Bestiari

Després d’anys sense gossos, el meu avi ha decidit tornar a tindre’n. Es fan vells: la caseta està enmig de camps de tarongers i caquis, i el veí, que té gossos i cavalls, està massa lluny perquè els poguera sentir si cridaren demanant auxili. Tal com està el món, em diu, qui sap què ens passarà.
El meu avi acaba la faena del camp cap a la una, hora en què puja per dinar. Després fa una xicoteta migdiada al sofà, assegut, fins les quatre, hora en què torna a baixar a l’hort, a regar o a pastar per construir un nou garatge, un teulat per donar ombra a la banda de darrere de la casa, on xiula sempre el vent, o una nova tanca.
Eixe dia, com sempre, tenien la televisió encesa, i com que  era un dia una mica ennuvolat, tornà abans a la faena. Sota el paeller, hi ha dos estances per guardar les ferramentes i les màquines de polvoritzar. Les havien intentat obrir, sense èxit. Sí que havien pogut amb la porta del quarto dels trastos, sota la piscina, amb un forat a la tela metàl·lica. Furtaren unes quantes màquines i unes cortines de cuquets de l’any de Maria Santíssima, segons la meua àvia. El galliner i la conillera, intactes. Després de telefonar la guàrdia civil i parlar amb mon tio, van veure que la cortina l’havien deixada al caminet d’entrada, uns metres més enllà de la porta, la peça no tenia res de ferro.

Ara el gos, de pèl blanc, es passa els matins nugat a  la cadena, al costat de la bresquillera, i les dues gossetes menudes, encara cadells, es passen els dies al quarto on estan els galliners i les conilleres. El gos blanc, el que està nugat als matins però solt de vesprada i de nit, és dòcil i mou la cua alegrement quan s’acosta un estrany. Les xicotetes,  si estan fora del cau, remouen la terra perquè sure la familiar olor a fem de conill.

Pel camí que arriba als ametlers, la zona més allunyada de la caseta, han passat quatre gossos al llarg dels anys. El primer fou una barreja de pastor alemany i alguna raça desconeguda, criat a la casa, amb biberons i coixins, que va llepar el recipient de verí que havia caigut d’un forat d’un mur. A la segona, una gossa negra, que s’amagava entre els troncs dels tarongers, la van dur al veterinari i mai més es va saber d’ella. El tercer i el quart només sabem que van desaparèixer un dia.

Al llarg dels anys, però, les sospites són certeses i a mesura que creixes, els secrets familiars van obrint-se pas a les converses.

—Aleshores, els vàreu dur a Les Coves?

—Sí, el teu avi. Diu que quan els deixava, enmig del descampat, els gossos el seguien…

—Fins que ja estava massa lluny, no?

—Fins que girava el cantó, i els gossos, amb la llengua fora, ja no podien més.

—I aquella gossa que em prometéreu que la duríeu al veterinari?

—Com la podíem dur?

Les gossetes ixen del quarto de les conilleres i els galliners amb una mica de por, amb la cua baixa. Després de fer cabrioles pel camp, i xafar les maduixeres, costa que tornen a entrar, s’amorren a la porta i amb el peu, les espentem fins que la porta tanca.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s