Quan fa uns anys arribaren els primers becaris Eurodissea a l’illa diu que es comentava, entre els empresaris de whale watching, “ja arriben els esclaus” i es fregaven les mans -i no ho diu però jo imagine que els caia l’aigüeta per la boquera i que veien com les butxaques deixaven de tindre forats.
Qui ho diu, qui ens conta aquest inici tan bonic de la dinamització d’una regió, té dos becaris i dos contractats i ens acaba de donar una peculiar experiència a la mar on cada vegada que arribava una ona tenies por que l’esquena se’t partira en dos, les mans enganxades al seient de davant de la Zodiac, i el cul apegat a l’altra: d’estes experiències et diuen, alguna cosa positiva te n’enduràs mentre tens els ulls que et couen, un rotgle de sal a les òrbites, i penses que sí, que alguna cosa positiva… si fins i tot, de les malalties diuen que pots treure un aspecte positiu! Com no traure un aspecte positiu d’eixir d’Algemesí per vindre a les Açores a treballar de llaurador?
Els de whale watching, este món tan ètic i amb tanta col·laboració entre les empreses, cobren uns 50 euros per una eixida de quatre hores de Zodiac i si vas a capbussar-te o vas a Princesalis (allà on naden amb taurons) la cosa puja a 150 o 200 euros, després, però, necessiten becaris perquè aprenguen a omplir ampolles d’aire o pinten la caseta de la Marina abans que arribe l’estiu i que l’alemanet o l’holandeset se senten com a casa.
Altres cobren per un contenidor de plantes 6000 euros però paguen 3 euros l’hora al jardiner i mantenen dos becaris de bades i en volen dos més, no siga que no puguen aprendre a descarregar palmeres, inventar-se noms de plantes, escriure e-mails i fer-se hòmens i dones que per a d’això estan les beques, per aprendre. Després cobren el subsidi de transport perquè viuen a una illa i tot és més difícil ací. No contracten gent local, la gent local o bé se’n va o bé subsisteix amb 400 euros al mes. També, els becaris, han d’aprendre a no complir els horaris, a fer-ne més, perquè és important que aprenguen com l’empresa va avant gràcies al seu esforç, les esquenes mòltes, però, les punxes a les mans, l’hora justa per dinar. Sobretot han d’aprendre, i això deuria de ser el lema de qualsevol beca, que no hi ha paradisos confortables.
