Ponent

He notat com es bellugava lleugerament, i amb el polze i l’índex, l’he tret. La dent ha deixat uns filets, com uns filets d’un tros de vedella, a la geniva, i la vora del forat era irregular, més alta a la banda més fonda. A poc a poc, he notat com hi havia cinc dents més soltes. Hi estaven abans? S’han afluixat totes alhora?

No hi havia cap espill a l’estança i comprovava l’estat palpant-me la boca.

—Mare, hem d’anar al dentista. Em cauen les dents!

La mare diu ben poc i em mirà la boca, feu cara de circumstàncies, no se sap mai bé si actua així perquè està preocupada o pel contrari, no li preocupa gens.

—Venim perquè em cauen dents. Em note estes cinc a punt de…

—Espere’s. El dentista arribarà d’ací una estona. Al fons, a la dreta, està la sala d’espera.

Toque d’una a una les dents, les moc una mica, avant i arrere, encara hi ha temps. Passe la llengua pel forat que ha deixat l’altra a la geniva. Sembla cada vegada més gran.

—Digues.

—Vinc perquè em cauen les dents.

Òbric la boca.

—Això pot significar alguna cosa molt greu. O tot al contrari.

—I després podrà posar-me’n? Per omplir els buits, dic… però m’han dit que és molt car… Mil euros, o més.

—Ja ho veurem. Ha escoltat que potser una cosa greu, vull dir, una malaltia greu, no una simple càries?

—Sí, sí. Estic una mica marejada… Fa molta xafogor a la sala.

Sona el telèfon. Òbric els ulls i prem les dents unes contra altres amb força. M’alce amb el cabell banyat per la calor de la ponentada, feia temps que no sentia esta calor que puja de la terra, l’aire incandescent.

Bestiari

Després d’anys sense gossos, el meu avi ha decidit tornar a tindre’n. Es fan vells: la caseta està enmig de camps de tarongers i caquis, i el veí, que té gossos i cavalls, està massa lluny perquè els poguera sentir si cridaren demanant auxili. Tal com està el món, em diu, qui sap què ens passarà.
El meu avi acaba la faena del camp cap a la una, hora en què puja per dinar. Després fa una xicoteta migdiada al sofà, assegut, fins les quatre, hora en què torna a baixar a l’hort, a regar o a pastar per construir un nou garatge, un teulat per donar ombra a la banda de darrere de la casa, on xiula sempre el vent, o una nova tanca.
Eixe dia, com sempre, tenien la televisió encesa, i com que  era un dia una mica ennuvolat, tornà abans a la faena. Sota el paeller, hi ha dos estances per guardar les ferramentes i les màquines de polvoritzar. Les havien intentat obrir, sense èxit. Sí que havien pogut amb la porta del quarto dels trastos, sota la piscina, amb un forat a la tela metàl·lica. Furtaren unes quantes màquines i unes cortines de cuquets de l’any de Maria Santíssima, segons la meua àvia. El galliner i la conillera, intactes. Després de telefonar la guàrdia civil i parlar amb mon tio, van veure que la cortina l’havien deixada al caminet d’entrada, uns metres més enllà de la porta, la peça no tenia res de ferro.

Ara el gos, de pèl blanc, es passa els matins nugat a  la cadena, al costat de la bresquillera, i les dues gossetes menudes, encara cadells, es passen els dies al quarto on estan els galliners i les conilleres. El gos blanc, el que està nugat als matins però solt de vesprada i de nit, és dòcil i mou la cua alegrement quan s’acosta un estrany. Les xicotetes,  si estan fora del cau, remouen la terra perquè sure la familiar olor a fem de conill.

Pel camí que arriba als ametlers, la zona més allunyada de la caseta, han passat quatre gossos al llarg dels anys. El primer fou una barreja de pastor alemany i alguna raça desconeguda, criat a la casa, amb biberons i coixins, que va llepar el recipient de verí que havia caigut d’un forat d’un mur. A la segona, una gossa negra, que s’amagava entre els troncs dels tarongers, la van dur al veterinari i mai més es va saber d’ella. El tercer i el quart només sabem que van desaparèixer un dia.

Al llarg dels anys, però, les sospites són certeses i a mesura que creixes, els secrets familiars van obrint-se pas a les converses.

—Aleshores, els vàreu dur a Les Coves?

—Sí, el teu avi. Diu que quan els deixava, enmig del descampat, els gossos el seguien…

—Fins que ja estava massa lluny, no?

—Fins que girava el cantó, i els gossos, amb la llengua fora, ja no podien més.

—I aquella gossa que em prometéreu que la duríeu al veterinari?

—Com la podíem dur?

Les gossetes ixen del quarto de les conilleres i els galliners amb una mica de por, amb la cua baixa. Després de fer cabrioles pel camp, i xafar les maduixeres, costa que tornen a entrar, s’amorren a la porta i amb el peu, les espentem fins que la porta tanca.

Gràcies per vindre

Pensava en els moviments a les piscines mentre entràvem al tanatori, un edifici menut, on no ofereixen la possibilitat de cremar el mort perquè no és tradició al poble. Per això, supose, que és menut. L’escena està assajada, que ja sabem el que s’ha de fer, i en canvi, l’aigua ens sorprén: dos besos o una abraçada? I què dir? Estem una mica perduts, ja que els formalismes no ens serveixen ja i no ens han ensenyat a ser naturals. Com si estiguérem a una piscina buida fent veure que podem, que sabem nadar.

DCIM104GOPRO 
© Mar Navarro Llombart

—Tu què dius?

—«Ho sent»

—Només? Quan em diuen «gràcies per vindre», no sé què dir, dir de res em sembla comú, com si l’hagueres convidat a una cervesa i ens la prenguérem, i tot just quan girara la cantonada, llançara un gràcies franc, amb un somriure. I jo un de res ample, satisfet. I tornara a casa, i tot això.

—Bé, l’important és haver acudit, no cal dir res. La presència.

—Sí, la presència per acompanyar la desaparició.

Sense destressa, eixim del tanatori, i anem a esmorzar. Fa calor però és suportable, un vent lleuger avança la tardor, que vindrà.

The runners

No sé si és un procés gradual o un canvi inesperat, si, més enllà que nosaltres des de fora ho pugam veure o no, per dins u mateixa nota el canvi, si el pot situar en una data, o siga en un esdeveniment, o és un conjunt, una madeixa, quan A passa a B i de B a C i de C a D i arriba tot l’abecedari a penjar-se de l’esquena, si mira cap enrere, en eixe moment en el qual u pensa en la pròpia vida.

—Com estàs? Com ha anat el retorn?
—Bé, un poc perduda ara. I amb moltíssima calor!
—Vine-te’n a ma casa, tenim la bassa llesta!
—Sí, la veritat que si no passes l’estiu a l’aigua, summer remullat in the city, es fa insuportable. He anat a la piscina del poble…
—Hi vas?
—Sí, encara.
—Te’n recordes quan anàvem? Aquella volta que perdí la part de dalt del biquini, hahaha!
—Hahaha! Sí…
—Per cert, què en saps, de Josep?

I de Josep podem saber ja moltes coses, i dir-les, i esperar la reposta i comentar el de sempre. Eixa pregunta innocent en la mesura que no avança cap tragèdia, pot fer que comence un post o una història que prové d’alguna idea anotada al marge d’algun llibre, que el pas del temps t’aguditza els defectes (si utilitzara la imatge d’una taula, que no ho faré, imagineu els cantons pelats) i que camines en cercles on el centre ets tu. Li pots dir que es va divorciar de la dona i l’operaren, temps després, del genoll. Que al mateix temps, es notà alguna cosa estranya, no se sentia bé, i anà al metge. Que li diagnosticaren la mateixa malaltia que a son pare i que no ix de casa ara, es passa mesos assegut, amb la tele i algunes lectures. Ningú va a veure’l, o pocs, a aquell homenàs, professor d’anglés i alemany, amb poc amics, antipàtic, amb tres fills i ara una exdona. Què en sé, de Josep? D’A a la B, a la C i a la D, tot un abecedari. I aleshores, responc amb una pregunta que no puc respondre, perquè potser ell en sap.

—Has vist el curt The Runners? Crec que te’l vaig passar fa uns mesos.
—Mmm…
—Una càmara, uns que corren i contesten, com poden, a unes preguntes íntimes. Hi ha un vell que confessa com li costa veure que ja no aconseguirà córrer més ràpid, que constata com anirà ara de lent, que és baixada. Ja saps, és gent que corre, que s’han passat part de la vida així, corrent.
—Ah sí, ara. Hi ha també u que parla de la depressió.
—Exacte. Conta com es va quedant sol, i com els seus pensaments, en cercles, arriben fins ell, fins que no queda espai. Fins que no hi cap res més, un fons gris i erm.
—Sí, recorde les mans fent cercles cada vegada més menuts fins que només és un punt.

El final d’aquell diàleg

Farà sis anys, o set. Recordes el moment però no recordes la data, ningú recorda més de deu dates, deu dates que tinguen a veure amb ell. No fou tan important, només quedà com una anècdota que dir-li a algú sobre algú altre, per no posar una etiqueta sinó una història (una excusa, en efecte, anotar algú en una llista de no sap ben bé què).

A la cua esperàvem, en un dimecres apegalós, que ens atengueren. Jo ja l’havia vist abans, assegut amb amics de la Facultat, rostres que associes amb paisatges i que et desplacen. Va vindre a saludar.

—Quant de temps, com estàs?

—Bé, bé, quina calor fa ací dins, no?

—Sí, és l’aire condicionat, està col·locat malament, la frescor para ahí, veus? Este sostre és massa baix… I què és de la teua vida?

—Res, buscant feina.

—Ja, com quasi tots. Jo per sort estic a una empresa, però guanye una misèria…

—On, a València?

—Sí, em deixen fer la tesi, i me donen una mena de sou, amb llàstima, parteixen esta moneda en dos, veus, i em donen una meitat a mi.

—No serà per tant i a més, estàs per ací…

—Sí, sí, tinc sort. I si t’agrada el que fas, també, ja saps, ciència. TInc amics que estan guanyant el que jo no guanyaré mai, per fer la tesi també, però a l’estranger. Bé, en fi, no em puc queixar.

La calor era horrible, suàvem. Hi havia algú amb un ventall però la majoria no hem heretat això de les iaies, dur al bolso, a l’estiu, un ventall. Recorde que la meua iaia l’obria i el tancava fent molt de soroll i que m’ensenyava a fer-ho amb gràcia. La tesi, la carrera, fer alguna cosa que t’agrada, que te paguen, potser amb un ventall es veuria tot més clar, llevaria la xafogor d’aquest dimecres i pujaria sostres.

Aleshores és quan la història pren el fil, la d’aquella conversa de fa sis o set anys, quan encara estudiàvem. Llàstima que passe el temps i que les converses no puguen continuar, perquè l’efecte és massa gran, el del temps, i limita qualsevol diàleg. Diria que l’efecte és devastador, però potser seria exagerar i encara no tinc quaranta anys.

Estàvem vora la font del campus, se sentia l’aigua caure.

—Saps quina és la diferència entre la gent com tu i la gent com jo?

—…

—Tu tens un bon expedient, jo sóc un gos per estudiar, però tinc contactes.

Lectura d’estiu

Estan de vacances. Han anat a l’escola d’estiu este matí, l’última setmana de juliol, i ara es queden amb els iaios, tota la vesprada fins que la mare o el pare, allà les vuit o les nou, se’ls enduen a casa i fan el de totes les nits, dutxa i llit. A l’escola, com tots els anys, els donen alguna feina perquè no obliden del tot el costum de fer deures. Lectura i ortografia i poc més. Pintar, a vegades.

—Què has fet hui a l’escoleta?

—Jugar.

—Ah, que bé, t’ho has passat bé! Heu anat a la piscina?

—No, en classe. Avorrint-me.

—Però si has estat jugant, com pots avorrir-te?

—Tot el dia m’avorrisc. Avorrint-me!

Té cinc anys i quan està a casa els iaios, es dedica, sobretot, a tancar-se dins de la caseta de plàstic: tanca la porta, i les finestres. Juga amb un nino, un nadó, i cuina. Fa molta calor dintre, però no hi ha manera que obriga, ni un pam, les portes. Si la cosina ve, d’un anyet, comencen amb les bombolles i renyen pel tubet amb aigua i sabó.

En canvi, ell, que ja té tres anys més que ella, ja va sol a jugar al futbol, amb els amics, que vénen a buscar-lo a casa per anar fins la piscina comunitària i omplir la gespa de balonades i crits. Abans, però, espera l’avi que s’alce de la migdiada per fer una pàgina del quadern d’ortografia i llegir un paràgraf del llibre d’estiu. Ho fa a desgana, sempre, és un tràmit que ha de complir per poder anar-se’n fora, a jugar.

Llig separant les síl·labes, com s’aprén. Les separa i hi ha un silenci entre unes lletres i altres i podria cabre una altra història enmig. A vegades, no sil·labeja bé, i ajunta lletres que no toquen i el iaio li ho fa repetir

—La xi  que   ta    vo     li   a    an ar se se’n pe rò el se   u a     mic    te   ni    a   por.

—Va, Josep, li diu, no faces tonteries que tu saps llegir millor.

I així, ell agafa una altra vegada el ritme, i escurça el silenci entre la veu, entre les síl·labes, i sembla que alguna cosa té sentit del que diu, que hi ha una paraula darrere, que hi ha fins i tot, una frase que es forma, unes frases que lliguen una història. Potser algun dia n’aprendrem.