Fuga i vent fins tocar terra

                                                                 Se fuga la isla

                                                                            y la muchacha vuelve a escalar el viento

                                                                    A. Pizarnik

Açò és més petit que Menorca, diu, i fa amb els braços com si abraçara l’illa, com si una illa se poguera abraçar. Sembla mentida, sent de Menorca. Pot ser és només esta illa, enmig de l’Atlàntic, tan a prop de Boston, tan lluny de la Mediterrània. Jo no sóc capaç d’abraçar-la, ni tan sols de fer així amb els braços i alçar el cap, i veure’n el límit. Perquè les illes són per definició un lloc tancat, però pel fet d’estar aïllat ja no pots assenyalar les línies que et separen: és un altre ritme, l’illenc, i te barreges amb la terra negra i no fas més que podrir-te lentament, com una de les plantes que duguérem d’Holanda i no s’hi han adaptat. Cada dia les mire, com si les abraçara, però res, les regue, però res, i a poc a poc, la tija més flonja i les fulles molles. Perquè no estan assecant-se, estan podrint-se.

No m’imagino vivint ací, diu. Bé, visc a Madrid però tampoc m’imagino vivint a Madrid: vaig i vinc, amb el treball, i per això, perquè escapo de la piconadora de la ciutat puc viure a Madrid sense imaginar-ho. No mou les mans, mentre ho explica, senyal que no pensa en cap illa. I la conversa sempre va al mateix riu i ja cansa: que sí, que Faial és xicoteta però imagina viure a Corvo, on a voltes es queden incomunicats i on no hi ha policia (segons sembla el policia que hi havia no va voler matar una vaca amb la pistola i els autòctons van fer-lo fora, no sé si el llançarien directament a la mar, amb la vaca, i la pistola se la quedarien, o tot açò és inventat, qui sap). No hi ha cap corb a Faial, no temem quedar-mos sense oli, no esperem cap vaixell amb les butxaques buides. Pico al davant ens recorda que hi ha companyia, que la terra a voltes guanya a la mar, i hi ha una cosa que es diu continent, tan poc abraçable)

No m’imagine vivint a Faial però hi visc, tampoc m’imagine vivint a Madrid: malgrat que guan vaig passar un dia, ara fa dos anys, ple de llum, cada volta que el menorquí parla de la ciutat veig hòmens i dones sols, sense un duro, sent aixafats com caragols. Els de Corvo no sé si imaginen viure a Corvo però dubte que pensen en Madrid. Els hiverns a vegades incomunicats pot ser pensen en llocs d’on es pot escapar, una bicicleta i arrea que fas tard i la vida t’espera a un altre lloc. Perquè ací fa massa vent i això no pot ser bo, és un vent constant, asseca les plantes, les asseca ací que hi ha tanta humitat que el cuir de les polseres i les sandàlies en dos mesos s’han florit. Té un poder, el vent, em diuen, per desfer la roca negra, la lava de fa cinquanta anys, Capelinhos i el far. No pot ser sa, tant de vent (no era a Reus on hi havia un alt índex de suïcidis i s’explicava pel vent constant, assecant, que només deixa un pensament al cervell?, també m’ho invente?)

Visc a Madrid però perquè vaig estudiar el que vaig estudiar i mira no ho penses, no ho penses i acabes vivint a una gran ciutat, d’estes que des de Menorca ni somiava, per què havia de somiar en el continent? La vida te duu i te deixes portar i acabes en Corvo, li dic, i delimite un rectangle amb els braços i riuen, claro, bueno, sí.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s