Madeixes fosques, 3

Vam canviar de ruta i ens van enxampar, així són les coses. Bé, ell s’ha escapat, òbviament. Jo comence a arrancar-me el pèl, sense poder-ho evitar. Temia, quan caminàvem fins Porto Pim, allí on els pescadors somien encara amb balenes i pesquen, d’amagatotis, dofins menuts, que açò ocorreguera. I al mateix temps, el fet d’estar amb una illa ens fa saber a tots que tenim els dies de llibertat comptats, perquè sempre, en qualsevol terra envoltada per aigua, t’acaben trobant. Ara no sé, ho sabré després, que he tingut sort i que he anat a parar a un lloc on no em mataran, passe el temps que passe ací. Si m’hagueren agafat els altres, ara  pot ser -i és greu perquè no ho sé encara, visc sense saber com de prop he estat de la mort, maleïnt els que em varen enxampar, i és greu perquè mai sabem del cert què ens salva- estaria en la incineradora.

Pense en el meu amic, llunyà ja, per les carreteres circulars i mort de fam. Ací em donen de menjar, cada dia dues vegades. El deixen en un plat al costat i esperen que moga la cua com a senyal d’agraïment. M’arranque el pèl. Hi ha molts gossos al voltant, semblen contents, mouen la cua bastant. Només reconec a un altre com jo, té rotgles nus, i a la caixa, madeixes fosques.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s