegar, i este, el dels renecs, és un camí difícil perquè pots, després d’un temps, trobar-te ja còmoda sense creure en res, i paral.litzada. Per això està bé llegir renegadors professionals, que canvien de direcció a les primeres pàgines del lilbre, i no cal donar massa explicacions que ja sabeu de qui parle. I per això també, per canviar un poc de to, i oblidar tot el que has llegit, dels renecs i de la dictadura del somriu, vinga, he pensat això, en fer regles: cada dia, a la nit, pensar què ha sigut el millor del dia. Òbviament, és una trampa, perquè quan estàs en general, bé no necessites dividir el dia així, però com encara no sé si és necessària una mica de mentida per poder viure, doncs acceptem el truc. 

Tota aquesta introducció és per contar que el millor d’ahir fou quan de camí a omplir un contenidor de plantes ells van parar enmig de la carretera, jo vaig eixir corrent del centre, vaig creuar entre cotxe i cotxe, i ells dos, que ja menjaven el gelat, me’n donaren un altre. El devoràrem, perquè només tenim una hora per dinar i entre hores el jefe opina que menjar no és necessari. Em podria haver estalviat la introducció, però el gelat pagava la pena.

Arcs

I hem vist cinc balenes blaves:  primer dues, una mica lluny, i amb tres barcos més, a la caça del turista content, i una hora més tard de zodiac, tres més, aquest cop molt més a prop, sense companyia. Feia sol, i menjàvem galetes mentre les balenes s’ajuntaven, baixaven, bufaven, ensenyaven la minúscula aleta dorsal. Quinze euros, tot això, alta mar. Durant el trajecte cap a Pico, per tornar uns turistes, no sé si ells miraven el cel, la terra o les ones que començaven a ser més fortes: de l’aigua que tallava la zodiac es veia l’arc de Sant-Martí, ara sí, ara no, no sé si ells el veien, si acotaven el cap fins que els colors apareixen. I aleshores, això, els colors al costat del plàstic del semirígid, que apareixen i desapareixen, fan el viatge lluïdor. Ni les cinc balenes blaves poden fer res contra una cosa efímera, que no s’espera. Qui pagaria quinze euros per veure un arc del cel?

***

Omplir el temps o matar-lo, després, al treball em toca pensar, pensar en cercles, ja se sap, el desfici, la poca faena. Podria podar estes fulles, anar a la zona de les aromàtiques, netejar el microones, tapar d’activitat els dies a l’illa. Tapar-los, soterrar-los. Però faig com que faig, i faig poc, i aleshores el cap ha der fer, per compensar, però només compte amb pocs elements, com si la llibreta on escrivia s’haguera quedat sense pàgines, o millor dit, s’haguera omplit de pàgines en blanc, tantes, tantes, que em quede en la primera línia de la primera fulla, rondinant. En realitat, el bolígraf no té tinta, però això encara no ho sé.

I aleshores, com que fa molta calor, i les plantes no se m’han de morir, regue. I ell quan torne avui a casa, em preguntarà què ha sigut el millor del dia, i jo li diré regar, i ell riurà, burleta, pensant que no ho dic seriosament, però després em mirará als ulls i veurà com de seriosament ho dic. Regue i ja no hi ha llibreta, ni cercles, ni temps podrit. I es forma un arc de Sant Martí amb el doll d’aigua, vora les plantes, i això és el millor del dia, però qui ho podria creure?

 

Vés tirant

Perquè la responsable de la beca va vindre l’altre dia, i em pregunta què tal tot però m’ho pregunta mentre el jefe està al costat meu, i què vols que te diga, si vaig amb l’aixà tot el puto dia, quedem els tres a les quatre i jo ja sabia que no li diria la veritat, que faig una hora més i tot això, ja saps, tot el puto dia amb l’aixà, quina puta merda estic aprenent ací? La xica semblava interessada realment, vull dir, en saber la veritat, si complia l’horari o si el que posava a l’oferta s’estava complint, però jo l’únic que volia és que acabara aquell teatret, un teatret sense gràcia, ni el jefe ni jo podíem dir la veritat, jo no sé què esperen, i ell que cavallons cap amunt i cavallons cap avall o llevar brosses del maracujà tot el puto dia, i la xica preguntant-me si hi havia alguna cosa que volguera comentar, en plan, canviar, millorar. Jo m’agafaré un mes de baixa, la puta esquena, i després, d’ací uns anys m’hauré oblidat d’estos cinc mesos. No tenim ni vàter, tia, i m’espere a cagar a casa, a migdia. I el meu puto company de faena treballa dues hores més i els dissabtes i jo ja li vaig dir al jefe que dissabtes no treballava. A part, ho té tot molt malament muntat. Tu penses tres mil plantes de maracujà, per a què? I no planta creïlles, no ne planta, i a la tendeta té tres o quatre coses. I quan ve la dona amb el xiquet, que tindrà tres mesos, ni l’agarra ni res, i a l’altre que està per civilitzar, que jo crec que és falta d’atenció, perquè no li fa ni puto cas. Xic, deixa la puta aixà i agarra el teu fill! A voltes curra molt, el meu jefe, però no aprenc una merda. I tinc l’esquena rebentà, després a l’agost aniré a São Miguel, aguantaré fins a l’agost, crec que aguantaré. Si em queixe, què guanyaré? Només que el jefe després me faça treballar més.

I així un altre becari vindrà l’any que ve a l’empresa a fer cavallons per un xic jove, amb una jove empresa de molt de futur, ja sabeu, els emprenedors. I encara diu que li sap malament dir alguna cosa per si afona l’empresa, si ja no va cap becari més mai més, mira que haurà de deixar de plantar maracujàs i agarrar al fill que pateix mancança d’atenció. I agarrar l’altre fill de tres mesos que encara plora molt i qui sap si tots mos queixem s’afonaran totes les empreses de Faial o de São Miguel, s’afonaran les illes si tots els becaris que podríem queixar-mos, mos queixem, omplim Europa de fulles de queixes, de projectes, compromisos i horaris que no es compleixen, i de com, per no queixar-mos, intentem compensar amb coses menudes, baixes falses, hores que matem perquè no mos maten elles. I així passem els mesos amb xerrameca inútil, torna-li la trompa al xic, el vés tirant, el modus operandi.

Bicho

Ens ha passat de tot: ara tu des de fora, home o dona del continent, amb trens, hospitals i veterinaris que tenen més tecnologia que aparells de raigs X, ens veus a nosaltres, illencs, alguns tancats, alguns feliços, que anem a la mar o anem a vivers que són selves. Ens veus des de gener, des de fora, que anem i venim a Porto Pim i passegem gossos a Porto Pim, i enfilem la carretera fins Feteira per treballar fins les cinc, menjant-mos els mocs o carregant l’esquena de palmeres, o ens veus cantant en el maleït Peter’s, o de torrà un dia de feina on ens conviden a vi i sucre, i tot gira perquè no vivim en una illa, no, vivim a un vaixell i ningú ens havia dit res. Hi vivim i per això ens van pegant colps, igual que tu, al continent, però pot ser nosaltres més sols. O com som menys, i el més constant que hi ha a les Açores és el vent, i ens fem companyia contra el xiulit, estem menys sols que tu.

Ens veus, continental, apostar per veure qui es quedarà més temps ací, i qui vencerà el costum local, i marxarà per no tornar. Ens veus que agafem Zodiacs per veure balenes -alguns les veuran en somnis, marejats i drogats- i que nadem al costat de la mar, en la piscina, perquè l’aigua fins maig està massa freda. Ens veus, a nosaltres que som pocs, sis o set, deu o vint, quan anem de nit a l’hospital, cagats sense seguro mèdic, i ens veus feliços direcció a Pico amb la boca ja salivant pel licor cafè.

Veus, des de fora, cap al bell mig de l’Atlàntic, lluny, igual que tu, semblants, que també ens peguem hòsties. I que triem, triem, triem, i que també se’ns encull el cor. Perquè continental, a les illes, els veterinaris no tenen quasi material perquè els açorenys no poden pagar operacions ni ecografies, i de tot el que fèiem, ja no ens veuràs passejar cap gos fins Porto Pim.