Una postal

Esperen l’ona amb el cos estès sobre les planxes, amb els seus vestits de neoprè i la mirada a l’horitzó. De tant en tant, es miren, però molt poc, cal estar atent. Em pregunte què pensaren mirant tanta estona a la mar. Perquè han de pensar, em dic, a part de veure els senyals d’ones útils. Passen més temps mirant les línies blaves que de peu a la taula. Amb el cap mullat, un setembre que s’ha tornat gris, humit i poc amable, han de tenir fred. Fred i contemplació, un pla per al diumenge. Davant de la mar, al costat del passeig, estan les pizzeries i els bars, les paelles, a dalt, les balconades pintades de rosa o groc, i les finestres plenes de sal. A Portugal, fa anys, un guarda em va donar un cavallet de mar dient-me que quan em trobara malament, l’agafara i em donaria forces. La caseta estava al costat del Cabo do Inferno i el constant anar i vindre de l’aigua feia que fàcilment, u imaginara monstres i dimonis. Les parets i la porta i les finestres estaven blanques de tota la sal que s’havia apegat al llarg dels anys. Mentre que als homes i dones, el mar els fa la pell dura, “el mar envelleix”, et diuen, ací acumulava capes de cristalls. Les ones i el vent que les va provocar, i l’espera.

Em pregunte com noten el moment adequat per a alçar-se, la forma que ha d’adoptar el cos per a no perdre l’equilibri, la manera de canviar la posició segons la velocitat que porte l’ona, el control del centre de gravetat. Pense quan tenen què dir-se ja, i si es guien pel que fan els altres. A voltes, sembla que un vaja a pegar-li a un altre amb el cantell de la planxa, però les distàncies, des de la distància, es calculen malament. Esperar sembla fàcil però en realitat no ho és. Si un vol aparèixer o actuar en el moment precís, és probable que no actue mai, i encara així hi ha qui es puja a l’ona correcta, aquesta propagació d’energia que anomenem ona. Un no imaginaria que el surf és per a gent pacient o contemplativa, i en canvi, al meu parer, em sembla que passen tant temps mirant al mar com el pescador.

La platja està quasi buida, i les poques palmeres que van plantar han resistit a l’atac del becut. Hi ha poca arena, les dunes es van eliminar com en altres platges i van fer un passeig, un parc i el club naval. La xicoteta Venècia a València, i altres coses que ens trobem a l’Horta Nord. Si volem veure la mar des de la nostra terrassa, a pocs metres, i que la balconada se’ns òmpliga de sal, tenim dret, no? Perquè des de certa altura, es veu diferent la mar. Els guaites ho saben.

D’aquell mar atlàntic a aquestes ones tranquil·les, insuficients perquè els surfistes puguen alçar-se i mantenir l’equilibri fins que es trenquen. Passegem per la riba i hi ha alguna alga, però poc més. Sembla que no arriba res, ara. En Porto Pim, en l’illa de Faial, aquest estiu aplegà un dofí desorientat, segurament ja malalt, que no sabia eixir de la badia i anava directe a l’arena. Els turistes encara no havien arribat. Tots miràvem, els de el bar, els que estaven en l’arena, i els que acudiren a veure l’animal. Tres hòmens, amb taula del surf, es van ficar a l’aigua per a dirigir-lo cap a fora, que morira lluny de la costa perquè el mar l’engolira. Movien les mans i el desorientaven més. Van decidir deixar-ho, si havia d’aparèixer al costat de l’antiga fàbrica balenera, ja es veuria. No es tractava de salvar-lo, perquè ja no es podia, sinó que no es podrira a prop de nosaltres.

Mentre estava a les Açores, em digueren que havia aparegut un catxalot en la Malva-rosa, mort o moribund, no ho recorde, i jo vaig pensar que com podia ser, què feia ell allí i jo ací. Després, vaig saber que havia sigut un catxalot de cartó pedra i que tot seguia igual. Arriben males notícies de la mar, moltes vegades. Ens quedem, doncs, amb la idea de la mar sense veure la mar. I així anem fent.

L’aire sembla que es mou més, i l’espigó trenca les trajectòries de les ones blaves. Els surfistes ja no esperen, es mouen, s’alcen i proven. L’assaig i error, d’això es tracta.

Anuncis

Una postal

Esperan la ola alargados sobre las tablas, con sus trajes de neopreno y la mirada al horizonte. De vez en cuando, se miran, pero muy poco, hay que estar atento. Me pregunto qué pensaran mirando tanto rato al mar. Porque tienen que pensar, me digo, a parte de ver señales de olas útiles. Pasan más tiempo mirando las líneas azules que de pie en la tabla. Con la cabeza mojada, un septiembre que se ha vuelto gris, húmedo y poco amable, tienen que tener frío. Frío y contemplación, un plan para el domingo. Delante del mar, al lado del paseo, están las pizzerías y las arrocerías, los balcones pintados de rosa o amarillo, y las ventanas llenas de sal. En Portugal, hace años, un guarda me dio un caballito de mar, diciéndome que cuando me encotrara mal, lo agarrara y me daría fuerzas. La casita estaba al lado del Cabo do Inferno y el constante ir y venir del agua hacía que uno imaginara monstruos, diablos, fácilmente. Las paredes y la puerta y las ventanas estaban blancas de toda la sal que se había ido pegando al largo de los años. Mientras que a los hombres y mujeres, el mar les hace la piel dura, “el mar evejece”, te dicen, aquí iba acumulando capas de cristales. Las olas y el viento que las provocó, y la espera.

Me pregunto cómo notaran el momento adecuado para levantarse, la forma que tiene que adoptar el cuerpo para no perder el equilibrio, la manera de cambiar la posición según la velocidad que lleve la ola, el control del centro de gravedad. Pienso cuándo tienen qué decirse ya, y si se guían por lo que hacen los otros. A veces, parece que uno vaya a pegarle a otro con el canto de la tabla, pero las distancias, desde la distancia, se calcula mal. Esperar parece fácil pero en realidad no lo es. Si uno quiere aparecer o actuar en el momento preciso, es probable que no actue nunca, y aún así hay quien se sube a la ola correcta, esta propagación de energía que llamamos ola. Uno no imaginaría que el surf es para gente paciente o contemplativa. A mi me parece que pasan tanto tiempo mirando al mar como el pescador.

La playa está casi vacía, y las pocas palmeras que plantaron han resistido al ataque del escarabajo. Hay poca arena, las dunas se eliminaron como en otras playas y hicieron un paseo, un parque y el club naval. La pequeña venecia en València, y otras cosas que nos encontramos por l’Horta Nord. Si queremos ver el mar des de nuestra terraza, a pocos metros, y que el balcón se nos llene de sal, tenemos derecho, no? Porque desde cierta altura, se ve diferente el mar. Los vigías y los gavieros lo saben.

De aquel mar atlántico a estas olas tranquilas, poco dadas a que los surfistas puedan levantarse y mantener el equilibrio hasta que rompan. Paseamos por la orilla y hay alguna alga, pero poco. Parece que no llega nada, ahora. En Porto Pim, en la isla de Faial, este verano llegó un delfín desorientado, seguramente ya enfermo, que no sabía salir de la bahía y iba directo a la arena. Los turistas aún no habían llegado. Todos mirando, los del bar, los que estaban en la arena, y los que acudieron a ver el animal. Tres hombres, con tabla del surf, se metieron al agua para dirigirlo hacia fuera, que muriera lejos de la costa para que el mar se lo tragara. Movían las manos y lo líaban más. Decidieron dejarlo, si tenía que aparecer al lado de la antigua fábrica ballenera, ya se vería. No se trataba de salvarlo, porque ya no se podía, sinó de que no se pudriera cerca de nosotros.

Estando allí, me dijeron que había aparecido un cachalote en la Malva-rosa, muerto o moribundo, no lo recuerdo, y yo pensé que cómo podía ser, qué hacía él allí y yo aquí. Después, supe que había sido un cachalote de cartón piedra y que todo seguía igual. Llegan malas noticias del mar, muchas veces. Nos quedamos, pues, con la idea del mar sin ver el mar. Y así vamos tirando.

El aire parece que se mueve más, y el espigón rompe las trayectorias de las ondas azules. Los surfistas ya no esperan, se mueven, se levantan y prueban. El ensayo y error, lo que hacemos.

Europa

Holanda, fa dos anys, un dia grisós, com de costum. Havíem de fer-nos un compte bancari, i l’únic banc que oferia el servei sense tindre un contracte de treball, estava a Goes, a mitja hora en cotxe des de Yerseke. Era el primer mes de la meua estada i vaig fer amistat amb una altra valenciana, d’Elx, que havia estudiat Ambientals i sabia de pardals. Dies abans havíem passejat pel parc amb els prismàtics i m’havia ensenyat com diferenciar espècies pel color de la cua o per la manera de volar. Feia vent, sempre, en aquella zona guanyada a la mar. Zelanda on els xiquets juguen construint barreres per a l’aigua a la platja. Orgullosos, els habitants, d’haver guanyat un tros de terra, un pam més, un lloc on construir cases i plantar pomeres.

Arribàrem una mitja hora abans que tancaren, i ens va atendre un home jove, de cabell morè, amb una corbata taronja que feia conjunt amb tot el país i amb el logo del banc. La meua amiga parlava holandès però l’home passà a l’anglès de seguida. Vam ensenyar-li els documents i anà a fer fotocòpies. Començà a ploure i vaig pensar que eixa era la venjança d’haver fet retrocedir la mar, tindre aigua a tot hora. Cansada, la meua amiga llançà un sospir xicotet, i es va recolzar a la taula. L’home preguntà si estava cansada i ella va dir que sí, que res, que tornàvem del treball. La seua resposta ens deixà clavades al seient: si no volíeu treballar, no haver vingut a Holanda.

Sargantanes, 2

Del genoll va brollar la sang i al costat de la sargantana, que havia quedat una altra vegada aixafada per la bici es va fer un rotgle de sang que anà estenent-se, fins que, una mica inconscient, em vaig incorporar. No recorde cap dolor, després del colp, o dels colps, el cos reacciona ràpid, l’adrenalina anestesia qualsevol sensació de dolor mantinguda. Potser, una fiblada com la de l’escurçó. La meua cosina em va deixar al camí per anar a buscar els pares i els avis. Allà quedava el blau de l’estiu, nou de trinca, i vaig entendre que tot aleshores seria així, una contínua superposició, blau sobre roig, roig fosc sobre blau clar. Tenia, aleshores, tota la vida per davant.

La sargantana va adoptar un color també fosc, com si la mort, vinguda per segona vegada, l’haguera transformat del tot, amagada abans a les meues mans, ara plena de terra, de pols, entre les rodes de la bicicleta. Era estrany, haver matat una sargantana, tan fugisseres. L’estiu havia deixat la calor monòtona per revelar-nos alguna cosa més profunda que encara ni havíem pensat. O potser sí, i el fet, cinquanta vegades pensat, agafa la consistència d’un pensament anterior, com si necessitàrem unir l’exterior amb l’interior contínuament.

Vaig quedar mirant com el líquid fosc era del mateix fosc que les escates i dins dels ulls de l’animal, vaig percebre l’espera, un codi compartit. La vaig deixar allí. Algú altre arreplegaria la bici i llençaria al camp del costat les deixalles.

Els meus pares vingueren abans que jo arribara a la caseta, o jo arribí abans. L’alcohol no fou prou i m’hagueren de dur per cosir la pell, estirar-la per tapar un buit. Ma mare no podia mirar, però m’agafava la mà, fort, i l’infermer va dir que em quedaria una cicatriu xicoteta, que els genolls serien bonics com els d’una xiqueta. Els punts va formar una figura estranya, un set, o un animal amb cua.

Sargantanes i alacrans

L’alacrà va clavar el fibló a la mà i es va sentir un «hòstia». Les grava al voltant de la caseta amagava tresors, i com en qualsevol conte, a la recerca del tresor, hi ha perills de formes variades. Reconèixer-les abans de sentir dolor i actuar ràpidament és una qüestió d’entrenament i d’una certa intuïció. Perfilant el diminut forat de la picada, va aparèixer una taca blavosa que virava a negre i roig i que el va tornar a espantar. Des del palmell, començà a pujar-li un dolor pesat fins el muscle i notà la paràlisi del braç. L’alacrà va desaparèixer sota les pedres tot just llençà el verí.

Anà la mare i l’àvia i de seguida, agafaren el cotxe i rumb cap al poble, massa lluny per no témer que la paràlisi no arribara més amunt, estenent-se fins apropiar-se de tots els nervis. La carretera semblà més llarga, i el trànsit més boig. L’oratge apegalós ajudava a sentir una certa manca d’oxigen, com si hagueren entrat en un malson moll d’estiu. El blau esdevenia negre i va sentir el fibló una altra vegada, com el primer cop, sense veure’l.

A l’ambulatori, li injectaren un sèrum i li donaren un analgèsic. La taca a la pell, però, duraria uns dies. Tornaren, tots tres, i ell contava una altra vegada com havia passat. La sorpresa, l’animal, el dolor i la por. Va dir que ningú tocara més les pedres. Van contar la història sovint per recordar contar-nos-la, a nosaltres que també buscaríem tresors al mateix lloc anys després.

La caseta de camp

Quan tens una propietat, posem uns camps, de seguida vols construir una casa. Una caseta, li diràs al principi. Algun recer per a la xafogor de l’estiu i per al fred, no massa cru, això sí, per a l’hivern. A poc a poc, vols una bassa perquè les de plàstic no són prou grans per a tots, i els xiquets s’han fet ja majors. Després, voldràs un paeller i de la teua visita a França -o tornada, millor dit- t’entestaràs a fer un forn per a pizzes (pizzes que mai cuinaràs, les paelles del diumenge són l’única tradició que perdura). I si vénen visites? I si afegim un apartament xicotet al costat de la casa i el lloguem? I els cotxes? I l’aixopluc per als gossos?

A poc a poc, vas fent. De l’antiga caseta queden només els fonaments, l’obra que vos va ajuntar els caps de setmana, tota la primavera per encetar, i el cansament de les mans. La família que et va ajudar quan tu encara tenies una certa força, algunes paraules importants. Hi ha quartos per a ferramentes, senyals de trànsit que tapen bidons d’aigua, canalitzacions, reixes i portes i a les butxaques, a mesura que has anat tancant-ho tot, dus un feix de claus que pesen com pesa recordar quina clau obri cada pany.

Setembre

Amb la idea de començar un setembre com si fóra un any, coses noves, trastos vells però situats de manera que pots, vull dir vols, creure que alguna cosa ha canviat, he buidat tots els estoigs, i he provat els bolígrafs, retoladors, i marcadors darrere del full d’inscripció al gimnàs de l’any passat, un altre setembre. Després, he passat amb els llapis, he retrobat llapis específics i grossos, Topstar dry de Staedtler, o el Triplus de la mateixa marca, i llapis elegants com el llapis PITT graphite pure 2900 6B de Faber-Castell, i els he tret punta amb una maquineta de cosmètica, feta per treure punta als llapis d’ulls. Després, he passat amb els llapis més normalets, els clàssics de Staedtler, de ratlles negres i grogues alternes i altres, amb goma d’esborrar a l’extrem, de propaganda. He trobat, però, una peça excèntrica, un llapis-pinzell, blau el llapis i blaves les fibres, que he deixat apartat per veure quina utilitat podia tindre. Després m’he assabentat que era un llapis esborrador, o siga, un llapis goma, però l’estranyesa de l’objecte no ha desaparegut.

D’un a un, a la maquineta, i després, ja amb la punta perfecta, la sensació d’ordre al món que dóna un estoig de fusta ple de llapisseres preparades per deixar les lletres amb el gruix adequat. Si un dia de sobte depén la teua vida d’apuntar alguna paraula, un nom, un carrer o un telèfon, tindràs els llapis a punt: per a la memòria, sí, però potser per a alguna cosa més.

Alguns llapis, com sempre, han costat més d’arreglar perquè, sense esperar-ho, mentre els rodes, et cau la punta, un tros inútil a la taula, i hi queda un conus amb un xicotet forat al mig (una mica semblant als volcans, si t’agradaren les metàfores que sobren). L’apures més, el llapis, i esperes que no se’t trenque aquesta vegada. Però qui pot saber quin colp antic, o quan, o quants, descobriràs?