The runners

No sé si és un procés gradual o un canvi inesperat, si, més enllà que nosaltres des de fora ho pugam veure o no, per dins u mateixa nota el canvi, si el pot situar en una data, o siga en un esdeveniment, o és un conjunt, una madeixa, quan A passa a B i de B a C i de C a D i arriba tot l’abecedari a penjar-se de l’esquena, si mira cap enrere, en eixe moment en el qual u pensa en la pròpia vida.

—Com estàs? Com ha anat el retorn?
—Bé, un poc perduda ara. I amb moltíssima calor!
—Vine-te’n a ma casa, tenim la bassa llesta!
—Sí, la veritat que si no passes l’estiu a l’aigua, summer remullat in the city, es fa insuportable. He anat a la piscina del poble…
—Hi vas?
—Sí, encara.
—Te’n recordes quan anàvem? Aquella volta que perdí la part de dalt del biquini, hahaha!
—Hahaha! Sí…
—Per cert, què en saps, de Josep?

I de Josep podem saber ja moltes coses, i dir-les, i esperar la reposta i comentar el de sempre. Eixa pregunta innocent en la mesura que no avança cap tragèdia, pot fer que comence un post o una història que prové d’alguna idea anotada al marge d’algun llibre, que el pas del temps t’aguditza els defectes (si utilitzara la imatge d’una taula, que no ho faré, imagineu els cantons pelats) i que camines en cercles on el centre ets tu. Li pots dir que es va divorciar de la dona i l’operaren, temps després, del genoll. Que al mateix temps, es notà alguna cosa estranya, no se sentia bé, i anà al metge. Que li diagnosticaren la mateixa malaltia que a son pare i que no ix de casa ara, es passa mesos assegut, amb la tele i algunes lectures. Ningú va a veure’l, o pocs, a aquell homenàs, professor d’anglés i alemany, amb poc amics, antipàtic, amb tres fills i ara una exdona. Què en sé, de Josep? D’A a la B, a la C i a la D, tot un abecedari. I aleshores, responc amb una pregunta que no puc respondre, perquè potser ell en sap.

—Has vist el curt The Runners? Crec que te’l vaig passar fa uns mesos.
—Mmm…
—Una càmara, uns que corren i contesten, com poden, a unes preguntes íntimes. Hi ha un vell que confessa com li costa veure que ja no aconseguirà córrer més ràpid, que constata com anirà ara de lent, que és baixada. Ja saps, és gent que corre, que s’han passat part de la vida així, corrent.
—Ah sí, ara. Hi ha també u que parla de la depressió.
—Exacte. Conta com es va quedant sol, i com els seus pensaments, en cercles, arriben fins ell, fins que no queda espai. Fins que no hi cap res més, un fons gris i erm.
—Sí, recorde les mans fent cercles cada vegada més menuts fins que només és un punt.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s