La loteria

Vol cap a València. Mitjana d’edat de quaranta anys, hòmens i dones que han vingut a Lisboa per qüestions de feina: uns quants que parlen de com es queden sense canvi a la farmàcia i altres que parlen de congressos i de futbol. És el dia que juga la selecció espanyola, el primer partit, i han tardat en entrar a l’avió perquè hi havia una pantalla gegant a la porta d’embarcament: zero a zero.

—El pilot ens retransmetrà el partit mentre controla l’aparell?

—Sí, clar, segur.

Riuen.

—A vore si passa com amb Croàcia, que quan sàpiam el resultat siga del tot inesperat!

—Jo preferiria que l’hostessa rossa em fera la retransmissió.

Riuen.

M’assec prop de la cua de l’avió, i com sempre, imagine explosions, motors que fallen i una sensació d’abandonament i acceptació que espere vinga a salvar-me en qualsevol d’eixes situacions. Darrere estan els aficionats al futbol i em fixe més amb l’atuell. Camises i polos de marca, sabates de pell, cabell curt amb la clenxa al costat. A l’esquerra de l’avió encara es veu llum -les illes encara estaran il·luminades- i a la dreta, on jo m’assec, la lluna plena ha aparegut (divendres 13 i lluna plena, nit d’esperits). La parella de col·legues de darrere continuen parlant.

—Jo feia escala a Madrid, veníem de Turquia, d’un congrés… Havia presentat eixes noves lents, aquelles que ens anaven a resoldre la vida, te’n recordes?

—Vagament.

—Bé, imagina: una xica, arregladíssima, tacons d’agulla, cabell llarg, pintada… però no pintadíssima, ja saps, elegant. No sé quantes voltes m’ha passat ja… A tu no? Bé, la veig que s’asseu davant meu, ens saludem i prou. Ara quan ens tornem a veure a Madrid, la tia comença a parlar-me, es queixa dels viatges i d’esta vida d’aeroports i maletes. Me diu, de sobte, ara me prendria un cubateta. Ja saps, per relaxar-me, em diu. La tia, ja saps, una tia de negocis, com estes que hem vist al congrés, ja saps. Li dic que he quedat amb una amiga, jo havia de quedar-me a l’aeroport unes quatre hores, la meua maleta ja venia a València, sempre vénen directes, no? A no ser que tu no els ho digues. Tenia la maleta de mà.

—I no anares amb ella?

—Clar, li vaig dir això per estar junts unes hores. Ella, la meua amiga i jo per prendre unes copes prop de l’aeroport. Què fas amb tres hores? Madrid no és València. I aleshores la tia me diu: Buf, i no te vindries amb mi… perquè ara te follaria.

—Collons, que a saco, això te digué? Eixa tia ho tenia clar.

—Clar, clar, res de merdes ni insinuacions. Una tia directa, i està bé així, sense prejudicis ni res, a gaudir. Però jo tenia la maleta cap a València… i com anava a quedar-me a la ciutat?

—Fotre, podries haver follat i clavar-li-la ben dins.

—Ja te dic, clavar-li-la, eixa tia volia això. A tu no t’ha passat? A mi ja m’ha passat quatre o cinc vegades, ties ben vestides, elegants, tacons i tot això.

—No, no, doncs t’ha tocat la loteria sempre, eh.

—I ara amb estes edats, ja saps, sense prejudicis.

El motor comença a fer molt de soroll i ja no sent la conversa.  

Anuncis

2 respostes a “La loteria

    1. No m’agradaria quedar-me només amb les possibilitats, però hi ha tendència a quedar-se al terreny del no però sí, sí però no. No sé si m’explique, excuses, supose. Perreria, que diria el nostre amic comú. Estic per València, quedem els tres esta setmana? Besets

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s