València: La Filmoteca

T’explique, ara fan el Cinema Jove però després continuarem amb la Filmoteca de sempre, jo te done els dos programes. Mira, mira, mira si estic ja farta, que faig el que vull, i te regale dues entrades dobles. Estes les has dur i te valen per dues entrades, no són entrades directament. Si véns sola, no vull dir que siga probable que vingues sola, ja m’entens, te poden donar dos entrades per a pel·lícules diferents, les que tu vulgues, ho has de mirar. Ella, la que t’ha parlat abans no sap res, si està a la taquilla, duc vuit anys ací, per què ha de vindre a dir si hi ha o no hi ha projeccions normals? Jo no venc entrades, jo informe ella que venga les entrades. Mira esta xica, que me sona molt però no l’ubique, ha vingut a presentar la pel·lícula Estocolm i ha marxat ja. Vénen als col·loquis i se’n van. Mireu, i al concert podeu vindre, al concert que fan ara, perquè clar, no anava cara a l’aire, el restaurant. És car, però vos podeu fer una coca-cola i quedar-vos i sentir-los. No és obligatori sopar, és que la gent creu que és obligatori i clar, no entren. Vint euros el menú, són cinc plats, que podeu demanar un menú i compartir-lo, perquè menjar tant? O deixar plats sense tocar? Mira ja ve a molestar el jefe a la xica que està fent la promoció del restaurant. Que pesats són. Jo estic ací des de les quatre i són les dos de la matinada, podria quedar-me a fer-me un cubata però el que vull és fer-me un cubata en casa, al sofà. El que és bonic és la terrassa de l’Ateneu. Jo no hauria de fer publicitat, però fins a la figa. Ací, amb tots els vells que vénen, com puc lligar? Bé, vells i els “intel·lectuals”, en vuit anys no he vist cap home que pague la pena, vuit anys, jo li dic al jefe, per l’amor de Déu, posa’m al Principal, que són jóvens els que hi treballen, no ací que tots coixegen. I tu has sentit l’olor d’alguns dels que vénen? Mira, entre l’olor i que ja m’ha tocat cridar tres voltes a l’ambulància… Algun dia hauré de posar jo mateixa la sonda. I se’m dormen. És que molts estan sols. I alguns són més pesats, intenten lligar amb mi sempre, però si podria ser la seua neta, senyor. Estic fins a la figa, per què no em posaran en el Principal?

Pico, última història (2)

La sort de les illes és la sort dels pobles. Perquè en el camí cap a un vaixell que no agafarem mai, ens aturem i preguntem per aiguardent i justament, com sempre, apareixen tres o quatre hòmens que coneixen gent que en fa i que en ven. El preu normal, ho dic per si aneu a Pico i voleu aiguardent o bagaço, és de cinc euros per litre i el normal és comprar garrafes de cinc litresI l’aventura continua perquè continuem entretenint-se: el cosí de qui ens ha atés, Roberto, un xic jove excitat per parlar amb tres estrangeres, vindrà amb deu litres d’aiguardent però com que estava al llit, tardarà.

Aleshores, ens fem cerveses, convidem a cerveses, la gent ens parla i ens diu que el barri és com una família, Toledos a Pico, gent que es reuneix tots els dies al bar del poliesportiu i que no discuteixen mai. La sort de les illes és trobar-se amb gent que vol parlar amb estrangers. Roberto, amb trenta-quatre anys mai ha pujat a Pico, perquè Pico sempre està ahí. Tampoc el vell que duu des dels deu anys a l’illa pujarà ja a la muntanya màgica. La tenim ací sempre, ens diuen, per què hauríem de pujar-la?

Roberto, que es dedica a organitzar les partides de ping-pong del poliesportiu, esport estrela d’aquest barri que compta amb els guanyadors nacionals i que té els genolls fotuts per un partit de futbol als vint-i-tres. El vell que és fuster i que no deixa el got de cervesa, com si alguna mà invisible li’l col·locara ple una vegada i una altra.

I xerrada per xerrada, arriba el cosí amb les dues marraixes i de les cerveses passem a les cates d’aiguardent. I nosaltres, després de mig hora de flirteig a la deriva,  ja volem deixar l’aventura i enfilar-mos cap a la posada de la juventut (perquè deixar una aventura és començar una altra, i esta altra seria colar-nos en l’alberg, que feien futbol, la gent estava distreta i les beques són misèries). Tanmateix, Roberto i el cosí de Roberto tenen encara paraules per a l’última història a Pico.

La loteria

Vol cap a València. Mitjana d’edat de quaranta anys, hòmens i dones que han vingut a Lisboa per qüestions de feina: uns quants que parlen de com es queden sense canvi a la farmàcia i altres que parlen de congressos i de futbol. És el dia que juga la selecció espanyola, el primer partit, i han tardat en entrar a l’avió perquè hi havia una pantalla gegant a la porta d’embarcament: zero a zero.

—El pilot ens retransmetrà el partit mentre controla l’aparell?

—Sí, clar, segur.

Riuen.

—A vore si passa com amb Croàcia, que quan sàpiam el resultat siga del tot inesperat!

—Jo preferiria que l’hostessa rossa em fera la retransmissió.

Riuen.

M’assec prop de la cua de l’avió, i com sempre, imagine explosions, motors que fallen i una sensació d’abandonament i acceptació que espere vinga a salvar-me en qualsevol d’eixes situacions. Darrere estan els aficionats al futbol i em fixe més amb l’atuell. Camises i polos de marca, sabates de pell, cabell curt amb la clenxa al costat. A l’esquerra de l’avió encara es veu llum -les illes encara estaran il·luminades- i a la dreta, on jo m’assec, la lluna plena ha aparegut (divendres 13 i lluna plena, nit d’esperits). La parella de col·legues de darrere continuen parlant.

—Jo feia escala a Madrid, veníem de Turquia, d’un congrés… Havia presentat eixes noves lents, aquelles que ens anaven a resoldre la vida, te’n recordes?

—Vagament.

—Bé, imagina: una xica, arregladíssima, tacons d’agulla, cabell llarg, pintada… però no pintadíssima, ja saps, elegant. No sé quantes voltes m’ha passat ja… A tu no? Bé, la veig que s’asseu davant meu, ens saludem i prou. Ara quan ens tornem a veure a Madrid, la tia comença a parlar-me, es queixa dels viatges i d’esta vida d’aeroports i maletes. Me diu, de sobte, ara me prendria un cubateta. Ja saps, per relaxar-me, em diu. La tia, ja saps, una tia de negocis, com estes que hem vist al congrés, ja saps. Li dic que he quedat amb una amiga, jo havia de quedar-me a l’aeroport unes quatre hores, la meua maleta ja venia a València, sempre vénen directes, no? A no ser que tu no els ho digues. Tenia la maleta de mà.

—I no anares amb ella?

—Clar, li vaig dir això per estar junts unes hores. Ella, la meua amiga i jo per prendre unes copes prop de l’aeroport. Què fas amb tres hores? Madrid no és València. I aleshores la tia me diu: Buf, i no te vindries amb mi… perquè ara te follaria.

—Collons, que a saco, això te digué? Eixa tia ho tenia clar.

—Clar, clar, res de merdes ni insinuacions. Una tia directa, i està bé així, sense prejudicis ni res, a gaudir. Però jo tenia la maleta cap a València… i com anava a quedar-me a la ciutat?

—Fotre, podries haver follat i clavar-li-la ben dins.

—Ja te dic, clavar-li-la, eixa tia volia això. A tu no t’ha passat? A mi ja m’ha passat quatre o cinc vegades, ties ben vestides, elegants, tacons i tot això.

—No, no, doncs t’ha tocat la loteria sempre, eh.

—I ara amb estes edats, ja saps, sense prejudicis.

El motor comença a fer molt de soroll i ja no sent la conversa.  

Pico, última història (1)

Venim de l’illa veïna, la que no ofereix cap vista on descansar la mirada, perquè Pico és el millor de Faial, i encara que faça mal oratge i els núvols no escampen, tenim la imaginació per veure la muntanya, que apareix i desapareix a l’hivern i que a l’estiu ofereix la promesa d’un estiu amable i sense canvis. Però els que viuen a Pico, tota la vida o una temporada, no tenen cap terra que buscar, el perfil de Faial no té res d’especial i l’afegit de Capelinhos emociona de més a prop. Els de Pico ho saben i per això, perquè la bellesa l’ofereixen directament als que miren des d’Horta cap a la mar, tenen un cert recel als veïns. Vaig llegir una vegada a una escriptora alcoiana que els que eren bells envejaven els altres, els que els miraven, perquè tenien una vista millor que ells mateixos. En aquest cas illenc, seria una cosa semblant.

Són dies de l’Esperit Sant, que també apareix i desapareix segons diuen, i les sopes i les rifes acompanyen el llarg cap de setmana. Mentre a Faial vam veure el diumenge com munyien les vaques a Os Cedros per repartir la llet i uns trossets de formatge a la gent de la freguesia, a Pico només veurem, de la festa, rosquillas: un pa en forma, efectivament, de rosquilla, i no de la rosquilleta valenciana (menjar que mullem ara també a l’estiu a l’orxata). Les veurem a les mans dels altres i no les tastarem, ocupades com estem en entretindre’ns: observar el paisatge, pujar a la casa de la muntanya, baixar a la Baia das Canas, pegar una volta pels llacs plens de boira que ens deixa el cabell tot xop, dinar al port i entreveure que farem tard al vaixell, però què importa, perquè qui sap quan tornarem a Pico.

Quina importància té, perdre el vaixell, si estem a l’illa veïna, la que ens ha acompanyat tots els dies, presència tan important com la mar, enmig del limbe. Volem quedar-se a passar la nit, ens preguntem, entre riures, mentre no trobem cap gasolinera oberta? I on passem la nit? Al cotxe? Ah i podríem comprar aleshores aiguardent i provar les sopes de Pico i agafar una d’eixes rosquilles! Recorreguem totes les freguesies, negociem preus de garrafes d’alcohol i prenguem cervesa fins que l’endemà sone una altra vegada a deures. I a menys deu encara peguem voltes per la ciutat, amb els bitllets del vaixell en la butxaca i el vaixell a punt de salpar per tornar a Horta.

Ens hem entretingut a Lajes, amb una amiga i un gelat, a la platja, amb el vent del sud, fora ja de la boira de l’altra part de l’illa, i hem oblidat les busques del rellotge, les mateixes que ara ens feien passar la nit fora de casa. Ens hem entretingut i eixe és el motiu de l’aventura.

 

.

 

 

Madeixes fosques, 3

Vam canviar de ruta i ens van enxampar, així són les coses. Bé, ell s’ha escapat, òbviament. Jo comence a arrancar-me el pèl, sense poder-ho evitar. Temia, quan caminàvem fins Porto Pim, allí on els pescadors somien encara amb balenes i pesquen, d’amagatotis, dofins menuts, que açò ocorreguera. I al mateix temps, el fet d’estar amb una illa ens fa saber a tots que tenim els dies de llibertat comptats, perquè sempre, en qualsevol terra envoltada per aigua, t’acaben trobant. Ara no sé, ho sabré després, que he tingut sort i que he anat a parar a un lloc on no em mataran, passe el temps que passe ací. Si m’hagueren agafat els altres, ara  pot ser -i és greu perquè no ho sé encara, visc sense saber com de prop he estat de la mort, maleïnt els que em varen enxampar, i és greu perquè mai sabem del cert què ens salva- estaria en la incineradora.

Pense en el meu amic, llunyà ja, per les carreteres circulars i mort de fam. Ací em donen de menjar, cada dia dues vegades. El deixen en un plat al costat i esperen que moga la cua com a senyal d’agraïment. M’arranque el pèl. Hi ha molts gossos al voltant, semblen contents, mouen la cua bastant. Només reconec a un altre com jo, té rotgles nus, i a la caixa, madeixes fosques.

Baixem fins Porto Pim, 2

Ara veig més gossos solts, serà que ja ve l’estiu, i alguna cosa se’ls remou i van més enllà de tanques i portes. Perquè encara que ella diga que qualsevol gos el que vol és carinyo, què sap ella de les corretges? Tenim fam, el meu amic i jo. Avui hem fugit dues vegades, panteixant. Ell corre més que jo i he patit perquè sé que si m’enxampen, ell quedarà orfe.

Mentrestant, ens agrada jugar amb els cavalls, ens posem darrere esperant les coces. Això ja ens pot entretindre tot un matí, distraguem la fam. El meu amic, des de la tamborinada, sembla més fluix i distant. Tanmateix, seguim la mateixa ruta malgrat que ja és estiu.

Primer Feteira, després Castelo Branco. Hi ha una casa molt gran, de pedra, amb gallines i porcs. Podem estar rodant-la hores fins que ens atrevim a entrar. No hi ha ningú al llarg del matí, però de vesprada, a vegades, hi ha una parella jove. Tenen un cotxe blau, d’un blau més fort que el de la mar, se’m fa estrany.  Perquè ell recupere la força, li faig jo quasi tot el treball. Ell vigila – hi ha dos gossos però estan nugats, mai han estat en una canera, se’ls nota per la manera de mirar-nos- i jo entre en la cuina, i prenc tot el que puc. Ah si poguérem també prendre les gallines! Però estan en tanques i ens és impossible obrir-les.

Si tenim forces o hem menjat prou fins l’endemà, podem allunyar-nos de la nostra zona i baixar fins Porto Pim. Clar, són dies de festa. Encara no hi ha massa gent a la platja, alguns despistats i alguns gossos. Ens banyem. A vegades, ens pica tot el cos per les meduses (aigües vives i  caravel·les). Veiem els gossos jugar amb els amos, quina felicitat ser gos. Des de la fondària dels ulls negres del meu amic, li puc llegir el pensament.

 

 

Fins Capelo, 1

Caminem junts des de fa mesos, ens entenem. Quan jo entretinc una senyora, ell va directe a la cuina, que fins i tot, obri tuppers de menjar preparat,  i agafa una miqueta per a mi, sempre ens ho repartim. Després, em toca a mi la caça del tresor, i sé que com ell, preferisc este paper, el del caçador, que som companys de feina, camarades. Anem a Feteira i rodem i rodem fins trobar una casa que té la porteta menuda del pati sempre oberta. Jo l’espente, normalment sóc jo, i entrem. Hi ha un gos, però és un gos amb por, i no ens fa res. No cal repartir-se cap paper, els dos anem a per vianda. Després ens diran sacanes o alguna cosa semblant, tampoc puc assegurar-ho. Ens movem pels mateixos llocs i encara que és una illa i podríem explorar-la sencera, que és el que té una illa, que no te pots perdre, més enllà de Capelo desconeixem el paisatge.

Ell és més rude que jo, també he de dir-ho. A mi per exemple, els gats m’espanten, dec haver tingut alguna mala experiència, record de la qual hauré matat en algun somni. Ell se’n riu, i encara que totes les vegades que ens topetem amb gats jo intente fer-me l’homenàs, acabe fugint amb la cua entre les cames.

Mai fa fred, a l’illa, només patim fam: com ens tenim l’un a l’altre, jo fa temps que no plore amb l’estómac buit, i crec que per ell és el mateix. El perill són els cotxes, i nosaltres xino-xano, carretera amunt i avall, hem tingut sort i només un dia va acabar una mica malament amb la tamborinada que rebé el meu amic. I com que està tan prim, temia per la vida, per la seua i la meua, ell mort i jo una altra vegada sol.