Sargantanes

Hi ha rituals que defineixen cada estació. Amagar la roba d’hivern i traure la d’entretemps, unflar les rodes de les bicis i revisar els frens, pintar la bassa de la caseta. Aquell estiu el meu avi encara no havia decidit que el millor eren els taulells (després posaria uns taulells amb un dofí mare i la cria al mig de la piscina, l’aigua li quedava sempre a sota, i lamentàvem que tots dos moriren cada juny) i els majors es posaren a pintar de blau les parets. El sol molestava després de dinar, però ells, suats, es posaren amb els pinzells. Com que nosaltres ja havíem esgotat la siesta  i els cercles al voltant de la caseta, la meua cosina em va dir que anàrem fins a la urbanització. Allí tenien una piscina comunitària amb taulells i els amos dels xalets pagaven perquè un altre donarà més capes de blau a les piscines. Era molt fàcil el camí, el sabíem de memòria. Primer, tarongers a cada banda, després la caseta amb els cavalls, l’encreuament, la perillosa graveta, el camp de garroferes, i finalment la pujadeta i el cartell de benvinguda. No vàrem dir res.

La meua cosina, dos anys major, anava davant meua. Jo vaig preferir quedar-me a mirar, des de la carretera, la gent a la piscina de la urbanització i vaig veure com ella continuà pedalejant fins que va tombar a la dreta, més enllà de les oliveres del parc. Feia molta calor, se sentia el guirigall a l’aigua. Hi havia un xiquet que intentava aprendre a llançar-s’hi de cap, i repetia la maniobra corregida cada volta per son pare. Estirar els braços, acotar el cap, la punta dels peus a la vora i les cames lleugerament flexionades. Amb un braç, però, es tapava el nas així que semblava que feia el salut feixista abans de submergir-se. Després, pujava per l’escala i tornava a intentar-ho. Mirant des de la reixa, vaig pensar en el blau nou que ens esperava.

De sobte, la vaig veure, les rodes de les bicicletes a tocar, i al palmell obert, una sargantana amb el cap aixafat i unes pedres menudes adherides a les escates. La meua cosina l’havia aixafat sense voler. Vam pensar que la soterraríem al costat d’un gos que ens havíem estimat molt, i ens enfilàrem cap a casa. Jo duia l’animal subjectat entre els dits i el manillar. En arribar ja al caminet de l’entrada, vaig agafar malament una pedra cantelluda i sargantana, bicicleta i jo mateixa acabàrem contra el terra. La meua cosina corregué per cridar als meus pares, mentre jo em llevava el colp de sobre i llevava la bicicleta de damunt la cuixa. Al genoll tenia un forat ple de terra i pedres menudes.

Advertisements

4 respostes a “Sargantanes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s