El full i les condicions

—Em dónes el full?

—Ah, sí.

Acosta el full, i el full és un qüestionari de l’empresa, en el que als habituals “estat civil” i si “estàs a càrrec d’alguna persona” li has d’afegir, aquest cop, si tens cotxe, matrícula i marca. Un Porsche, un Ford, un Citroën. La ciència del treball, supose. Des del 2011 utilitzen el mateix qüestionari, no ha de ser tan rar. Després, què se’n deriva de si tens un cotxe o un altre, o si no tens cotxe, si guanyes punts o els perds, si entres en alguna promoció, és cosa de l’empresa.

Només entrar hi ha una tauleta on t’atén una dona, després un corredor amb pòsters de com anar vestit, com dur el cabell, i com somriure: hòmens, pantalons i jaqueta, corbata, sense barba, cabell curt, però no massa curt (ací sabeu que els extrems són el que hem d’evitar, els massa amb adjectiu); dones, falda per baix dels genolls (textual), camisa, jaqueta, cabell llarg però enganxat amb una cua, bigot depilat — no es diu, però es veu a la foto—. Hi ha també, apegat a la paret blanca, alguna imatge d’un avió, com si es tractara d’un viatge, el que inicies quan t’uneixes a l’empresa, el llarg camí que recorrereu junts. Després, quan ja tens al cap el que veus per la finestreta de l’avió, la mar calma o foc al motor de reacció, qui sap, arribes a una sala plena de cadires i taules i més pòsters, i una pantalla de projecció menuda.

Aquesta vegada, el pòster serà una miqueta més sofisticat: deu línies que responen al títol en majúscula, i negreta, COM FER AMICS. La primera línia resumeix la instrucció general: No criticar (algú) ni amb el pensament.

—A veure, per què estàs interessada a treballar amb nosaltres?

—Perquè, bàsicament, necessite treballar.

—[silenci] Doncs, mmm, som una empresa que està a Còrdova, Madrid, Sevilla i Barcelona i fa vint anys que estem a València. Oferim el millor per als nostres clients, ens coneixies?

—No.

—Ah, com has sabut de l’oferta?

—Per Infojobs o Infoempleo, alguna cosa així, no ho recorde.

—Ah (apunta al full, “INFO”). Mira, oferírem fa uns anys un paquet del nostre producte per 20 euros, però ara podem oferir més als nostres clients perquè hem entrat en un altre camp. La competència està oferint el mateix servei per 25 euros i nosaltres, que ja tenim una cartera de clients, podem oferir-los una rebaixa del 30%. Tu com creus que es prendran els clients esta notícia?

—Doncs bé, supose

—Bé, no? Doncs el paquet estaria format per Internet, telefonia mòbil, i televisió. Els nostres principals competidors són D i E i ara el que ocorre és que tots els seus clients estan fora del període de promoció, per tant, tampoc tenen permanència. Nosaltres els oferim una oportunitat d’estalviar. Et veus capaç de fer açò?

—Perdona, però exactament de què és la feina?

—A veure, em deixes acabar, perquè en principi he de saber si tu ets capaç o no ets capaç de fer-ho.

—Sí, sí.

—Ara te conte les condicions de feina. Et veus capaç?

—Sí.

—Doncs mira, va per punts. Pots guanyar fins a 3500 euros, tu creus que t’apanyaries amb este sou? Sí, no? Si aconsegueixes este -i assenyala en un full el producte, per exemple, la connexió a Internet- és un punt, aquest amb aquell altre són dos punts, i així. Imagina ara que de deu persones amb les quals parles, aconsegueixes deu, o cinc… Per què, de dues persones, quantes creus que canviarien a la nostra empresa gràcies al teu esforç?
—Una.

—També hi ha gent que guanya 1000, i 400, això depén de l’esforç i la teua implicació.

—Hi ha formació?

—Sí, clar, no creus que este servei necessita formació?

—I és debades? Per què fa unes setmanes vaig anar a una entrevista a on et feien pagar i…

—I jo quina culpa tinc?

—Cap, cap, perd…

—Em deixes acabar de fer l’explicació?

—Sí, sí.

—Doncs, hi ha dues setmanes de formació, i una d’elles és una setmana de pràctica, on aniries acompanyada de gent qualificada. Però continuant amb les condicions laborals, que tant t’interessen, a part del que pugues guanyar amb els punts, el sou base serien 300 euros per una jornada de 9 a 2 i de 3 a 5, i dissabtes només de matí. Algun problema amb l’horari?

—No… Però és a porta freda?

—Sí.

—No, aleshores no m’interessa.

—D’acord, però si te puc parlar amb confiança, si jo haguera dit que eren 1500 euros, hagueres dit que sí, i jo aleshores t’hauria dit que no. No pots dir en una entrevista que en altre lloc t’estafaren… és que faria una comparació, que no puc fer-te-la, clar.

Pels altaveus, ella imagina que sona el “no criticaràs ni amb el pensament” amb una veu masculina, l’acústica bíblica. L’aire condicionat, a vint graus.
—Mira, és com si quedares amb un xic i li digueres: però tu no seràs com aquell fill de puta?… I que més dóna les condicions de treball? El que importa és si ets capaç de fer-lo o no, ja vindran després les condicions.

—Per què demaneu la marca del cotxe?

El teatret

—Digues.

—Vinc per l’entrevista.

—Molt bé, què dus?

—Mmm (trau les dues carpetes negres de la motxilla, la mateixa motxilla de quan anava a la Universitat, pensa en això un moment, tampoc massa)… ací duc el B2 d’italià i el d’anglés.

—D’acord, espera que entre al teu perfil. Em dones el teu DNI?

—Sí.

—Ja està apuntat, anglés i italià. Què més?

Mira la pantalla. A les pestanyes del segon idioma, l’italià, la funcionària no ha canviat el nivell i encara hi posa “elemental”.

—Perdona, però ara és el nivell mitjà, el B2.

La dona mira el paper i la pantalla, i com si no hi haguera hagut cap errada, continua.

—Ah sí, nivell mitjà. Què més?

Passa les fulles transparents de les carpetes, pensa què hi ha de nou, què hi haurà apuntat al seu perfil, el màster, les beques, trau tot alhora, sense saber molt bé què dir primer, com si foren unes quantes peces que saps que no encaixaran i que encara que tu t’entestes en l’ordre, que si això va primer pot ser la cosa canvie, que si això ho juntem amb allò altre, que si el que anava l’últim ara passa per ser el primer. Però no encaixa, la vida, i això no hi ha manera que esta dona ho arribe a entendre. La motxilla està al terra, la nota amb el peu dret i de sobte li molesta. Hauria d’haver agafat una altra bossa, alguna cosa nova, no este trasto blau.

—Me falta lo últim que he fet, no ho trobe, com tinc més carpetes a casa, m’ho dec haver deixat damunt la taula, no ho sé. Ací tinc les dues beques que vaig fer l’any passat i l’anterior.

—Mmm açò t’ho pose com a experiència… D’acord, projecte, tesi, on te pose que ho vas fer?

—Ho posa al full, a la Universitat.

—D’acord, ja està. Ara falta esta… “”lifelong learning” mmm, és que si és formació no t’ho puc posar en experiència, com comprendràs.

—Ja, però les dos són beques, vull dir…

—Sí, però ací posa formació i en l’altra posava no sé què professional, per això t’ho puc posar en experiència professional.

—No ho entenc, si és el mateix.

—Ja… De tota manera, siguem sinceres, açò te dóna punts per a la Universitat, no per a les empreses, les empreses el que tens no ho valoren… I què més? Saps això d’Uniempren?

—Sí, però no m’interessa, jo no vull emprendre, vull treballar.

—Sí que t’interessa (gira una miqueta la pantalla perquè ella també puga veure millor la web d’Uniempren) … a vore, una idea…

A vore, una idea, repeteix mentalment. Pensa en la motxilla i en la bicicleta que ha nugat a l’arbre i espera que no li la furten o la multen. A vore… una idea, com si les idees per muntar una empresa brollaren només formules la pregunta. A vore, una idea!

—I els cursos?

—Mmm amb la teua formació els cursos ja no et serveixen, a no ser que vullgues ser ara perruquera o cambrera, mira de perruquera hi ha moltes ofertes. Però mira, mirem una cosa relacionada amb lo teu, alguna cosa de tècnica… havies fet de tècnica, no?

—Sí (Lo teu, repeteix mentalment, lo teu, una idea, mira lo teu, els papers, on està la idea? perquè tens moltes idees, però i la idea? i lo teu? lo teu està a la motxilla?)

—Este de Microbiologia… Ah, no està disponible, és que això també va segons la demanda, tu t’apuntes igualment. La cosa està molt malament… què puc dir-te?

—I el màster de professorat està al meu perfil?

—A vore, ah no, doncs això és important perquè aleshores te pose ací en “ocupació” professora…

—I tinc dos cursos també.

—”Actualització científica”… clar perquè una sempre ha d’estar reciclant-se, no? I estàs a la borsa?

—Sí, a la de Catalunya.

—Doncs ara te falta la d’ací.

—Ja, hi ha moltes places de professora.

Les peces fan crac, com la cançó, i els papers ben podria endurse’ls el vent, un vent que hauria d’entrar per una escletxa de l’oficina, i alçar teclats i fulls i documents i targetes. Tot el teatret fet sense ganes. Mira la motxilla i no té res més a traure, amaga les peces trencades que no encaixen, i se’n va.

València crema

Pel telèfon em diu que vaja al Carrer Recaredo per a una entrevista de treball, tu t’has apuntat a l’oferta de cambrera de pis, no? Sí, sí, conteste, aleshores he de dur el currículum amb una foto i puntual a les quatre i mitja en el barri de Velluters.
La carrera, els dies de vuit a vuit al campus, les bates, les lliçons de l’institut, els mesos de llibretera, treballar com a investigadora, l’ensenyament i ara la resposta en blanc de com guanyar-se la vida pren el blanc de l’uniforme de les cambreres de pis. I si amb això puc indepeditzar-me o guanyar-me unes perres i mentrestant moure’m i moure’m i moure’m?
A les quatre i deu, més que puntual, acompanyada pel sol de València que crema sense cap vent atlàntic, la xafogor valenciana, davant de la porta i abans que puga tornar enrere pregunte pel tal Guillermo.

Passen cinc minuts. A la sala d’espera s’està molt bé, fresc, en qualsevol sala d’espera s’està bé menys en les blanques d’hospitals. L’espera l’hem aprés a base d’hòsties.

Un home d’uns cinquanta, un poc gros i d’un metre seixanta, calb i amb bigot i ulleres diu el meu nom i em dóna la mà. Repassem el currículum al seu despatx mentre un altre home, a menys de dos metres, escriu a l’ordinador. Al despatx encara hi ha dues taules més però buides.

—Te conte, nosaltres som una acadèmia que preparem per treballar a hotels de quatre i cinc estreles… Tu no tens experiència, no?

—No, no, m’apuntí a cambrera de pis en Infojobs.

—Sí, exacte, però amb el teu anglés podries ser recepcionista. Mira, te conte, nosaltres preparem per a la inserció laboral. El sector turístic com saps és el que ofereix una major oferta de treball… Però clar, per a treballar en hotels d’este nivell necessites una formació que nosaltres t’assegurem. Són tres mesos, un o dos dies a la setmana i després fas unes pràctiques -t’ho assenyale ací al paper- i si demostres que vals, els hotels te contracten.

—Jo és que venia amb la idea d’una oferta de feina, vull dir, un contracte laboral, no una oferta de curs.

-—Clar, clar però això passa si ets de turisme, com comprendràs, la gent que va a estos hotels és exigent, i la persona ha d’estar qualificada. I nosaltres demanem implicació, implicació, això és el que volem (amb el bolígraf subratlla la paraula cinc o sis voltes, sembla que perfore el paper)

—Però és que clar, jo venia a una oferta de feina, no a un curs per ser recepcionista. I les pràctiques són remunerades?

—No, clar, però després de vint-i-quatre hores o menys, si demostres la implicació (i torna a assenyalar la paraula al paper, perforarà el paper?). Perquè nosaltres el que volem és això, implicació. Donem una oportunitat a un treball estable i ara com està el panorama, doncs, no pots perdre cap opurtunitat.

—I quant costa?

—A tu t’agrada el cafè?

—M’agradava, sí.

—Doncs com si te prengueres dos cafès al dia.

—Ja.

—Mira, te done els preus del curs (trau un altre paper com si em fera un favor). Se’t quedaria, ja que estàs a l’atur, en set-cents euros. Pensa que optes a un treball estable.

—El problema és que ja no m’agrada beure cafè.

València crema, les oportunitats són falsos treballs, i els carrers plens d’ansiolítics eviten perforar amb bolígrafs caps de serps.